En els últims anys hi ha hagut un creixement exponencial d’iniciatives autogestionades, associacions i plataformes que repensen un model cartogràfic establert al sector cultural del territori català que situava l’art a l’epicentre de la ciutat comtal. El que va començar com un fenomen associat als costos elevats del lloguer d’espais a la ciutat, ara ha esdevingut en una forma d’oposició a la centralització dels discursos i les pràctiques artístiques. Ens trobem, doncs, davant d’un gest resilient que ha obert una gran escletxa per replantejar la creació i disseminació de l’art en un context local i global.
Des de 2013, Barcelona, junt amb les ciutats principals de Catalunya, ha patit un encariment sostingut del lloguer tant de l’habitatge com de locals comercials i espais de treball, fet que ha impedit la proliferació d’iniciatives artístiques a zones cèntriques. Encara que en un primer moment molts projectes es van desplaçar a barris industrials com el Poblenou, on els preus estaven subtilment més regulats, la gentrificació ha continuat avançant en els últims cinc anys, provocant que els costos d’arrendament siguin desorbitats i que espais independents, associacions culturals o inclús galeries hagin hagut d’ubicar-se a l’extraradi per poder subsistir. Aquest context, però, ha sigut només la gota que ha fet vessar el got, ja que la majoria d’iniciatives creatives que s’han ubicat als marges assenyalen una necessitat que va més enllà de circumval·lar la pressió immobiliària de la ciutat i que suggereix revisar els formats de producció, d’investigació i exhibició artística.
El cas més consolidat al territori català és el de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, que en els últims anys s’ha convertit en un motor del sector cultural a Catalunya. Com a ciutat industrial, encara avui compta amb nombroses fàbriques desocupades distribuïdes pel territori. En resposta a la iniciativa ‘Districte Cultural’, impulsada per l’Ajuntament el 2012 amb l’objectiu de revifar la ciutat a través de la cultura, moltes d’aquestes naus industrials de grans dimensions, que s’ofereixen a preus assequibles, han anat acollint gradualment a col·lectius artístics i espais de creació multidisciplinaris. Entre ells s’hi troben espais com El Pumarejo, una associació cultural incubadora de moviments culturals emergents que va néixer el 2015 a un petit pis al barri de Vallcarca (Barcelona) i que va migrar a una nau de l’Hospitalet el 2019, FASE, un espai de creació independent que reuneix diferents agents culturals per plantejar altres possibilitats de desenvolupament del pensament contemporani o La Infinita, un laboratori de creació, investigació i producció artística autogestionat amb un ampli programa d’art visuals i performatives que ofereix residències, tallers o exposicions.
Altres models d’espais culturals han brotat a l’extraradi de Barcelona, com a l’edifici industrial del Carrer Encuny número 24, a la Zona Franca. Al tercer pis s’hi ha instal·lat FOC, un projecte tentacle conformat pels col·lectius Jokko i Choro i la galeria CORDOVA. En el seu tercer any de vida, el projecte ha sigut guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona 2022, atorgat per l’Institut de Cultura de Barcelona, que ha destacat la seva “capacitat de materialitzar un canvi de paradigma en les arts visuals a partir de la confluència de línies de pensament i acció antiracistes queer i intergeneracionals”. Al primer pis del mateix edifici, també hi habita MALPAÍS, un espai autogestionat per artistes que disposa d’un espai expositiu i espais de treball.
Paral·lelament, en entorns rurals allunyats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, també hi ha hagut una gran expansió de projectes culturals com El Centre Arbar, a la Vall de Santa Creu, el Konvent al Berguedà, Nectar Conectar a Vilanova de Sau o Spritvessel a Espinavessa, per anomenar-ne alguns, que ofereixen residències d’investigació o espais de producció i d’exhibició. A diferència d’altres iniciatives, aquestes afegeixen una nova capa de lectura al canvi de paradigma cultural al desmarcar la producció artística dels ritmes i l’asfalt de la ciutat per oferir espais on sovint conflueixen el patrimoni biocultural amb la sostenibilitat i la vida comunitària.
La incessant propagació d’espais culturals deslocalitzats posa en relleu un denominador comú; l’anhel de construir narratives interseccionals que diversifiquin els discursos, el context i les pràctiques artístiques. El sistema artístic, que fins ara havia pogut limitar la presència de pràctiques i projectes fora del marc institucional o galerístic, necessita qüestionar-se i revisar-se sostingudament per adaptar-se a la condició líquida de la societat contemporània. La descentralització és un dels engranatges d’aquest procés en curs en el qual el treball en xarxa, l’escolta col·lectiva i les cures cada cop guanyen més terreny a l’hora de desdibuixar els formats de disseminació artística establerts i estimular el pensament crític des d’una posició revitalitzadora i inclusiva.
