Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) és un d’aquells artistes que està al radar de l’art d’àmbit barceloní des de fa ja uns quants anys. El 2018 el vam poder veure en una exposició a quatre mans amb l’Aïda Andrés Rodrigálvez a la Joan Prats Warehouse, on començava a traçar una trajectòria vers una materialitat que es va consolidar a la seva primera exposició individual, “Al Muerto, Tiempo Encima”, a la Fundació Arranz-Bravo el 2019. Com és evident, des d’aleshores, el temps no ha passat en va, del Pozo ha participat en fires i exposicions col·lectives destacades com “Our Garden Needs its Flowers” a Tecla Sala, però l’alentiment de la roda de l’art durant la pandèmia (i la postpandèmia) ha demorat el seu següent pas en la seva evolució fins ara.
La Galeria Joan Prats va inaugurar el passat 25 de maig la nova exposició individual – i primera a la galeria – de Pablo del Pozo, titulada ‘Mi boca florece como un corte’. Com hem dit, si una cosa s’ha destacat des de bon inici de l’obra de Del Pozo és, sens dubte, la qualitat material. De fet, Albert Mercadé en deia en un article les noves materialitats en l’escultura que “una nova generació d’artistes, nascuda als vuitanta i noranta, que reviuen l’interès per la matèria, l’escultura, d’una manera heterogènia i calidoscòpica; en què tan aviat i pot tenir lloc el ready-made, com el gest primitiu, l’objecte artificial, la molècula o la pastositat.” És justament a la cruïlla entre allò primitiu, pastós i poètic que podem situar les coordenades de l’artista de Badajoz.
Val a dir, però, que el que Pablo del Pozo mostra a ‘Mi boca florece como un corte’ és, com deia d’inici, un pas més en la seva investigació artística; fins ara, s’ha apropat a materials i mitjans diversos, des d’una pintura més tradicional —malgrat ser sobre paper kraft —, a elements naturals com fibra d’espart, cendres i troncs, passant per l’escultura amb materials de construcció com guix i malla d’acer, sense oblidar la pedra de carbur. El seu gir actual l’ha portat a amalgamar l’essència brutal i primària de la seva pràctica escultòrica amb el seu vessant més pictòric. En aquestes coordenades no hi trobem altra cosa que l’art tèxtil, per ser exactes, el tapís.
L’exposició presenta un recull de peces — dos tapissos de format mitjà, dues escultures tèxtils sobre paret, tres escultures d’espart i llana en suspensió i dos dibuixos diminuts — que serveixen d’acompanyament per un tapís de quasi cinc metres de llargada. Del Pozo, endinsant-se en el món del tèxtil, ha deixat a una banda (metafòricament, per descomptat) la lliga a què Mercadé l’adscrivia al seu article, amb Jordi Mitjà, Patrícia Dauder, David Bestué o Lucía C. Pino per endinsar-se en la de Josep Royo, Aurèlia Muñoz i Josep Grau-Garriga.
És particularment en aquests dos darrers casos on la confluència entre el de Badajoz i els grans de l’Escola Catalana del Tapís és més forta: mentre les peces aèries ens remeten a la majestuositat de les obres d’Aurèlia Muñoz, la pulsió primitiva i brutal que travessa l’obra de Pablo del Pozo des dels seus inicis l’apropa als tapissos més viscerals de Grau-Garriga. Tant les obres en format mitjà com la peça de grans dimensions estan marcats — també cromàticament— per la sang, l’entranya i el budell. El vincle que l’artista té amb la seva obra va més enllà de la relació habitual entre creador i creació; en aquest cas es tracta de quelcom umbilical, vital. En primer lloc, i de manera literal, pel contingut: l’obra monumental que protagonitza l’exposició no és una composició pictòrica a l’ús, sinó que es tracta d’una interpretació que l’artista fa d’una tomografia axial computeritzada (un TAC, vaja) que li van fer mesos enrere per descartar una possible malaltia. En segon lloc, totes les obres de Del Pozo, m’atreviria a dir que sense excepció estan íntimament lligades a la seva manera de percebre el món, a la seva intimitat, entesa aquesta com a Esquirol a ‘La resistència íntima’ (Acantilado, 2015): no com quelcom interior, sinó relativa a allò que a l’artista li és proper i central, nuclear, de si mateix. Pablo del Pozo no parla d’ell, sinó de la seva vida, com feia constantment Josep Grau-Garriga, amb al·lusions constants a la família, experiència personal o fites vitals assenyalades. Tant en un com en l’altre no hi trobarem l’extraordinari, sinó la quotidianitat en tota la seva cruesa: vida, passió, mort i naixement.
És per aquest darrer motiu que l’obra del de Badajoz atrapa, perquè brolla d’ell d’una manera cristal·lina com si sortís d’un tall profund. Diu el Levític (17:11) que la vida de tota carn està en la sang, i que oferir la sang és oferir vida. Pablo del Pozo aboca totes dues coses al seu procediment creatiu i en aquesta exposició és perfectament visible: des de l’entrada, trobem un procés d’experimentació que porta des del primer tapís, que ens dona la benvinguda, fins al gegantí i final, passant per tots els estadis intermedis d’experimentació: cromàtics, de volum, de textures… Des de l’inici, la producció artística de qui ens ocupa ha estat d’una honestedat devastadora: sense artificis ni filtres, bruta, directa.
La nova direcció que del Pozo ha pres el situa avui a l’avantguarda de l’art tèxtil contemporani a Catalunya, actualment de nou en auge després de dècades relegat a una tercera fila. Això coincideix — no per casualitat — amb un moment en què artistes com els ja citats Grau-Garriga, Royo o Aurèlia Muñoz estan sent reivindicats (amb el primer dels tres al MACBA ara mateix) per la historiografia de l’art. Sembla que ara mateix, Pablo del Pozo ho té tot de cara per fer camí en aquesta direcció; tant de bo amb resultats tan excel·lents com l’exposició que avui ens ocupa.
