Fascinant exposició la que es pot veure actualment al Tinglado 2 del Moll de Costa de Tarragona. La finlandesa Elena Kervinen, establerta a Catalunya des de fa tres dècades, ha ocupat aquest espai amb les seves obres formades i compostes per una multitud de fragments escantellats de marbre blanc o de granit negre. Són els treballs fets de manera pacient i laboriosa durant els darrers cinc anys.
Elena Kervinen. Gairebé tots els fragments
Tinglado 2, Moll de Costa
Port de Tarragona
Fins al 19 de març de 2023
Els fragments s’escampen per les parets i s’agrupen de molt diverses maneres. Alguns cops apareixen de forma isolada, però la majoria de les vegades formen conjunts o congregacions fetes d’estols i d’enfilalls petris de totes mides.
La forma d’agrupar i presentar aquesta gran quantitat de fragments diferents ens proposa múltiples interpretacions i lectures, distintes mirades. Podem veure cada fragment de manera individualitzada, fixar-nos-hi, penetrar-hi. També podem mirar-los en la posició que els ha agrupat l’autora amb la intenció de formar una mateixa obra, o des del punt de vista de la col·locació en un mateix pany de paret, formant part del conjunt que ocupa cadascun dels espais expositius o com una gran instal·lació global i totalitzadora.
Quan els fragments s’agrupen a vegades assoleixen la forma de constel·lacions o nebuloses, altres cops semblen una troballa arqueològica. També poden tenir l’aspecte d’una mena de portalada, d’un gran arc, d’una volta celeste, d’una cua allargada, d’unes ales gegants esteses.
Tots i cadascun han estat dibuixats a llapis i punta d’or o pintats a l’oli de manera delicada i minuciosa. Quan ens hi apropem podem distingir imatges de cels nocturns o diürns, de planetes i estrelles llunyanes, d’ocells que volen, libèl·lules mortes, ales i plomes isolades, lletres gravades sobre el marbre a la manera de les inscripcions de les làpides, etc.
En un dels primers espais en què està subdividit el Tinglado 2, les peces sorgeixen de l’obscuritat i ens remeten al Cosmos i a l’Univers. La partitura inacabada (2022) és una obra formada per nou fragments de molt diverses mides, col·locats en forma de gran arc, volta, o curvatura de l’horitzó, que ocupa més de 5 metres de llarg. Conté imatges fosques i profundes, insondables. Els meus dies i les meves nits (2021) és una seqüència allargada que va des d’uns tons blaus més clars en un extrem a uns altres de foscos a l’extrem contrari. A cadascun dels extrems apareixen petites imatges de la lluna en fases diferents. Orió (2021) fa referència a aquesta constel·lació visible des de qualsevol lloc del món; una visibilitat que sol ser òptima en els cels nocturns dels hiverns a l’hemisferi nord. A Joia (2022) els blaus esquitxats de violetes, ocres i daurats atenyen una lluminositat especial i una gran capacitat emotiva. I a Fragments de l’Univers (2019) l’escampadissa de petites peces ens fan pensar en l’atzar, en la dispersió i en allò d’incommensurable que tenen totes les coses.
En altres espais impera la blancor general i totes les obres estan dibuixades sobre marbre de Thassos. Hi trobem des dels delicats dibuixos d’ocells que volen fins imatges de fragments de cavalls. Algun cop escadusser, ens trobem davant d’un petit element isolat com és el cas de Plomes (2021), de tan sols 11 x 20 cm, probablement l’obra exposada més petita, on s’insinuen un parell de plomes dibuixades que treuen el cap des dels marges escapçats. I, contràriament, Oda (2022) és la peça més gran de l’exposició; ocupa tot un pany de paret de 10 metres de llarg. El seu aspecte general, una doble curvatura que parteix d’un lloc més o menys central i s’estén a banda i banda, recorda la silueta d’un gran ocell amb les ales obertes i fa pensar en aquell “ressò de les cadenses / de l’ocell d’ales immenses / que nia en l’eternitat”, els darrers versos de L’oda infinita de Joan Maragall que tant aprecia l’artista. Malgrat les seves dimensions, la blancor de tots els fragments i els múltiples espais de separació que componen l’obra fan que la gran peça s’integri amb la paret i tendeixi a desaparèixer visualment de manera encara més subtil i evocadora.
Fa aproximadament un any, Elena Kervinen presentava una exposició íntima i delicada a la galeria El quadern robat, de Barcelona. El títol de la mostra, Immortal, era el mateix d’una de les peces exposades, un petit tríptic que contenia en el fragment central una ena escapçada gravada sobre el granit; l’artista l’havia trobat casualment durant la recerca de materials per a les seves obres. Aquest fragment, que procedia d’una làpida, li va cridar l’atenció, sobretot, per fer referència a un temps passat, a la bellesa clàssica, a l’escriptura, a la desaparició, a la mort.
Ara, Kervinen incorpora la idea i el record d’aquesta troballa en l’execució d’altres treballs. És el cas de Vida (2022), una obra on, sobre els trossos que conformen una mena de portalada, apareixen dibuixades amorosament diverses orenetes que volen en diferents direccions. En els que correspondrien, per la seva col·locació, al remat o a una espècie de llinda a la part superior, es deixen veure gravades les lletres V, I, D, A; tota una declaració de principis. A més, la lletra “D” és l’única de les quatre que no té color de manera que dona peu a una doble lectura o interpretació.
Aquesta és una exposició enormement evocadora que ens parla de la fascinació per la bellesa, per la natura, pel misteri, per l’insondable, per l’inaccessible. I ho fa des dels fragments, des del dibuix més delicat, la pintura més precisa. Elena Kervinen pinta i dibuixa imatges fràgils i efímeres sobre fragments esquarterats de materials durs com el marbre i el granit. Les seves obres posen en joc les dicotomies i els grans contrastos que podem establir entre la fragilitat i la solidesa, la gravetat i la ingravidesa, la vaporositat i la corporeïtat, el fragment i la totalitat, la vida i la mort.
Són treballs que ens fan pensar en les obres dels grans clàssics grecs i llatins, com ara el De rerum natura de Lucreci, en el panteisme, en les cultures animistes, en els descobriments de l’arqueologia, en el pas del temps, en la consciència mediambiental, en l’ecologia, en els misteris de l’Univers. I ens parlen de descomposició i de reconstrucció al mateix temps.
Les obres de Kervinen ens transmeten tranquil·litat i fascinació. És evident que són elaborades a partir de la contemplació des de la soledat i el silenci. Potser perquè tal com ens recorda Byung-Chul Han a la seva Vita contemplativa, ens cal “aconseguir espais buits de soledat i de silenci on poder trobar alguna cosa a dir”. O perquè “tan sols el silenci ens permet dir alguna cosa inaudita”.
I potser per això ens esperonen també a contemplar en silenci, a veure, a escoltar el nostre entorn, a ser conscients de tot el que ens envolta, des de les estrelles més llunyanes i inaccessibles a la pedreta més propera i insignificant que trepitgem cada dia.
