No cal tenir ànima de Sherlock Holmes per sentir fascinació per saber què s’oculta darrere d’una imatge d’una pintura. No només per la informació nova que ens aporta sobre un artista en una època determinada, sinó perquè conté un emocionant component de sorpresa. En els darrers anys, les noves tecnologies al servei de l’anàlisi de la imatge i dels materials han fet avançar en proporció geomètrica la investigació sobre obres d’art. No és estrany, doncs, que cada cop més, els museus organitzin exposicions sobre les troballes que aquestes recerques desvetllen, més enllà dels estudis científics dels experts, perquè sovint els resultats tenen també un gran interès per al gran públic. El Museu Picasso de Barcelona fa temps que té clar que difondre els descobriments del que hi ha sota les teles de Picasso és un tema que pot ajudar el públic que entengui com treballava l’artista. No és la primera vegada que desvetlla interessants troballes sota les seves pintures. Ho fa també ara l’exposició “Picasso Projecte Blau”.
Picasso Projecte Blau
Comissària: Reyes Jiménez
Museu Picasso. Barcelona
Fins al 4 de setembre de 2022
La clau d’una exposició basada en anàlisis científiques està en el fet que el tema que és molt especialitzat tècnicament s’expliqui de manera atractiva i entenedora, sense trair el rigor i les dades objectives. I si els nous coneixements sorgits de la recerca s’integren amb naturalitat al relat de la col·lecció del museu, molt millor encara. L’exposició “Picasso Projecte Blau”, que treu a la llum les recents troballes descobertes sota les imatges de quatre de les obres de l’època blava de la col·lecció permanent del Museu Picasso, compleix de bon tros aquests requisits amb un muntatge esponjat i l’ajut de material audiovisual que mostra l’evolució de les obres.
La petita mostra s’ha inclòs en el recorregut permanent del museu, de manera que el visitant se la troba quan arriba al període corresponent a les obres dels primers quatre anys del segle XX, un moment crucial en l’evolució de Picasso, entre Barcelona i París, i marcat per un estat d’ànim introspectiu, provocat pel suïcidi del seu amic Carles Casagemas, i en el qual el color blau inunda les seves obres. Sobre les recerques que el museu ha fet sobre obres d’aquest període, ja es va presentar en el marc de l’exposició al museu del quadre La vida el 2013, la potent imatge descoberta sota el quadre Terrats de Barcelona (1903). És la primera obra blava que el museu va estudiar, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona. L’estudi radiogràfic de l’obra va descobrir que Picasso havia pintat sota aquest paisatge una parella que en certa manera prefigurava la de l’home i la dona nus en primer pla que apareixen a La vida. Aquesta recerca es torna a exposar en l’actual mostra que convida a l’espectador a observar com Picasso, amb capes d’oli molt diluït, no va acabar d’eliminar l’empremta de les pinzellades de la primera imatge. Per què Picasso va deixar aquests senyals? Segurament l’artista va aprofitar les empremtes com un recurs expressiu. O, com apunta Reyes Jiménez, responsable del Departament de Conservació Preventiva i Restauració del museu i comissària de l’exposició, Picasso ens està reptant a mirar d’una altra manera? No sabem si era la intenció del pintor, però sí que és cert que quan comprovem que hi ha imatges subjacents, la nostra mirada cap a la pintura s’aguditza i s’amplifica.
És el que succeeix amb una de les natures mortes més boniques de la col·lecció permanent del Picasso, del 1901. En aquest cas, les radiografies han fet reaparèixer la imatge d’una parella amb el cap cot i recolzada a la taula, un tema recurrent en aquest període en pintures com Arlequí i la seva companya, que també apareix en esbossos. El que va fer aquí Picasso és simplement substituir les figures humanes per objectes. Les formes dels caps acaben formant part del fruiter posterior, per exemple. Picasso va realitzar aquesta metamorfosi del quadre amb moltes superposicions de pintura, raó per la qual l’obra té una pinzellada molt espessa. Amb un reflectograma, s’ha descobert també una inscripció que no s’acaba de llegir bé, que sembla que no és de Picasso. El pintor va donar per acabada la primera versió del quadre al principi, ja que s’ha trobat una capa de vernís entre les dues pintures.
Una altra petita obra exquisida de l’Època Blava de la col·lecció del Museu Picasso és La copa blava (1903). A sota de la imatge de la copa i la flor vermella, hi ha el perfil d’un home amb barba que sembla que porta a la gran mà un ram de flors. Un estudi posterior va desvelar un segon rostre masculí superposat. Aquest rostre d’home madur ja anava apareixent en l’obra de Picasso des del 1902, com es demostra en dibuixos de l’època.
Molt curiosos són els descobriments al voltant de l’obra Jaume Sabartés amb pinçanàs (1901). És una obra feta a París, que té aparença d’estar en molt mal estat de conservació. Sota aquest curiós retrat de l’amic de Picasso, ha reaparegut el retrat d’una figura femenina, molt similar a La dona de la còfia, del mateix any, una tela inspirada en una reclusa de la presó de Saint-Lazare, que també forma part de la col·lecció del museu. Picasso va tenir accés a aquesta presó a finals de l’estiu del 1901 gràcies al doctor Louis Jullien, especialista en malalties venèries. Sembla que el metge va fer passar Picasso per un membre de l’equip mèdic. La versió desapareguda sota el retrat de Sabartés és una versió molt més afavorida que el de la dona de la còfia.
D’altra banda, el mal estat visible de l’obra té a veure amb el fet que quan Picasso es va emportar l’obra a Barcelona va embolicar la tela amb paper de diari quan la pintura encara no estava seca. Això va fer que es produïssin plecs i pèrdues de pintura a la superfície, ben a la vista. La tinta del paper de diari va traspassar la tela, de manera que va quedar “gravada” una plana del diari Le Journal del dia 18 de gener de 1902. Això ha ajudat a clarificar la data de tornada de Picasso de París a Barcelona en aquell moment. Les lletres del paper de diari es veuen clarament gràcies als estudis amb tècniques infraroges. El fet que la pintura fos emmarcada a la taverna dels Quatre Gats en un marc ovalat va acabar de malmetre la superfície de l’obra.
Amb motiu d’aquesta exposició, el Museu Picasso ha aprofitat per presentar al públic el dibuix El cec (1903), que l’Ajuntament de Barcelona va adquirir en subhasta el passat octubre. És un dibuix fet a l’anvers d’una postal que es vincula per la seva temàtica amb pintures emblemàtiques de l’Època Blava com L’àpat del cec, del Metropolitan Museum de Nova York. Se sabia de l’existència d’aquesta obra però no la seva localització fins que una família catalana la va treure a subhasta fa uns mesos.
A part del seu valor científic, una exposició com Picasso Projecte Blau ajuda a desmitificar el procés de treball d’un artista com Picasso, sense que això li tregui mèrits, sinó tot el contrari. És la demostració documentada de com els grans artistes treuen profit de l’economia de recursos i dels accidents. No us sembla que això encara aporta més màgia al seu treball?
