El febrer de 1976, o sigui poc després de la mort del dictador Francisco Franco, hi va haver una manifestació a Barcelona reclamant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, concretament al Passeig de Sant Joan. Es tractava d’una asseguda pacífica que era la primera que es duia a terme a la ciutat. Però en realitat no va ser pacífica, ja que la policia va actuar amb violència contra els manifestants simplement pel fet de demanar qüestions que avui podrien semblar normals, però que en aquell moment no ho eren ja que la democràcia encara no s’havia instal·lat a Espanya.
Un fotògraf, quasi bé de manera casual, va prendre imatges d’aquell fet que van ser publicades a la premsa internacional, com per exemple, New York Times, Newsweek, Der Speigel, Paris Match, Le Nouvel Observateur, entre altres. Aquest fotògraf era Manel Armengol, que ara tenim l’oportunitat de contemplar en una exposició a la galeria RocioSantaCruz, amb el títol de “Pintadas. 1976-1979”.
La fotografia com a denúncia social
Manel Armengol (Badalona, 1949) va estudiar Periodisme a l’ICCIC, però ben aviat s’interessa per la fotografia ja que li serveix com a complement pels reportatges que realitza a peu de carrer a la seva ciutat natal. Tots ells relacionats amb aspectes i situacions de denúncia social. El primer diari on col·labora és Hoja del Lunes, on hi serà fins el 1976.
Degut a la situació política que es vivia a l’època de la Transició és quan es decanta professionalment pel fotoperiodisme. Precisament, de les imatges que va captar de la repressió policial d’aquella manifestació que hem esmentat, comentava que “fins que no van passar alguns dies no vaig estar tranquil, perquè la policia em seguia per requisar-me els carrets”. Per aquestes fotos van atorgar-li el premi Flash-Fotografia. A partir d’aquell moment és quan s’incorpora al diari Tele-Express. Més tard, també col·labora com a freelance en dos dels setmanaris més importants de l’època com eren Interviu i Primera Plana.
Treballa com a enviat especial a diferents països, entre ells Portugal, Algèria, Birmània, Perú i Puerto Rico. A mitjan dels anys 70 exerceix com a corresponsal a Nova York. Degut a un accident que va patir li queden unes seqüeles que li impedeixen seguir fent tasques al carrer i s’endinsa en el terreny de la fotografia estàtica, o el que és el mateix l’ús del trípode. Segons ell, passa de “caçador –la fotografia intuïtiva, de l’instant- a pescador –la fotografia triada, de l’espera”. Realitza fotografies relacionades amb l’arquitectura, principalment la gaudiniana.
Manel Armengol, Pintadas. 1976 – 1979
Galeria RocioSantaCruz
Barcelona
Amb la col·laboració de l’editorial Ojos de Buey
Fins al 9 de setembre de 2023
Pintades. 1976-1979. Murals fotogràfics
La mostra Pintades. 1976-1979 consta de quasi una trentena de fotografies realitzades els primers anys de la Transició. És la primera vegada que Manel Armengol exhibeix els seus treballs a la galeria RocioSantaCruz, que a més ha comptat amb la col·laboració de l’editorial Ojos de Buey. Aquesta editorial està dedicada plenament a la fotografia documental espanyola.
Moltes de les fotografies estan penjades a la paret sense marc, com si fossin les pintades que sovint trobem als murs, tanques o parets de qualsevol ciutat del món. Aquesta idea de presentar-les així em sembla molt encertada, ja que permet al públic aproximar-se millor a la idea de l’artista, com és la de mostrar amb més realitat el motiu de la denúncia. De fet, és el carrer per “on cada dia passem sense adonar-nos de les lluites polítiques que en el seu moment s’hi van desenvolupar”.
El més curiós és què moltes de les imatges semblen actuals, ja que tot i haver transcorregut més de quatre dècades hi ha una sèrie de fets i situacions que avui segueixen presents en la nostra societat, com per exemple una fotografia feta a l’Eixample de Barcelona, l’any 1977, on es veu a la paret la següent frase: A mujer violada, picha cortada i amb els símbols femenins al costat. Una senyora i dues noies van caminant per la vorera alienes al que hi ha a la paret.
Una altra fotografia és Llibertat patriotes bascos i catalans. PSAN-P. Aquesta pintada està signada pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional Provisional, de caire independentista i socialista, sorgit d’una escissió del PSAN, l’any 1977. També hi ha cartells enganxats a la paret com és un del PSC que posa “abstenerse es votar por la democràcia”, també escrita amb català, i una altra demanant L’AMINISTIA TOTAL. En els dos casos els cartells estan mig arrencats i amb pintades a sobre. La simbologia feixista hi és present a través de l’esvàstica i al damunt hi han posat una ics i la frase “Señor, Señor, que crus¡”. Així mateix, la presència de la Falange sorgeix regularment amb la frase “Falange en pie” i la imatge de Franco amb “Arriba España” situada en una paret entre dos balcons, que era habitual en molts pobles del país.
Les protestes als barris més pobres o obrers es manifesten a través de pintades del tipus “Queremos un col·legio”, mentre un grup de nens, un d’ells amb bicicleta, estan jugant davant mateix de la paret on està situada la reivindicació. El tema de les vagues apareix a les parets o tanques de les fàbriques i magatzems, com per exemple “Huegajenera política. Partido del Trabajo” i “Gobierno obrero y campesino. J.R.E.”, que fa referència a les Juventudes Revolucionarias Españolas, sección RJ.
Les pintades de caire esportiu indiquen un punt d’humor i ironia com és el cas de “Viva el Betis”, pintat damunt d’una altra frase que no es pot llegir perquè esta tatxada. No sabem si feia referència a un altre equip o bé és que simplement es tractava d’aprofitar l’espai. Respecte del món de l’ Església veiem “Monjas a rezar” o “Curas a trabajar”. Existia un gran descontentament per les avantatges i favoritismes que tenia aquest col·lectiu, degut a que el règim franquista havia imposat des dels seus inicis la religió catòlica de manera obligatòria, sobretot a les escoles.
Moltes de les paraules que apareixen a les tanques, parets i portes tenen errors ortogràfics, bé perquè les persones que les pintaven no tenien prou coneixement cultural o perquè devien de pintar-les ràpidament abans que fossin denunciats.
