D’entre les múltiples activitats organitzades entorn el 50è aniversari de la mort de Pablo Ruiz Picasso, cal assenyalar l’exposició “Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes” que s’inaugura aquesta tarda al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Una exposició descentralitzada en el territori, singular i original per la seva la temàtica, que permet al visitant aprofundir coneixements sobre l’artista amb una exquisida i sorprenent selecció d’obres. Abans d’obrir portes tenim el plaer de conversar amb la comissària, l’erudita historiadora Claustre Rafart i Planas, que ens parla tant de l’exposició com del seu darrer llibre “Picasso-Barcelona. Una cartografia”, publicat en col·laboració entre el Museu Picasso, l’Ajuntament de Barcelona i l’Editorial Tenov.
Mentre l’exposició associa l’obra de Picasso amb les arts i les tradicions populars catalanes, el llibre suara esmentat és imprescindible per conèixer la relació de l’artista amb la capital catalana. Un lligam profund i d’amor que començà quan Picasso s’establí a Barcelona amb la seva família a l’edat de tretze anys i que el marcarà per sempre.
L’autora s’ha dedicat amb cos i ànima a l’estudi de Picasso des del 1980, quan l’Ajuntament de Barcelona li encarregà participar en l’organització del Centenari Picasso. De llavors s’especialitzà en l’obra i la vida d’aquest artista considerat el gran geni de l’art del segle XX. Claustre Rafart coneix tots els racons i papers del Museu Picasso de Barcelona, on hi ha treballat des del 1988 fent tasques de comissariat, coordinació, investigació i conservació fins a jubilar-se a finals del 2022. Autora de diversos llibres i una llarga llista d’estudis sobre Picasso, ha anat aprofundint en la vida i l’obra de la bèstia creadora, fins a oferir-nos aquestes recents aportacions que hem de considerar-les una doble culminació del seu treball.
Quina tesi planteges a l’exposició Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes?
Les arts i les tradicions populars catalanes provoquen un fort impacte en l’obra de Picasso. Quan viu a Barcelona i quan fa estades, en diferents moments de la seva vida, a diversos indrets del territori català: Horta de Sant Joan, Gósol, Cadaqués, Ceret, Perpinyà, etc. L’exposició procura mostrar com Picasso viu, assimila i memoritza l’art i la cultura d’aquestes contrades i els diposita en el seu imaginari fins a fer-les aflorar en diferents moments del seu procés creatiu al llarg de la seva longeva vida. Així li serveixen, per exemple, per a documentar els entorns, per desbaratar les jerarquies i les categoritzacions de l’art acadèmic, per a trencar plans, per estructurar composicions, com a arquetips en els darrers anys de la seva vida…
És molt important que ens adonem que l’art i les tradicions catalanes són un món que va molt més enllà del folklore que ens han venut. És molt més universal i cosmopolita del que ens pensem, i Picasso ha estat un gran l’ambaixador de la nostra cultura.
L’exposició aprofundeix en una faceta poc coneguda del polièdric Picasso…
Aquest tema de manera genèrica s’ha tractat igual que la interacció entre l’art modern i la cultura popular que es convertí en un dels aspectes més importants de la història de l’art de la nostra època. El que no s’havia tractat de manera específica és la relació de Picasso amb l’art i les tradicions populars catalanes. És aquí on hem volgut encetar una nova lectura amb el desig de continuïtat, perquè realment el tema és important dins el procés creatiu de l’artista, tant en la seva obra plàstica com en la seva obra poètica.
Quins àmbits estructuren l’exposició?
L’exposició arrenca amb una breu introducció sobre la relació de Picasso amb les arts i tradicions populars catalanes, i continua amb quatre àmbits: Picasso al camp; Ciutat-Barcelona; Àmbit domèstic; i Picasso a Gósol 1906. El darrer àmbit és una picada d’ullet a la proximitat, perquè Gósol és un territori de proximitat amb Solsona, on té lloc l’exposició, i a l’època en depenia administrativament.
Inspirada per les idees de l’arqueòleg i museòleg George-Henri Rivière, que va revolucionar els museus etnogràfics i fou el fundador del Museu Etnogràfic de París i molt amic de Picasso, el discurs de l’exposició se centra en dos conceptes fonamentals: que les arts i les tradicions populars no tenen fronteres ni compartiments estancs. Per exemple, trobem la “Quaresma” al camp, a la ciutat i en l’àmbit domèstic.
La tria de les obres és molt fina i acurada, quines peces destacaries amb reminiscències de tradicions populars catalanes?
L’exposició compta amb un total de setanta-sis obres. Hem procurat donar una visió global del tema i on no arribem en l’exposició, intentem arribar en la monografia que l’acompanya.
Un fet a destacar és que fem dialogar l’obra de Picasso amb obres de les col·leccions d’art i amb objectes de les col·leccions etnogràfiques del Museu de Solsona, ja que aquestes col·leccions dialoguen amb l’obra de Picasso. I el resultat és que s’enriqueixen mútuament.
Així hi trobem tradicions arrelades al territori com les festes dels Tres Tombs, la Palma, el tortell de Reis; la música amb la sardana, la mandolina, la rumba catalana; la indumentària popular com l’espardenyeria, la barretina…; figures iconogràfiques com la Vella Quaresma, el popular caganer; i no hi podia faltar la cuina i els seus estris i aliments dins l’àmbit domèstic… Tot això és cultura popular catalana.
L’obra més important de Picasso que presentem és Enterrament al Camp (1900), que dialoga amb la indumentària de l’enterrament a l’entorn rural, els plans del difunt que es feien servir el dia de l’enterrament.
Tot són icones i arquetips que dialoguen.
Quines limitacions has trobat a l’hora de fer aquesta exposició?
L’exposició és modesta de format per una qüestió pressupostària. El Museu d’Art de Solsona és un museu petit que ha fet un sobreesforç per poder acollir aquesta exposició. Desitjo que en un futur es pugui fer una gran exposició com es mereix el tema i com es mereix la nostra cultura d’arrels populars.
Al llibre Picasso-Barcelona. Una cartografia explores també la importància del lloc en l’obra d’art.
El llibre explora la Barcelona de Picasso en diferents etapes i ofereix una cartografia pels enclavaments barcelonins per on el Picasso adolescent, jove i adult va estar vinculat d’una manera o altra, alguns que ja coneixem i d’altres totalment inèdits.
La relació amb Barcelona és essencial en el procés de formació de Picasso i en la seva revelació com a artista. Expliques que Picasso habitava a Ciutat Vella i vora del port… A quines cases va viure i quins familiars tenia a la capital catalana?
La relació del Picasso amb Barcelona és vital. Hi passa la seva joventut, que és un moment d’afermament de la personalitat; i abans de ser artista, Pablo Ruiz Picasso era persona. Des del punt de vista artístic, la ciutat li obre les portes a la modernitat.
La família Ruiz-Picasso – d’origen malagueny i formada pel matrimoni Maria Picasso López i José Ruiz Blasco, l’adolescent Pablo i la seva germana María Dolores (Lola) arriba a Barcelona el 1895 i s’instal·la a la ciutat, tot i que Pablo hi viurà de manera intermitent fins a l’abril de 1904.
Seguint un ordre cronològic, Pablo va viure als domicilis familiars de: els Porxos d’en Xifré, a Passeig d’Isabel II, 4; al carrer Reina Cristina, 3; al carrer del Llauder, 4; al carrer de la Mercè, 3; al passeig de Colom, 7; i al passeig de Gràcia, 48.
Al llibre documentes que Picasso va pintar en diversos tallers, alguns ell sol i d’altres compartint estudi.
El 1896 va treballar uns dies al taller del seu professor i amic del seu pare, José Garnelo Alda de la plaça Universitat, 6. L’any següent, el seu pare li va llogar uns mesos un taller al carrer de la Plata, 4. El 1899, els germans Cardona li lloguen un espai del seu taller al carrer dels Escudellers Blancs, 2.
El 1900 lloga un taller al carrer de la Riera de Sant Joan, 17, que compartirà amb amics, primer amb Carles Casagemas i després amb Àngel Fernández de Soto. El 1902, lloga amb els seus amics Angel Fernández de Soto i Josep Rocarol un taller al carrer del Conde del Asalto, 10 (actual carrer Nou de la Rambla). I per la tardor de 1903, surt del Barri Gòtic per anar al barri de la Ribera i hi lloga el taller de Pau Gargallo al carrer del Comerç, 28.
El llibre recorre els llocs i persones que envoltaven Picasso. Per on es movia i quins ambients el van captivar i inspirar?
Per a Picasso vida i art és un tot indissociable, podem distingir grosso modo dos moments de contacte amb la ciutat mentre hi va viure: els primers anys d’estada a la ciutat fins que marxa a estudiar a Madrid, anys en els quals descobreix la ciutat i se la fa seva passejant-la i vivint-la a peu de carrer. Dibuixa i pinta paisatges urbans, el litoral marítim, etc. I, a partir del gener del 1899, quan retorna a Barcelona i s’immergeix en l’entorn de Quatre Gats, quan viu la ciutat amb els amics i descobreix altres indrets. Descobreix l’actual Raval i el Paral·lel i pinta escenes de carrer i locals d’oci.
Picasso tenia una vida social intensa. Quedava amb els amics cada tarda o nit, ja fos per anar al cafè, al cinema, al circ, a les tavernes del Paral·lel, a cases de cites, o als toros. Quines localitzacions inèdites o poc explorades fins ara descobrirem llegint el teu darrer llibre?
Hi ha unes entrades inèdites i algunes molt poc conegudes. Entre les inèdites en destacaria dues: per una banda, el Col·legi Electoral on van anar a votar Doña Maria i la seva filla Lola, la mare i la germana de Picasso, amb la resta de la família el 1933. És important perquè van ser les primeres eleccions amb sufragi universal. I una altra de rellevant és l’Estació del Nord, on Picasso i la seva companya Fernande Olivier van agafar el tren per a desplaçar-se cap Gósol, el 1906. Sempre s’havia dit que havien sortit de plaça Espanya amb els Ferrocarrils Catalans.
N’hi ha altres com l’Ortopèdia Clausolles… i n’hi ha de poc conegudes per al lector com són les botigues on comprava el material artístic, els domicilis dels seus amics, les adreces de les revistes on publicava els seus dibuixos, etc.
Quines microhistòries destacaries del llibre que ens ajudin a conèixer millor la relació de Picasso amb les dones a Barcelona?
En la Barcelona del canvi de segle XIX al XX, el món femení és molt puntual però hi és. Tot just comença a integrar-se la dona treballadora i el moviment feminista començava a despertar.
Els entorns en els quals es movia el jove Picasso eren bàsicament masculins. Ara bé, a Llotja, quan hi estudiava hi havia alguna dona, com la Joana Soler Engràcia. Ella va participar, com Picasso, a l’Exposició de Belles Arts de Madrid del 1897.
A Quatre Gats, la cantant Maria Pichot, germana de Ramon Pichot, hi va actuar amb el seu marit Joan Gay. També apareix una dona protagonitzant alguns dels “Menús” que va fer Picasso per aquesta taverna, vinculant-se així a la moda del moment.
Picasso va tenir relació amb dones molt avançades a la seva època, tot i que no m’atreviria a dir que era feminista.
Un dels exemples més destacable i desconeguts és el de Micaela Ramirez Martinez, coneguda com a Micaela Alegria, amazona i empresària, que en enviudar-se va dirigir un circ (Circo Ecuestre Barcelones i posterior Circo Ecuestre del Tivoli) durant vint anys. Amb ella hi treballava la Rosita del Oro, l’amazona amb qui el jove Picasso va sortir uns anys.
Quines obres majors de tota la trajectòria de Picasso ens connecten amb Barcelona?
Personalment, no canviaria cap de les obres que es consideren excepcionals de Picasso pel conjunt de dibuixos i pintures que configuren els períodes de formació de l’artista a Barcelona, moment vital per a conèixer la vida i l’obra de l’artista. Aquest corpus dipositat al Museu Picasso de Barcelona és clau per al coneixement del Picasso posterior.
Dit això, si hagués d’assenyalar algunes de les grans obres fetes per l’artista a Barcelona, esmentaria Ciència i Caritat (1897), La Vida (1903), L’àpat del cec (1903), La família Soler (1903), El passeig de Colom (1917) i un bon nombre més.
Què va empènyer a Picasso a marxar cap a París? Hauria anat a París si no hagués conegut la tropa dels modernistes catalans?
París era la Meca artística del moment i era lògic que un jove amb ambició com era Picasso volgués assumir el repte de fer-se un lloc en el centre de l’art internacional del moment.
No sé si Picasso hauria anat a París o no, si no hagués viscut a Barcelona. El que sí que puc dir és que la Barcelona del canvi de segle XIX al XX s’emmirallava amb la ciutat de la llum. Els artistes de l’òrbita dels Quatre Gats com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, etc. anaven i venien de la capital francesa. La mateixa taverna va néixer tenint com a model Le Chat Noir de Rodolphe Salis de París. Per tant, l’ambient que ell vivia a Barcelona, ho va afavorir.
Des de l’esclat de la Guerra Civil Picasso no tornà a Espanya, i manté el compromís de no posar-hi els peus fins a la mort del dictador. No obstant això, quins lligams mantingué en la distància amb Barcelona i els seus amics catalans?
Picasso es va posicionar des del primer moment a favor del govern legítim de la Segona República espanyola. Poc temps després d’esclatar la guerra va prendre part en ella amb els seus gravats històrics en format auca, Sueño y mentira de Franco, amb els quals el seu art entra en combat i es posiciona clarament contra el general Franco. A més, recordem que el govern republicà el va nomenar director del Museu del Prado en l’exili. Per tant, després de la victòria dels nacionals ell va dir que no tornaria a Espanya fins a la mort del dictador. Aquest li va sobreviure, i en conseqüència no va tornar.
Picasso sempre va estar unit a Barcelona per la seva família i pels seus amics. A partir dels anys cinquanta es va enfortir la relació amb la ciutat. Els amics de sempre el visitaven al Midi francès, i amics porten amics, i així es va teixir una xarxa d’amistats important d’altres persones que venien de la ciutat comtal. Després, quan l’amic i secretari particular Jaume Sabartés va començar a plantejar-se què feia amb la seva col·lecció d’obres de Picasso, i amb l’acord de l’artista, va decidir deixar-ho a la ciutat, es va començar a parlar de la creació d’un Museu Picasso, museu que va obrir les portes el 1963, consolidant aquest binomi indissoluble que és Picasso i Barcelona i Barcelona i Picasso, que ens hem proposat mostrar en aquest llibre.
Picasso, a França, va ajudar a molts dels artistes catalans que es van refugiar al país veí després de la Guerra Civil espanyola i a diferents associacions d’exiliats espanyols.
L’estima de Picasso vers la ciutat, plena de records de joventut i d’amistats perdurables, és més que provada, i constatada en les nombroses donacions d’obra que Picasso va fer a la ciutat de Barcelona i que ja vas exposar al nostre portal. Creus que la generositat de Picasso vers Barcelona ha estat recíproca?
Penso que hi va haver una època en què la ciutat va ser molt conscient del “regal” de l’artista a la ciutadania, perquè no hem d’oblidar que Picasso va donar les seves obres a la ciutat de Barcelona i a més ho va fer de manera totalment altruista. Heu de pensar que l’única condició que va posar en les dues grans donacions (1968 i 1970) és que es fes constar que era en memòria del seu amic Jaume Sabartés. Res més!
Ja fa uns anys que penso que aquell esperit ciutadà representat per uns servidors públics, polítics i tècnics, que apostava pel museu dedicat a Picasso com un dels agents de projecció cultural de la ciutat, s’ha perdut. Fa temps que la banalització ha inundat la nostra societat i s’ha filtrat en alguns sectors de la cultura.
S’’ha parlat tant de Picasso, quines temàtiques creus que queden per explorar i anar descobrint?
De temàtiques per explorar en l’obra de Picasso n’hi ha. La mostra que presentem avui n’és una que encara pot donar molt de si. Una altra, que he repetit en diverses ocasions, que la va encetar Josep Palau i Fabre, és Picasso i Catalunya. És una exposició que ens devem a nosaltres mateixos. Certament, és una mostra de pressupost important, però cal apostar per la cultura. És un tema importantíssim en el procés creatiu de Picasso i ho hauria de ser per a nosaltres. No hem de maquillar el tema.
Fa poc s’ha clausurat una de les millors exposicions fetes a Barcelona aquests darrers anys, un tema també ben nostre i un deure que teníem, Miró-Picasso, molt ben comissariada per quatre dones. L’èxit ha estat ben palès. Hem de perdre la por i apostar per la nostra cultura!
