La recent exposició sobre Enric Tormo i Freixes (Barcelona 1919-2016), a la Fundació Joan Brossa de Barcelona, ja va ser adequadament comentada a “El Temps de les Arts” per Abel Figueres, però ara aquesta exposició ha generat una monografia que, per la seva importància, val la pena també glossar per separat. El llibre es diu igual que l’exposició, lògicament, “La invisibilitat del dau. Enric Tormo, gravador i fotògraf“, i el seu autor és Aitor Quiney, el comissari mateix de la mostra; però esdevé molt més que el “catàleg” de l’exposició per ser una monografia treballadíssima –i tipogràficament molt acurada- que il·lumina, com mai, part important dels orígens de la segona avantguarda catalana.
Vaig conèixer Enric Tormo els primers anys setanta i des d’aleshores hi vaig tenir una relació intermitent però positiva. Era un home savi i sovint sorrut, conscient de ser dipositari d’uns coneixements i una intel·ligència en el seu camp que ben poca gent més posseïa. Quan vaig guanyar les oposicions a conservador –aleshores- de gravats de la Biblioteca de Catalunya, em va venir a veure un dels primers dies d’ocupar jo la plaça i em va dir una cosa així com: “Ja saps que aquest lloc que tens hauria d’haver estat per mi?”. Vaig quedar sobtat: ell podia ser per edat el meu pare, i jo li vaig respondre que m’havia presentat a unes oposicions no pas fàcils, que havia hagut de superar un contrincant ja mig consagrat com Daniel Giralt-Miracle, i que ningú m’havia regalat res. Ell replicà que en tot cas a ell l’haurien d’haver posat al tribunal i no ho havien fet. El cas és que precisament, per preparar aquella prova jo me n’havia anat a buscar bibliografia, entre altres llocs, a la biblioteca de l’Institut Nacional del Llibre Espanyol (INLE) a Barcelona, on la directora era Maria Ballester, una dama d’una simpatia aclaparadora i gran professional, que m’ajudà molt, i que, ves per on, era l’esposa de Tormo. Franco aleshores feia tres anys que havia mort, però la Generalitat, acabada de restaurar, encara no funcionava: era en l’etapa més simbòlica que real de Tarradellas. Érem doncs de fet a la transició cap a la transició.
El llibre és gairebé exhaustiu, centrat, tanmateix, en els darrers anys quaranta i primers cinquanta, elaborat a partir d’un devessall de documentació desconeguda que en bona part han facilitat els fills del personatge, Dolça i Enric.
Tots sabíem –és un “tots” molt relatiu, és clar- que Tormo havia tingut un paper imprescindible en la gestació i el dia a dia del grup avantguardista Dau al Se. Per això mateix el 1987 jo li vaig demanar que expliqués en primera persona en un article per a la Revista de Catalunya -que jo assessorava i encara hi estic ben vinculat-, tota aquella participació seva, i ell ho va fer en un text molt aclaridor que ara apareix molt sovint citat en les notes a peu de plana del llibre de Quiney. També em congratulo d’haver encarregat, per a la mateixa revista, un text sobre Tormo a Pilar Vélez, que aparegué arran de la mort del personatge.
A les planes del llibre de Quiney podem veure, a través de cartes, escrits i estampes, com progressaven els treballs artístics del grup, i com Tormo hi era sempre donant solucions, opinant, fent del seu taller punt de trobada i d’acció. El paper de Tormo al “Dau al Set” va ser central. Ell era més de l’edat d’en Brossa i en Tharrats, i, per tant, en aquell moment davant els membres més joves –Ponç, Cuixart, Tàpies i Arnau Puig- el seu rol tenia un plus de veterania, i no diguem de coneixements del món de les arts gràfiques, sobre les que requeia la base de la revista homònima del grup.
De fet, al llibre veiem que el contacte de Tormo amb el futur “Dau al Set” era força anterior a la seva amistat amb Brossa el 1939, ja que en plena guerra ja havia fet coneixença amb J. J. Tharrats, amb qui anava al Club Coliseum a seguir cursos de gravat. La proximitat devia ser prou forta perquè, a la col·lecció de Tormo, que va arribar a ser extraordinària de mostres de l’art de l’entorn del Dau al Set, es conservessin en endavant dues obres úniques, inèdites, de disseny interessant, amb text mecanografiat i dibuixos i collages de Tharrats: Els botxins i un número únic de la revista Albada, datades el 1937.
Al llibre de Quiney podem veure també com a la revista Algol, del 1946, que no va tenir continuïtat i que apareix esmentada en tots els manuals sobre l’art català de postguerra, bàsicament per les il·lustracions de Joan Ponç, el paper de Tormo no hi era merament tècnic, sinó promotor, del tot creatiu i fins patrocinador material. Allà va ser, on de la mà de Tormo, Ponç començà a ficar-se en les tècniques del gravat. Una mena de conseqüència d’aquest paper imprescindible dels Tormo-Ballester en l’infantament d’Algol és el llibre únic Parafaragaramus, creació conjunta de Ponç i Brossa, obra poc coneguda, precedent immediat del Dau al Set, perquè ha estat gelosament custodiada per la família Tormo, d’ençà que fou obsequiada pels autors a Maria Ballester.
Tormo no podia viure d’aquesta mena de creacions d’avantguarda, i treballà al començament en empreses d’arts gràfiques: Editorial Barna, Montaner & Simón, AEDOS, abans de la seva època definitiva a la docència i als museus. Malgrat que hagués de guanyar-s’hi la vida, Tormo molt sovint posava en les seves realitzacions un caràcter de bibliòfil, en el que li agradava barrejar-hi estampacions de matrius xilogràfiques populars catalanes, descontextualitzades.
En l’inici de Dau al Set se situa, segons el llibre de Quiney, el fet que Tormo presentés el 1947 Tharrats a Brossa, Ponç i Arnau Puig, abans que Tàpies i Cuixart hi tinguessin un paper rellevant. A part de les seves altres tasques, Tormo va ser com una mena de notari gràfic del grup, ja que en va fer diverses fotografies, no pas amateurs sinó amb total agudesa i plena intencionalitat estètica, d’aquell grup incipient. També editava coses al marge del Dau al Set, com obres del poeta i diplomàtic brasiler Joao Cabral de Melo, algú que s’integrà del tot en aquell grup, inclòs Miró, amb qui Cabral col·laborà, que ara també incorporava el poeta i músic Juan-Eduardo Cirlot i el futur galerista René Métras.
Però el Tormo del “Dau al Set” no s’hi estrenava pas. Abans, el 1944, ja havia tingut la responsabilitat del tiratge de les litografies de la “Sèrie Barcelona” de Joan Miró, a qui tractava des de l’any anterior, pintor que en el futur va recórrer sovint a ell per solucionar problemes tècnics, que esdevenien estructurals, d’altres produccions gràfiques en què s’embarcava el pintor. El famós A toute épreuve, de Paul Éluard, amb gravats en fusta de Miró, deu moltíssim a Tormo, sempre present en la seva elaboració, al llarg ben bé d’un decenni (1948-1958), tot i que en alguna nota manuscrita Miró digués a Tormo que en tirar les proves “sobretot que no faci d’artista”…, no fos cas que li pugés a les barbes. Calia preservar l’estatus del geni. La invisibilitat –concepte central en el llibre de Quiney en referència a Tormo- sovint no és innocent del tot.
Una cosa que sorprèn del món descrit pel llibre és l’estranya harmonia que hi havia entre els integrants d’aquell món artístic: al costat de posicions polítiques esquerranes –que a l’època no es podien fer públiques, però que en el cas d’un estranger com Cabral de Melo eren menys reprimides- hi havia també una conllevància amb dretans insignes com Cirlot o una aproximació reverent a Eugeni d’Ors, que aleshores passava encara per etapes en què el falangisme hi era explícitament present. El mateix Tormo, en les seves obres menys personals també podia no tenir més remei que coquetejar amb el fons d’un text sobre La Victoria del Cristo de Lepanto, editat per Montaner & Simón, d’un autor que acabaria essent un almirall diguem-ne que molt encimbellat, i que Tormo decorà amb caplletres i colofons xilogràfics el 1947, i Ramon de Capmany il·lustrà amb aiguaforts. És una tasca, però, que al llibre de Quiney no hi surt.
De fet, la vida professional de Tormo va ser molt més llarga del que el gran llibre de Quiney recull. I molts aspectes d’aquesta tasca –gràfics, docents, museístics- són molt interessants, però entrar-hi hauria estat sacrificar espai a una qüestió, la del seu paper primordial en les segones avantguardes catalanes, que té un relleu molt especial en la història recent de la nostra vida cultural.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.