Amb motiu del centenari del naixement de la pintora Maria Girona, la Fundació Vila Casas li dedica una exposició a manera d’homenatge per la seva extensa trajectòria plàstica. Una trajectòria que sovint no ha estat prou valorada a pesar de la seva indubtable qualitat. És possible que el fet d’haver estat la companya d’una altra persona cabdal dins de l’art català com va ser Albert Ràfols Casamada, li hagi restat protagonisme. Però en realitat Maria Girona ha tingut la seva pròpia línia creativa, tal com ara podem contemplar a Espais Volart, on l’espectador podrà comprovar, tal com senyalen els comissaris de l’exposició Victoria Combalía i Àlex Susanna, que la seva obra “pretén acostar el públic al món de l’artista i comprovar com manté, intacta, la seva capacitat de seducció”.
Maria Girona. Contemporània de si mateixa
Comissaris Victoria Combalía i Àlex Susanna
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Ausiàs March, 20-22. Barcelona
Fins al 14 de gener 2024
Maria Girona. Del Noucentisme al mediterranisme
Maria Girona (Barcelona, 1923-2015) va néixer dins d’una família relacionada amb el món de l’art, ja que el seu pare va ser l’arquitecte Lluís Girona i el seu oncle el pintor i historiador de l’art Rafael Benet, destacat representant del Noucentisme, que juntament amb Joaquin Torres Garcia, Xavier Nogués i Joaquim Sunyer van ser els màxims exponents d’aquesta tendència. Encara que es consideri autodidacta, es va formar en primer lloc al costat del seu oncle, després acudint al taller de gravat del pintor Ramon de Capmany -espai que ocupa actualment la Fundació Tàpies- i posteriorment a l’Acadèmia Tàrrega de Barcelona de dibuix, on va conèixer precisament a Albert Ràfols Casamada. La seva primera exposició va ser amb el grup Els Vuit a la Sala Pictòria de Barcelona, quan només tenia 23 anys. L’any 1950 se’n va a Paris becada pel Govern Francès a través de l’Institut Francès de Barcelona. En aquella època ja realitza diferents exposicions individuals, tant a Barcelona com a Madrid.
Entre els anys 1948 i 1960 participa als Salons d’Octubre i als Salons de Maig. Exposa habitualment a les galeries Sur de Santander i René Metras de Barcelona. A mitjans dels 60 apareix el grup Estampa Popular catalana, del que serà una de les fundadores. Compagina la seva tasca com a artista amb la de docent, ja que va exercir com a professora de disseny gràfic a l’Escola Elisava, de la que va ser una de les fundadores. Més endavant, el 1967, cofunda l’Escola de Disseny i Art, EINA, on donarà classes de dibuix. Entre altres distincions, ha rebut el Premi d’Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. El 2001 s’inaugura a Capellades la Fundació Ràfols Casamada-Maria Girona. Deu anys més tard, el Museu del Molí Paperer de la mateixa localitat li dedicà una retrospectiva.
L’any 1988 el periodista i cronista barceloní Sempronio, a la seva columna “Autorretrato a dos” de La Vanguardia, li preguntava a l’artista si la seva obra estava impregnada de sensibilitat, poesia i delicadesa. Ella li responia que “Molts artistes presumeixen d’evolucionar. Jo em trobo al mateix punt on vaig començar, naturalment més afirmada per l’experiència. Del tot incapaç de situar-me al maremàgnum actual de tendències”. És cert que el seu treball no el podem incloure en un “isme” concret, a diferència del que va succeir amb companys de la seva generació, cas del mateix Ràfols Casamada, un dels màxims exponents de l’informalisme català, però això no exclou que el seu treball sigui singular, ja que els seus referents, cas del noucentisme i del fauvisme matissià, donen pas a la realització d’ una obra ben personal i trobant el seu propi camí creatiu i alhora consolidant la seva manera de pintar.
L’any 2000 va fer una exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar, juntament amb Albert Ràfols Casamada, que tot i tenir ambdós una obra ben diferent –figuració i abstracció, respectivament-, existeixen molts punts en comú, que provenen de quan van coincidir a París als anys 50, que els hi va permetre apropar-se i a la vegada descobrir l’art d’avantguarda. Un altre aspecte que els va aproximar va ser la manera de treballar la forma i el color, o el que és el mateix, l’alè poètic i reflexiu que desprenen les seves pintures i la utilització de determinades gammes cromàtiques –blaus, ocres i sienes preferentment- disposades suaument i sense estridències damunt de la tela o del paper.
Maria Lluïsa Borrás amb motiu d’una exposició a la galeria René Metras l’any 1995, feia referència a un comentari realitzat pel crític i historiador Daniel Giralt-Miracle en el qual manifestava que l’obra de Maria Girona es convertia en “una pintura d’imatges simples i de formes suaus”. De fet, la majoria del crítics, quan fan al·lusió a la seva obra, solen coincidir en moltes qüestions sobretot per la manera de treballar, ja que hi veuen una obra poètica, intimista, sintètica i esquemàtica, on predominen l’elementalitat de la forma, la simplificació, la senzillesa i el refinament. O sigui, que tots aquests adjectius defineixen perfectament el que contenen cadascuna de les obres presents a l’exposició.
Maria Girona. Contemporània de sí mateixa
Segons els comissaris aquesta antològica no és només “una relectura gens acadèmica del Noucentisme, sinó com una plasmació extraordinàriament refinada d’un imaginari mediterrani centrat en els estímuls visuals procedents del seu triangle màgic: Barcelona, Cadaqués i Calaceit”. Aquests llocs apareixen d’alguna manera en moltes de les obres que s’exhibeixen a través de les diferents temàtiques que omplen diverses sales dels Espais Volart, com són els bodegons, els paisatges, les vistes urbanes, els retrats i les figures, temes recurrents en la seva llarga trajectòria artística. Per això s’ha dividit la mostra en quatre àmbits principals: Les ciutats del desig, Paisatges de l’ànima, El regne de les coses i Collages.
És important ressaltar que un gran nombre de les obres que s’exhibeixen procedeixen de la Fundació Carmen i Lluís Bassat, que també són grans admiradors de Ràfols Casamada, tal com es va poder comprovar amb motiu de l’exposició celebrada enguany a la Nau Gaudí de Mataró, dins dels actes commemoratius del centenari del pintor, de la que El temps de les arts se’n va fer ressò.
Juntament amb l’exposició s’ha publicat un catàleg amb textos dels comissaris de l’exposició, Victoria Combalia i Àlex Susanna, així com un text publicat el 2002 del crític i historiador de l’art J.F.Yvars que formava part del catàleg Maria Girona. Dibujos y pinturas, en què ressaltava que la figura de l’artista “pertany a una lúcida tradició d’artistes fora del temps àvids del detall sensible i la senzillesa expressiva que han col·laborat modestament a amarar l’eixarreït territori de l’art amb optimistes figuracions de bellesa”. Precisament aquesta bellesa la podem comprovar en cadascuna de les obres exposades.
La peça més antiga és l’oli Hort i cases, 1949, pertanyent a la Col·lecció Germans Todó, i la més actual és la serigrafia Sense títol de 2006. Com hem comentat abans les primeres obres de Girona es movien dins de l’àmbit noucentista, posteriorment s’interessa pel fauvisme, dins d’un cromatisme exacerbat, i més endavant s’inclina pel cubisme, fins que aconsegueix trobar la seva veritable línia creativa.
A Les ciutats del desig s’exhibeixen una sèrie d’olis de diferents ciutats que l’han captivat, com per exemple, Amsterdam, Venècia, Cadaqués, París i Nova York. Cadascuna d’elles representades des de diferents punts de vista, com per exemple el port de la capital neerlandesa, el jardí de Luxemburg i la plaça des Vogues de Paris o el Gran canal de Venècia. En tots aquests quadres la figura humana no hi apareix, però s’intueix.
El tema de la finestra sorgeix habitualment en les seves composicions, ja que serveix per delimitar el que es troba al seu interior amb el que hi ha a l’exterior, o, el que és el mateix, una tauleta amb flors (Finestra a Nova York, 1988-1995 i Finestra interior, 1981), un fruiter (Finestra interior, 1981) o una finestra oberta on veiem uns ocells davant mateix de l’església (Finestra. Cadaqués, 1956.). Son paisatges en els quals l’artista s’esplaia mostrant-los des d’una perspectiva molt singular on la presència del silenci és ben evident, ja que el moviment a penes s’adverteix.
Respecte a Paisatges de l’ànima, veiem un conjunt d’obres relacionades amb dos dels llocs més estimats i viscuts per ella, a banda de Barcelona, com són Cadaqués i Calaceit. Precisament ella mateixa comenta que responen a “una emoció intensa davant un paisatge o un objecte, i miro d’intensificar-la, de traduir-la en pintura, tot passant sempre pel cap per tal de canalitzar-la i de compondre el quadre per dotar-lo de ritme”.
Obres com El Pení, Cadaqués, 1975, Sense títol, S/d, Route de vins, 1995 i Far del Cap de Creus, 2002, em recorden el treball de Conxa Ibañez, artista de la mateixa generació que Maria Girona. Els seus paisatges tenen un estil propi que li han permès mostrar una obra inconfusible i allunyada de qualsevol tendència del moment i que li ha servit per ser considerada com una artista única i irrepetible. Per a F. Calvo Serraller, aquestes obres estan plenes de “fragància poètica”, frase que aparegué al catàleg de l’exposició que va fer al Museu Monjo i que havia publicat anteriorment al diari El País, l’any 1998. És com si observant-les poguéssim “olorar” i sentir amb més profunditat les seves propostes estètiques.
Cadascun dels paisatges indiquen la seva estimació per la natura, sigui pels camps plens d’oliveres, xiprers o vinyes o bé per representar un mar plenament intimista on es percep de manera molt notòria la idea de silenci. Per això els seus quadres expressen “una mena d’emoció estètica que no sabríem trobar en altres artistes d’entrada més ambiciosos: una emoció discreta i sorprenentment captivadora”, com senyalen els comissaris. A més, aquest intimisme el podem observar en obres que fan referència a la seva casa de Calaceit a través de representar un armari, el saló, la cuina o el menjador, on sobresurten els colors blaus i roses tant característics en les seves obres.
El tercer àmbit està centrat en els bodegons principalment, per això es titula El regne de les coses. Objectes com testos, llibres, tauletes, fruiters, cistelles, ampolles i tasses van acompanyats per diferents tipus de fruites, peixos i flors. Tots aquests elements estan col·locats de “manera distorsionada (…) , a partir dels anys noranta l’espai esdevé més pla, més intemporal, més abstracte”, segons Combalía.
L’últim apartat permet observar un gran nombre de collages, tècnica que li va interessar principalment entre els 70 i 80, degut a que “és molt creativa: combinar els papers amb el traç del dibuix, de la pintura, m’atreia molt. Em vaig fer molts”. Els collages estan plens d’ornaments que recorden el món oriental, sobretot pels arabescos que hi apareixen, les formes vegetals que es combinen amb elements com sanefes, papers de diaris, dibuixos, ventalls, paperines…
