La catalana Josefa Tolrà (1880-1951) i la britànica Magde Gill (1882-1961) van coincidir en el temps però és gairebé impossible que mai cap d’elles pogués veure l’obra de l’altra. En canvi, el seu cicle de vida i l’obra que van generar, en els dos casos sense intenció de ser “artistes”, són increïblement comparables fins al punt al punt que semblen unides per un fil invisible. Van ser visionàries, mèdiums i van utilitzar l’art com a teràpia. Tenen tant en comú que a primera vista els seus dibuixos semblen fets per una mateixa persona, cosa que ha possibilitat que les obres de les dues dialoguin de manera natural i es puguin arribar a confondre. Ara s’han trobat en una exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
La mà guiada. Josefa Tolrà i Magde Gill
Comissariat: Pilar Bonet (Visionary Women Art-Research Group)
MNAC
Barcelona
Fins al 5 de novembre de 2023
Multitud de presències, la majoria d’energia femenina, ens miren fixament des dels dibuixos de Josefa Tolrà i Magde Gill, com si ens volguessin dir alguna cosa, una mica sorpreses d’haver traspassat la fronteres d’on eren i haver anat a parar sobre un paper. Les obres de Tolrà i Gill, amb grafismes que gairebé desborden les vores de l’escena, deixen clara l’obsessió compulsiva de les seves creadores: dibuixar i dibuixar, per intercedir i per curar-se a elles mateixes.
Tolrà i Gill van néixer i morir amb només dos anys de diferència, les dues nascudes sota el signe de Capricorn i mortes als 79 anys. Tolrà era de cultura mediterrània, de Cabrils, al Maresme; Gill, londinenca. Malgrat la diferència cultural, van compartir la connexió amb l’espiritisme i ambdues dibuixaven sobretot de nit i, deien, guiades per una mà exterior, mediadores entre mons. Mai es van considerar artistes ni van vendre cap obra en vida (si de cas les regalaven) i l’art era per elles una eina de connexió amb altres realitats i una activitat terapèutica. “Només quan dibuixo em sento bé”, deia Tolrà.
El que volien totes dues, segons assegura la comissària de l’exposició del MNAC, Pilar Bonet, era “fer el bé”. Utilitzaven la sanació, l’astrologia, el tarot, les sessions espiritistes i van estar connectades amb les noves espiritualitats laiques que van emergir a finals del segle XIX i principis del segle XX com la teosofia i l’antroposofia. No eren intel·lectuals ni coneixien l’art d’avantguarda però s’hi van connectar de manera instintiva.
Per a les dues, la creativitat va ser un refugi i una eina per gestionar el dolor i les adversitats. Van compartir una de les pitjors experiències -sinó la que més- que es pot viure a la vida: cadascuna de les dues van perdre dos dels seus tres fills. I aquest fet biogràfic, no es pot obviar en unes obres tan intenses, que tenien com a missió l’autoajuda però també l’ajut als altres.
Segons la mitologia xinesa i japonesa, hi ha un fil vermell invisible del destí que uneix a algunes persones, més enllà de l’espai i del temps. Tant se val que no s’hagin conegut en aquesta vida terrenal. Això és el que sembla quan s’estudia la vida i l’obra de Tolrà i Gill, que després més de 60 anys de la seva mort, han acabat dialogant i compartint l’espai d’una exposició al MNAC, tot quan les dues han estat “descobertes” com a artistes recentment, just en el moment en què s’han començat a recuperar les dones artistes visionàries del segle XX, que des de l’espai domèstic i sense formació cultural en la majoria de casos, van crear lliurement des d’altres espais mentals que els grups d’avantguarda “oficials” i etiquetats per l’acadèmia. El fil vermell sura entre una obra i altra a la mostra, que per decisió de la comissària, no indica en un cartel·la pròxima a la peça, quina obra és de Tolrà i quina és de Gill, confonent-se fàcilment unes amb les altres.
L’exposició inclou tant els dibuixos de les dues com postals i llibretes, així com obres tèxtils, com els espectaculars mantons de Manila brodats amb formes que recorden úters i ovaris de Josefa Tolrà. Tota una cosmologia que poc té a veure amb els brodats convencionals. En els dibuixos, a més dels personatges angelicals que ens miren, són comuns els elements cal·ligràfics, les espirals, les formes vegetals i les escales còsmiques. En el cas de Magde Gill, abunden les arquitectures al·legòriques i els espais fractals, segurament el tret de la britànica que més fa que les seves obres es distingeixin de les de Tolrà. És espectacular el rotlle de paper de 9 metres de llarg que Gill va dibuixar amb tinta xinesa, com una mena de versió contemporània d’un còdex maia. La britànica signava les seves obres com a “Myrninerest”, qui era qui guiava la seva mà, i Tolrà les identificava com a “dibuixos força fluídica” i la seva rúbrica, i sovint les datava amb dates molt antigues o posteriors a la seva mort.
La recuperació d’aquestes dues creadores està dins del moviment actual de redescobriment de les artistes visionàries, fins ara fora del cànon de la historiografia de l’art. A Catalunya, ha estat el grup Visionary Women Research Group qui està liderant la recerca en aquest àmbit, des del punt de vista feminista, no només centrada en l’art català, sinó a nivell internacional. Des de que l’obra de Tolrà es va exposar a Can Palauet de Mataró del 2013, també sota la curadoria de Pilar Bonet, la seva obra no ha deixat de difondre’s. Per exemple, algunes obres seves es van incloure a l’exposició central de la passada edició de la Biennal de Venècia el 2022, La llet dels somnis, i les algunes estan ja en col·leccions i museus com el Museu del Prado, el MACBA i el Centre Georges Pompidou.
L’interès del públic per aquestes dones artistes és cada cop més gran, com s’ha demostrat en l’èxit espectacular de les exposicions que s’han dedicat a Hilma af Klint, la més coneguda a nivell internacional entre les artistes visionàries del segle XX. La mostra de l’artista que el 2018 va tenir lloc al Museu Guggenheim de Nova York va trencar el rècord de visitants de la institució amb més de 600.000 visitants. Està clar que aquestes artistes són més compreses ara que a la seva època perquè “parlen de l’amor, de les cures, pels seus missatges pacifistes, tenen clara la unió entre cos i ment i estan connectades a la natura”, que són temes molt actuals.“Són espiritualitats laiques primordials que pots gestionar tu mateixa, i que no tenen res a veure amb els dogmes de les religions oficials”, diu Pilar Bonet.
En les pràctiques artístiques contemporànies, moltes dones artistes, sobretot, estan incorporant coneixements premoderns, mites i temàtiques esotèriques que fins ara estaven molt més menystingudes, com és el cas de les darreres etapes d’Eulàlia Valldosera, que també crea exercint de mèdium. També, veient l’exposició, no podem deixar de pensar en els artistes catalans que, des de la postguerra, han connectat amb aquestes tradicions “màgiques”, com els creadors de Dau al Set. No és casualitat que Joan Brossa s’interessés per Josefa Tolrà i la visités. També és significatiu que el crític Cirici Pellicer organitzés una exposició amb obres seves a la galeria Gaspar de Barcelona el 1956, seleccionades pel psiquiatra Joan Obiols.
Els éssers de llum de Tolrà i Gill també poden semblar germans dels habitants d’Evrugo, l’Estat alternatiu i paral·lel de l’artista Evru-Zush. En tot cas, són altres mons que estan en aquest, com diria Paul Éluard. Potser a alguns aquest tipus d’art els trasbalsarà o posarà nerviosos perquè la seva essència és misteriosa i incerta i difícilment explicable, però a d’altres els fascinarà, els tocarà la fibra i confirmaran que l’art existeix per millorar el món i a nosaltres mateixes.
