Arts visuals

Les galeries Àngels Barcelona i Estrany-de la Mota, unides per la complicitat

Claude Lévi-Strauss va establir en un dels seus assajos antropològics de mitjans dels anys 60 que les tribus que no coneixien la cocció dels aliments no tenien en la seva llengua conceptes com “cuit” o “cuinar”, però que per la mateixa raó tampoc tenien el mot “cru” ja que no existia cap contraposició entre una cosa i l’altra. Inspirant-se en aquesta teoria, a mitjans dels anys 90, Dan Cameron va comissariar una exposició col·lectiva internacional “Cocido y crudo”, al Museu Reina Sofia, que va contribuir a canviar la mirada i el discurs cap a l’art no occidental i cap a temàtiques com la colonització, el cos i la relació amb “l’altre”. I és la referència a aquesta exposició, en certa manera “seminal” per a les actuals pràctiques artístiques contemporànies, la que ha inspirat la mostra “Ni cru ni cuit” a la galeria Àngels Barcelona. Com aquella, també és una exposició col·lectiva i també explora conceptes com l’alteritat i pretén posar en qüestió discursos hegemònics.

Ni cru ni cuit
Galeria Àngels Barcelona
Fins al 6 de novembre 2021

Però la principal particularitat de l’exposició és que és fruit de la col·laboració entre la galeria amfitriona i l’Estrany-de la Mota, que va tancar les seves portes com a galeria comercial el 2019 però que conserva part del seu ric fons d’art, fruit de gairebé tres dècades de feina amb artistes contemporanis. Actualment, des del mateix espai de l’antiga galeria, Àngels de la Mota continua treballant en projectes artístics sota el nom Estrany-de la Mota Art Advisors. L’exposició posa de manifest la “complicitat” entre les dues galeries que, segons de la Mota, “hem ofert una òptica similar i punts de vista semblants, encara que també hem estat diferents”. Així, els artistes escollits per aquest diàleg -d’una i altra banda i alguns que han exposat als dos llocs- s’han establert per parelles per portar a terme aquesta petita aventura col·laborativa, que també és en sí mateixa un homenatge al galerista Toni Estrany, mort el 2017. 

La complicitat, doncs, s’ha establert entre les dues galeries però també entre els deu artistes que participen a l’exposició, molts d’ells nascuts als anys 70 i 80. Els més veterans, Joan Fontcuberta i Pep Agut, són artistes molt vinculats a Àngels Barcelona però que també van exposar a la galeria Toni Estrany a principis de la dècada dels 90. Han estat els mateixos artistes els que han buscat i triat la seva parella de diàleg i les obres que havien de formar part del projecte. Els lligams que s’han format en els corresponents duets són de índole i subtilitat diversa: de llenguatge, d’interessos comuns, estètics… L’exposició posa de manifest com d’important són, i més en els temps que corren, el diàleg i les complicitats entre galeries i artistes.

Detall de la natura morta escultòrica ‘Taula, fruiter i pomes’, de David Bestué

Per exemple, Fontcuberta va ser triat per David Bestué i el diàleg que s’estableix entre les seves dues obres evoca la força dels detritus com a material artístic. L’obra de Fontcuberta, pertanyent a la sèrie Constel·lacions (1993), és una suposada bella fotografia astronòmica però les estrelles que hi apareixen no són més que les restes d’insectes estrellats -mai millor dit- contra el parabrisa d’un cotxe. En canvi, els detritus de pomes formen la carcassa solidificada de l’obra de Bestué, Taula, fruiter i pomes (2021), una natura morta escultòrica processada, que l’artista va incloure en la seva exposició Pastoral, que s’ha vist al Centre d’Art La Panera de Lleida recentment.

Martí Anson homenatja Pep Agut amb sentit de l’humor. En el seu treball, Anson acostuma a jugar i qüestionar els muntatges de les exposicions, exposa una tradicional cadira de boga, com les que feia el seu pare, fabricant de mobles, en principi solitària, però que de fet és companya de la cartela de l’obra de connotacions mondrianesques Il y a (1997), de Pep Agut, que es troba col·locada tan amunt que només es pot llegir si pugem a la cadira d’Anson.

Gerard Ortín documenta les incongruències que provoca la crisi ambiental

Només amb un primer cop d’ull es pot captar la relació entre les fotografies exposades de Carlos Casas i Gerard Ortín, ja que les dues imatges són paisatges amb vegetació. En el cas de l’obra de Casas, l’escena prové de la seva pel·lícula Cemetery (2020), que evoca el viatge d’un elefant al seu lloc de repòs etern, mentre que en la fotografia d’Ortín es documenta un racó de la Serra d’Arkamo en el què ha estat necessari importar dels Estats Units orina de llop -animal extingit a la zona- per controlar les poblacions de porc senglar.

En el vídeo de la sèrie Vida de O (2018), Lúa Coderch reflexiona sobre la hipotètica humanitat que hi pot haver en els objectes i sobre la relació que mantenim amb ells, en aquest cas a partir d’una senzilla tassa. L’obra de Coderch dialoga amb uns cartells de Patricia Esquivias que posen de manifest com el llenguatge també relaciona les emocions humanes amb l’objectualitat amb maneres de dir com “entre pecho y espalda” i “entre la espada y la pared”.

Alex Reynolds ha explorat el laberíntic Palau de Justícia de Brussel·les

Per últim, Daniela Ortiz reflexiona en una petita pintura sobre fusta sobre les perversitats del colonialisme amb una escena que mostra com les plantes tropicals en jardins botànics i hivernacles europeus estan protegits pels esperits de les persones racialitzades mortes per culpa del racisme europeu. La peça d’Ortiz dialoga amb el treball d’Alex Reynolds sobre la impenetrabilitat del sistema de justícia a partir dels seus “passejos” pel Palau de Justícia de Brussel·les, un edifici laberíntic i gairebé fantasmagòric.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close