Amb el títol “Una pàgina de la història es rebrega” la Galeria RocioSantaCruz presenta la segona exposició d’aquesta artista en el seu espai; una mostra en la qual la porcellana, l’objecte trobat, els quaderns de comptabilitat o els programes d’animació són alguns dels materials que l’artista sotmet a un plantejament conceptual de desestabilització i d’ingerència. La seva pràctica pluridisciplinària, que integra fotografia, vídeo, dibuix, escultura i performance, interroga plàsticament el moment de l’aparició de la imatge i el procés de fabricació, com també l’estètica del que és inacabat i fallit. És per això que el taller, la taula de treball, la pàgina en blanc i els processos són el centre dels seus dispositius, de la mateixa manera que els vessaments, les arrugues, els forats i els accidents participen en el procediment de la matèria plàstica en transformació. Explora i trastoca la càrrega poètica que pot amagar-se en les irregularitats diàries.
Blanca Casas Brullet. Una pàgina de la història es rebrega
Galeria RocioSantaCruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Barcelona
Fins al 25 de febrer de 2023
A l’obra de Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) trobem materials, mitjans i processos emprats d’una manera contradictòria en propostes paradoxals que valoren l’assaig, l’intent o l’objecte inacabat: la imatge se’ns presenta com inestable, no fixada, en forma de resultats incerts. L’error, la contingència i l’atzar són a la base de qualsevol procés d’aprenentatge i de creació, i és aquest estadi del qual l’artista se serveix per trencar les estructures consolidades d’organització i desestabilitzar tot el sistema. A partir de la precarietat i la inestabilitat, l’imprevist i l’inesperat investiga i reflexiona envers unes propostes en la que la intrusió i la pertorbació hi són constantment presents.
Cadenes (1922) és la instal·lació que rep al visitant a la mostra Una pàgina de la història es rebrega. Aquest treball provoca un xoc a l’espectador, ja que les cadenes són fetes de porcellana, un material fràgil i delicat en contraposició a unes estructures sòlides que arrosseguen una càrrega significant d’empresonaments, tancaments o reclusions. Les cadenes estan disposades barrant el pas, enmig de l’espai, per la qual cosa cal sortejar-les per continuar avançant i trobar un nou camí. Si l’aproximació en ceràmica el va començar el 2012 amb Desbordaments, és darrerament quan ha intensificat la recerca en aquest mitjà tècnic i d’on sorgeixen també els cabdells entortolligats en porcellana negra.
L’efecte d’empremta i de petja queda palès a la intervenció Angle (2022) en la que una cantonada de paret es plega sobre si mateixa per explicar-nos que no hi ha res infranquejable i que la solidesa del mur es pot vèncer. Aquesta mateixa volubilitat i inconsistència es manifesta a la instal·lació Haikus de l’heterogeni (2022) que reuneix un seguit d’escultures realitzades amb la combinació de tres elements trobats i acoblats sense subjugar-los amb materials que els adhereixin o fixin, com ara cola o claus.
De les restes i vestigis de la societat postindustrial n’extreu objectes que ens parlen del passat i ens ajuden a construir el present. Els darrers anys s’ha dedicat a recuperar llibres de comptabilitat d’arreu del món, avui pràcticament en desús. A partir d’aquest material, la pàgina i la quadrícula han estat elements d’investigació des de fa temps. La fulla pautada és un espai pensat per acumular-hi dades, xifres, jerarquies, posicions… per tal d’establir-hi ordres, sistemes, classificacions o categories. És aquesta estructura predeterminada d’ordre i precepte la que l’artista capgira i interromp. La trama recta i quadriculada de les llibretes ha estat modificada amb aigua per desfer i dissoldre la tinta impresa, tot aprofitant el fet que caigués de manera fortuïta. Va detectar com la tinta de les línies vermelles i blaves que configuren les pàgines, es diluïa amb l’aiguada, tot perdent la perfecció reglada. També troba en la desarticulació de les línies taques amorfes que finalment esdevenen núvols que fluctuen i es passegen per les pàgines. Aquest accident enllaça amb el vídeo Chute (Caiguda) (2022), on també la quadrícula es descompon en fragments que van caient fins a esborrar-se del tot. Igualment, interfereix i intervé estructures predeterminades com Legal (2019): uns formularis també amb trames quadriculades, de les quals se n’han desprès algunes cel·les que s’amunteguen a la part inferior. Per altra banda, Barricades (2019) són dos dibuixos que representen uns amuntegaments fets de llambordes en oposició a les construccions que es desmantellen. En definitiva, la seva indagació s’ha dirigit cap a l’alteració de la rigidesa del mètode per aconseguir espais de llibertat.
L’ennobliment de materials pobres i d’objectes insignificants també és un altra de les premisses de Blanca Casas. Revoltons (2019-20) són uns fragments de maons d’argila cuita rebutjats i revestits de pa d’or per atorgar-los una continuïtat de vida i una nova significació. La resistència per continuar i superar l’estat de despulla suggereix la capacitat de depassar, des dels marges, la destrucció i la devastació. Una altra sèrie en aquesta mateixa sintonia de rescatar tot el desestimat són les petites escultures en forma de paper arrugat amb un bany de plata que anomena Esborralls; uns papers plegats indultats d’acabar a la paperera. Diu: “Dono grandesa al paper arrugat, estan al mateix nivell les peces nobles que les vulgars”.
Així mateix, el concepte d’horitzó —amb punts de vista diferents— és una qüestió que també ha abordat insistentment. Línea quebrada (2022) és un traçat blau —realitzat amb ceràmica— que es perllonga sobre un mur blanc i que reflecteix els dubtes, les interrupcions i les discontinuïtats d’una cal·ligrafia. Una línia per desafiar l’excel·lència de la permanència i el perfeccionament; un llindar que ja no està tan allunyat de la mateixa realitat humana.
Blanca Casas Brullet viu i treballa entre París i Barcelona. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i per l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. Des dels seus inicis, la seva tasca s’ha nodrit d’imatges inscrites en el llenguatge quotidià, de la polisèmia i de la càrrega poètica que s’amaga dins les escletxes i en el pas d’un idioma a un altre. El 2014, amb Fer dir, participava en el cicle “Blanc sota negre”, comissariat per Assumpta Bassas i Joana Masó, a l’Arts Santa Mònica. Des del 2013 col·labora amb la Galeria RocioSantaCruz, on ara fa quatre anys va presentar l’exposició personal Material sensible. El 2018-2019 va passar un any a Mont-real, convidada per la Universitat del Quebec
