L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), la que torna a ser una de les institucions culturals senyeres de l’Estat després de recuperar part del prestigi i la projecció perdudes, celebra aquests dies el seu 35 aniversari amb una generosa programació en què destaca la inauguració de l’exposició «Escena I. Fer paisatge», mostra que serveix per tornar a mostrar la col·lecció i complementar l’herculi desplegament de «Popular», l’altra gran exposició vigent. Dies per marcar musculatura i mirar cap endavant amb una hipotètica ampliació en l’horitzó.
Escena I. Fer paisatge.
Comissariat: Nuria Enguita i Sonia Martínez
Institut Valencià d’Art Modern València.
Fins al 19 de maig de 2024
«L’IVAM de 2024, i després de 35 anys d’història, torna a ser la nau insígnia cultural de la Comunitat Valenciana, és la setena institució cultural del país i una de les icones que projectem cap a l’exterior». Aquesta frase de la directora, Nuria Enguita, resumeix una mica l’estat d’ànim de la institució després d’una etapa de creixement de visites, adquisicions i donacions. I d’haver-se situat segons l’Observatori de la Cultura Fundació Contemporània com la setena institució cultural més valorada de l’Estat.
Un aval gens menyspreable que coincideix amb la decisió del govern valencià de PP i Vox de deixar el pressupost en 14,7 milions d’euros després de successives millores amb l’executiu anterior fins a arribar a una previsió pressupostària de 16,3 milions. Una retallada que complica les estratègies de finançament d’un contenidor amb aspiracions de projecció internacional. No és l’única incògnita de futur: tot i que el conseller de Cultura, Vicente Barrera, ha descartat canvis de gestió en el curt termini, Enguita acaba el seu contracte el setembre de 2025. Es fa difícil saber què passarà aleshores perquè el nom de la gestora ha sonat periòdicament per a unes altres responsabilitats. També cal remarcar que, dues dècades després, resta pendent una ampliació que va ser arxivada fa dues dècades, però que ara torna a estar sobre la taula.
Amb tot, el d’aquest IVAM reempoderat és un aniversari que cal celebrar. Des que va obrir les portes al públic un 18 de febrer del 1989, demà farà 35 anys, el museu va tenir un impacte immediat en l’ecosistema cultural. I malgrat algunes etapes de descrèdit, la institució arriba a la maduresa en plenitud de condicions, amb capacitat de traure del seu fons d’armari una exposició descomunal, gairebé inabastable, com «Popular»: 1.500 obres, un bon grapat cedides a l’IVAM, amb el que suposa aquest brutal desplegament. Amb unes altres dimensions, aquesta “Escena I” torna a ser una aposta per mostrar de manera ambiciosa la col·lecció, fent emprar un altre fil conductor.
Partint del concepte d’exposició com a posada en escena, una «disposició d’objectes, accions i paraules», «Escena I. Fer paisatge», comissariada per la mateixa Enguita i la directora adjunta del museu, Sonia Martínez, reuneix obres de 33 artistes que abasten temàtiques i tècniques ben diferents i un arc temporal de gairebé un segle. Però tot i un epígraf aparentment aclaridor, les comissàries fan ús d’una concepció ampla, oberta i elàstica del «fer paisatge», una «articulació complexa entre l’art i el món, entre l’escenari i el fora de camp», on el paisatge s’entén «com un verb, un fer, una acció: com a context de i per a la vida, més que com a mera representació».
En aquest marc caben des dels paisatges que Ignasi Pinazo va fer a principis del segle XX fins a la fabulosa obra final, una instal·lació de videoart projectada simultàniament en tres pantalles amb la qual, l’artista multimèdia vietnamita Thao Ngyen Phan agafa el riu Mekong com a nexe d’un seguit d’històries entre la memòria personal i col·lectiva, entre un present amb elements quotidians i un passat mític. Relats que són els fons sobre el qual l’artista desplega un seguit d’evocadores imatges de preciosa factura i evident vocació cinematogràfica. Potenciades pel fraccionament en tres grans pantalles. Goig estètic i intel·lectual de primer ordre.
Entre una proposta i l’altra, trobem obres de molt diferent caire que expliquen molt de la capacitat de l’IVAM d’haver-se proveït durant aquests anys d’un corpus hàbil no sols per explicar la història de l’art del darrer segle, sinó també per traçar tota mena de nexes. “L’establiment de relacions pel muntatge revela una sèrie de pràctiques materials narratives i contextuals que tensen les nostres percepcions de l’espai, el temps i la matèria, la naturalesa, el llenguatge i la història”, alerten les comissàries.
Aquesta tensió és la que produeix una de les peces destacades de la mostra, Pierced Spiral (1972), l’espiral de cartró de Robert Smithson, una peça en què la rusticitat dels materials i la complexitat de la composició, la multiplicitat de sentits, la “matèria geològica”, generen un fort contrast. Efecte semblant al produït per Susana Solano i la seua construcció de taulells i malla metàl·lica enroscada com una serp. Mentrestant, Pasadizo de pared (1989), d’Ángeles Marco, ens enfronta a l’estranyament i el desconcert de trobar-nos d’una disposició aliena a les convencions estètiques i arquitectòniques.
De l’escultor Miquel Navarro, d’una altra banda, es recupera Sota la lluna (1987), amb un bon grapat de peces disposades en una ordenació que no és res en concret i podria ser mil coses, que adopta sentits diferents en funció de la posició de l’espectador. Sentits en què no és descartable una certa poètica que trobem de manera descarnada en una peça d’aparença senzilla, però que conté un enorme poder de seducció, la visió de la natura continguda en Coquille Nuage I (1932), la petxina-closa de Jean Arp.
Més directes i identificables són els paisatges urbans d’Horacio Coppola i les esplèndides fotografies nocturnes del Buenos Aires dels anys trenta. O l’atractiva i instructiva sèrie d’Andrea Canepa Todas las calles del año (2013), 365 dibuixos de carrers d’Amèrica del Sud fent referència a diferents commemoracions. En contrast, les fotografies dels espais envellits i desestructurats, ferits en la seua essència pels anys de colonialisme, de l’algeriana Zineb Sedira (Framimg the view III, 2006). Part de les tries, caldria dir, que il·lustren la diversitat geogràfica i genèrica de la col·lecció, accentuada els darrers temps. L’espai colonitzat com a reflexió, complement d’unes altres reflexions fotogràfiques, des del realisme (els espais urbans desgastats, abandonats, que reflecteix l’obra de l’artista urbà LUCE: una composició, Todo amarillo, que no passa desapercebuda) o des d’un lirisme pertorbador, com ara en l’obra d’Helena Almeida (Desenho, 1999), amb un ús del cos, de l’espai i del material que salta als ulls i ens interroga.
Pel que fa al vessant pictòric d’aquesta “Escena I”, la mostra recupera obres emblemàtiques de la col·lecció que tenen aquell vincle amb el paisatge. És el cas d’Océanie le ciel (1947), d’Henri Matisse, Labyrinth #3 (1954) d’Adolph Gottlieb o part de la sèrie de Manuel Miralles Humboldt en el Orinoco (1968), entre altres obres de gran format com les de Pierre Soulages o Pablo Palazuelo. El visitant, en tot cas, faria bé de no passar de llarg d’un segment de pintura matèrica en què conviuen obres d’un artista que no podia faltar en el seu centenari, Antoni Tàpies (Surface gris aux traces noires, 1962), i de Sarah Grilo (Has anyone told you?, 1964. Per a l’ocasió també s’ha rescatat un dibuix de Paul Klee de línies i formes geomètriques interconnectades, una “Abundància Festiva en P.” (Festliche Fülle in P., 1930).
Ja hem avançat que la mostra es tanca amb la videoinstal·lació de Thao Nguyen Phan. Abans d’això, tanmateix, ens trobem amb el diàleg amb la mostra i fet expressament per a ella a càrrec de Mar Reykjavik: A gap between two adjacent teeth / Una font raja, un assaig que proposa un sistema de traducció alternatiu al tradicional batejat com “traducció afectiva”. El darrer impacte visual, tanmateix, és per una instal·lació monumental i de gran bellesa, obra de Cecilia Vicuña, que, alhora, conté un discurs que no hauria de passar desapercebut: Burnt Quipu (Quipu cremat), parteix d’un sistema de coneixement, memòria i registres andí, el quipu, per alertar sobre com la destrucció d’àrees extenses posa en perill la mateixa vida humana, la connexió amb la natura de la qual depenem.
Una obra que forma part d’un bloc d’adquisicions que l’IVAM va fer l’any 2022 i que va contribuir a enriquir i feminitzar alhora la col·lecció del museu. Dies de tornar a recollir els molts fruits sembrats en la trajectòria de la institució. Per molts anys.
