Arts visuals

Essencialisme i honestedat: la pintura de Patrick Subirats

Enfilat a la falda del turó de Valldaura, hi trobem l’estudi del pintor Patrick Subirats (Barcelona, 1974), un d’aquells locals en planta baixa, allargat i amb llum natural que entra a doll per la finestra que hi ha al fons. És aquí on Subirats s’ha desenvolupat durant la darrera dècada, aprofundint en la seva pràctica artística, observant la ciutat anar i venir des de més enllà de la Ronda de Dalt, la frontera entre la natura de Collserola i el ciment urbà. És justament des d’aquest punt, als marges de la ciutat, des d’on podem començar a disseccionar aquest artista.

Subirats va sortir d’EINA a finals dels noranta convençut de què la pintura, malgrat haver estat donada per morta una i mil vegades, era el camí a seguir. Format sota l’auspici de prohoms com Joaquim Chancho, Antoni Llena o l’enyorat Pep Montoya, Subirats s’inicia en l’aventura pictòrica treballant un estil que podríem definir com pop, a voltes fins i tot proper al kitsch: composicions carregades de colors pujats, sovint amb referències vegetals treballades amb stencils i esprais a més de pintura. Per fortuna o per dissort, Subirats s’ha mogut sempre al marge del show business i de l’esfera pública que embolcalla l’art; fins ara ha tingut una carrera comercial discreta i això ha permès que la seva obra tingués una evolució lliure de pressions i condicionaments, lluny del focus d’irradiació d’influències forçades que és el bulliciós centre urbà. 

Patrick Subirats signant obra gràfica (Barcelona, 2019)

Tanmateix, la vida fora de l’esfera artística és complicada (més encara del que ja ho és per se). Com les plantes que viuen al desert, els artistes que, com Subirats, habiten aquest erm han d’aprendre a viure amb el mínim: la supervivència no és pas del més fort, sinó del més eficient en la gestió dels escassíssims recursos. Les condicions que la generació X ha hagut d’afrontar són només millors que les de la generació millennial perquè van arribar a viure conscientment uns pocs anys de bonança. El 2008 va arribar la primera gran crisi d’aquest mil·lenni i l’hem arrossegat durant més d’una dècada fins al 2020, moment en què esclata la pandèmia i diluvia sobre inundat. Per un artista acostumat a la trinxera, aquesta metacrisi pot ser o bé una sentència de mort o bé una benedicció. En el cas de Patrick Subirats, ha estat més aviat la segona: l’aturada del món i el confinament li van permetre tancar-se a l’estudi i aprofundir en la seva investigació pictòrica.

Com hem apuntat, Subirats s’inicià en una pintura que podríem etiquetar com més propera a un pop i un expressionisme hereu del revival pictòric dels vuitanta; l’exposició “Les flors de camp no volen test” a la galeria Antoni Pinyol el 2013 és el punt on m’agrada situar l’inici del canvi en l’obra d’aquest artista. És aquí quan s’inicia el seu interès per la supervivència persistent d’algunes plantes que el porta al punt següent: el projecte #wrongplace, que l’artista va presentar l’any 2016 a la galeria Espai G d’Art de Terrassa. Segons Subirats, “#wrongplace és un projecte ideat a partir de l’observació i l’estudi dels llocs i les condicions inesperades en què apareixen les males herbes per la ciutat. En la seva lluita per sobreviure sense mitjans, en un entorn hostil. Salvatges, espontànies i oportunistes, apareixen sense ajuda, sense voluntat o mediació directa de l’ésser humà.”

Estudi de Patrick Subirats (Imatge:Jordi Garrido)

En el seu trajecte diari fins a l’estudi, l’artista passava per sota de ponts i parets de la ronda de dalt, als murs de carrerons i als solars de la ciutat. No-llocs espais públics per on tothom passa, però ningú s’hi queda. Astorat, un dia va reparar en què fins i tot aquests llocs inhòspits de ciment armat i asfalt tenen els seus habitants. Una gran quantitat d’herbes – les males herbes – neixen i creixen de l’escletxa, el forat i la imperfecció. Plantes dures i bordes, que com els gossos petaners i els gats de carrer viuen exclusivament d’allò que el seu entorn no necessita: una mica d’humitat, llum i aire. Amb pocs elements que el sistema rebutja, neixen, creixen i viuen. Sentir-se identificat amb aquests éssers que sobreviuen amb no-res era poc més que inevitable.

Històries urbanes de sota un pont”, exposició celebrada el 2018 a l’Espai Angram de Barcelona, és el següent pas en aquesta relació de l’artista amb la vida als marges. És també aquí on el vaig conèixer i vaig tenir ocasió de treballar amb ell. Aquest projecte va suposar una revisió del gir que l’obra de Subirats havia fet els anys anteriors i la consolidació de la voluntat d’aprofundir en la via triada. La relació amb les males herbes va esdevenir clau per al posicionament de l’artista i la seva concepció de la pintura, que des del 2013 es va anar depurant dràsticament, despullant-se progressivament de color i de forma fins a arribar a l’essencial: gest, línia i, amb una contenció monacal, color. L’artista, que va observar i catalogar quasi enciclopèdicament les males herbes del seu voltant, va trobar literalment al darrere d’aquestes males herbes – parets de formigó, principalment – rastres vitals de la societat: cicatrius de cops, esgarrinxades o simplement brutícia acumulada. El pas següent va ser, com en els orígens de la disciplina pictòrica, la mimesi; l’honestedat i la puresa del llenç de formigó armat ha d’arribar al paper i a la tela. Mitjançant tècniques mixtes que van des del collage de petits elements fins al llapis, passant pels esprais i la pintura a l’oli, Patrick Subirats ha consolidat una pràctica artística que entén com una actitud més que no pas com una acció en si mateixa. La pintura ha esdevingut un posicionament de resistència vital contra l’adversitat: els errors s’accepten i s’incorporen, mentre els encerts se celebren per continuar endavant.

Patrick Subirats. Sense títol (2019).

Aquesta pintura essencialista que Patrick Subirats practica no és un unicum dins el panorama artístic actual, de fet, es troba en consonància amb el que fan altres artistes en l’àmbit internacional, com el belga Ritsart Gobyn, el luxemburguès Frederic Anderson, el suec Daniel Jensen o l’escocès recentment exposat a la galeria Alzueta de Barcelona, Struan Teague. Justament en un petit text d’Anderson de 2018, aquest afirma que “si ara ens trobem al final de partida de la pintura contemporània, el retorn a allò que és fonamental em resulta un instint perfectament natural: el dibuix com a rudiment de la pintura i el collage com a arrel de l’abstracció. […] Em pregunto si el rellotge no ha marcat ja les dotze i en lloc del final ens trobem davant un nou territori per la pintura, revitalitzat per un compromís més directe amb la naturalesa dels materials, el procés pictòric i el simple llenguatge de la línia dibuixada.”

No n’estic segur de si ens trobem davant un nou naixement de la pintura després de la seva enèsima mort (jo sóc dels que creu que no ha mort mai del tot), però en Patrick Subirats encaixa fil per randa amb els preceptes que descriu Anderson: la seva pintura és el fruit d’un compromís amb l’ofici que denota una veritable vocació i una voluntat de transmetre al llenç no una representació de la realitat, sinó la realitat en si mateixa. Les pintures de Subirats (siguin en el suport que siguin) són com mirar la porta abonyegada d’una furgoneta aparcada en un descampat durant la nit: tot i estar tot en calma, és evident que hi ha hagut acció, moviment, trauma i intensitat; en altres paraules, l’essència de l’acció de pintar.

Estudi de Patrick Subirats (Imatge Patrick Subirats)

La màxima d’Ortega y Gasset diu “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. Les circumstàncies de Subirats (i de les generacions posteriors) són de les més adverses que un artista s’ha pogut trobar des del segle XIX (guerres a banda, evidentment). Malgrat tot, Patrick Subirats ha perseverat en la pintura, convertint l’acte de pintar alhora en un homenatge a la Pintura en si mateixa i en una oda a la supervivència. Pintura honesta i essencialista per a temps de superficialitat i mediocritat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close