Reinaugurat a finals del 2018 a un pavelló industrial de la ciutat mallorquina d’Inca, Museu del Calçat i de la Indústria ha estat guardonat recentment amb el Premi Silleto 2022 al Millor Museu Europeu. Dirigit per Aina Ferrero, aquest equipament cultural és actualment un dels museus més interessants de Mallorca. Compta amb una completíssima museografia permanent que descobreix d’una manera molt didàctica el procés de confecció de les sabates, una de les indústries més rellevants de l’illa. El museu ha dut a terme una notable tasca de recuperació de tota mena de maquinària específica, d’eines, cartells i altres recursos visuals explicatius molt ben incorporats al recorregut. També inclou un breu repàs per la història del calçat i, més encara, posseeix una singular col·lecció de formes de sabata intervingudes per artistes contemporanis -entre els més destacats hi trobem Louise Bourgeois. A més dels al·licients d’aquest equipament dedicat a una de les indústries més importants de Mallorca, el Museu ofereix un programa d’exposicions temporals de perfil didàctic i projectes específics d’artistes actuals com Juanjo Salas, Toni Socías, Albert Pinya & Rafa Forteza i, entre d’altres, Maria Uribe.
Colombiana de naixement (Neiva-Huila, 1972) i resident a Mallorca des de fa més de vint anys, Maria Uribe ha signat una de les propostes més destacades d’aquest programa que coordina i comissaria Aina Ferrero. “Les ventafocs que romperen les sabates”, és títol del projecte amb el qual Uribe reverteix el mite de la princesa salvada de la dolenta madrastra. La història que ens conta l’artista té a veure amb els reptes que es plantegen avui a les dones corrents, aquelles que no duen sabates de tacó ni cedeixen a la tirania de la bellesa, les que trien els seus camins i, malgrat les dificultats, trepitgen amb força. Aquelles, per exemple, que no creuen els somnis irreals que ens venen les revistes del cor. Més bé, Uribe cerca “desemmascarar el dolor visible i invisible de la nostra memòria corporal utilitzant l’art com a eina comuna on se’n van reflectint amb les diferents peces l’agonia de com un acte tan simple es pot convertir en el més difícil, caminar sense trepitjar fons”.
Maria Uribe. “Ni novel·les rosa ni revistes del cor” (15), 2021. Vidre, paper, fotografia analògica. 25 x 20 x 5 cm.
Fent de la petjada l’aspecte conceptual que cohesiona totes les peces incloses en la mostra, Uribe exhibeix un cop més la seva capacitat per reciclar i transformar materials en quelcom d’altre, el que, seguint la tesi d’Arthur Danto, suposa la “transfiguració” del “lloc comú” de l’objecte per atorgar-li un nou sentit filosòfic i conceptual.
Al repertori d’Uribe hi trobem tota classe d’obres —escultures, vídeos, performances, collages d’objectes, etc.—amb les quals aixeca un discurs fonamentat damunt els aspectes tòpics de la vida domèstica i de la condició femenina; sobre les contradiccions que amaguen les creences populars, o la subtil manipulació que ens arriba amb les consignes del poder, dels medis i la publicitat. Com és lògic, tota la seva producció artística té com a rerefons constant una visió feminista i irònica sobre els rols que pesen sobre les dones d’avui i, per extensió, la dificultat de ser dona i mare, treballadora… o artista.
Aina Ferrero, comissària de la mostra d’Uribe, destaca com l’artista observa críticament la relació de les dones amb les sabates. Com escriu al seu text de presentació: “Les Ventafocs del segle XXI es rebel·len contra els perills que les esperen. Rompen les seves sabates i es fan fortes davant dependències i submissions alienes, sabent que d’aquesta manera sols seran elles les propietàries del seu futur”.
Ja ho deia Picasso, “ensenya’m la seva sabata i et dibuixaré la persona”. És precisament, aquesta íntima relació entre la dona i la sabata el que es posa a prova en una de les mostres més adients, exemplars diríem, dins el programa temporal del museu. Doncs si les qualitats metafòriques de les obres d’Uribe ja estaven fora de dubte, aquest projecte subratlla l’originalitat de la combinatòria de materials que sovint dona lloc a les seves obres i, també, les seves consistents qualitats estètiques. Més encara, alguns dels jocs visuals que ens proposa Uribe en les seves escultures i collages ens recorden les intel·ligents i sofisticades associacions que, en fotografia, ens ofereix l’obra de Chema Madoz.
Prenguem com a exemple, una de les peces més destacables del conjunt, “Pulsió”, una escala feta de fràgil vidre amb punxes, igual que les formes de petjada que veiem al seu costat. Quina imatge podria exemplificar millor aquesta dificultat de les modernes “ventafocs” per “escalar” i arribar a complir els seus objectius que aquesta imatge?
Tampoc manquen a “Les ventafocs” les referències a les pràctiques i activitats “típicament femenines” que són habituals a l’obra d’Uribe, com la neteja de la casa o el brodat. La seva experiència en aquests dominis serveix a l’artista per crear peces ambivalents que juguen amb l’agredolça associació de bellesa i obligació, com “Caminet alegre”, una exquisida escultura consistent en una taula ondejada coberta amb tèxtil i brodat de petjades, que suporta closques d’ou de vidre, una analogia de l’esforç diari de les tasques simples.
Però, com hem vist, la seva visió crítica sobre la qüestió dels gèneres mai deixa de banda el sentit de l’humor i la ironia. Maria Uribe sembla que jugui quan crea. Les seves peces tenen quelcom de jugueta engrandida, com aquelles escultures de plàstic transparent farcides de milers de trossos de teles i robes de tota mena. Acudits visuals, collages de materials que ella revesteix de glamur… és impossible que no hi hagi una càrrega de simpàtic retret al seu treball. Hàbil amb les mans, sap cosir, retallar, disfressar i transformar qualsevol cosa amb la gràcia d’una artesana i la picardia d’una alquimista de les formes i els colors impossibles. La seva estètica està a mig camí entre el sentit transgressor d’Almodóvar i la poesia visual.
Prova de la diversitat dels seus interessos, ben aviat, Maria Uribe participarà en el III Festival Internacional de Performance Art que se celebrarà a Eivissa del 17 al 25 de setembre (www.territorifestival.com) i ho farà amb una performance titulada “Treball d’artista”, consistent en escombrar el passeig de s’Alamera de Santa Eulàlia. Una reflexió de l’artista sobre la fragilitat del planeta i la necessitat de les persones.
Infatigable creadora que beu de les fonts del pop i de l’artesania. Salvant les distàncies, l’obra d’Uribe té punts de contacte amb l’esperit que anima el treball de la gran artista portuguesa Joana Vasconcelos, segurament el seu gran referent. Del que no hi ha dubte és que el sostre d’Uribe només depèn de les seves oportunitats. Tant de bo li arribin moltes més.
ENGLISH VERSION
MARIA URIBE AND “CINDERELLA BROKE HER SHOES” AT THE MUSEUM OF SHOES AND INDUSTRY IN INCA
Reinaugurated by the end of 2018 and located in an industrial pavilion in the city of Inca (Mallorca), the Museum of Shoes and Industry has been recently awarded the Silleto Prize 2022 Best European Museum. Currently, it’s one of the most interesting in Mallorca, for it has a complete and didactic museography showing all the necessary steps and process to produce a shoe, one of the most relevant industries of the island. The Museum team, directed by Aina Ferrero, has achieved a fantastic task of recuperation of all sort of machines, tools, shoes, etc., designing all complementary visual and textual panels and elements that discover the secrets of a shoe production, making of the visit something really exciting. The permanent presentation also includes a brief overview on shoes history and a singular collection of shoe’s lasts transformed by remarkable contemporary artists, such as Louise Bourgeois. In addition to all these incentives, the Museum runs a temporary program of exhibitions that include specific projects by contemporary artists, such as Juanjo Salas, Toni Socías, Albert Pinya & Rafa Forteza and, Maria Uribe.
Born in Colombia (Neiva-Huila, 1972) and resident in Mallorca for more than twenty years, Maria Uribe has signed one of the most remarkable artistic projects that coordinates and curates by Aina Ferrero. “Cinderella broke her shoe” is the title of the exhibition that “breaks” the myth of the sweet princess saved from an evil stepmother. Instead, the history that tells Uribe has to do with the real challenges of common women, those that don’t wear high heel shoes and do not surrender to the tyranny of beauty, those that, despite difficulties, step firmly their own chosen paths. These women are, for example, the ones that distrust of the irreal dream-like lives that sell women magazines. Aware of that, Uribe aims to “to unmask the visible and invisible pain of our bodily memory using art as a common tool where the agony of how such a simple act can become the most difficult, walking without stepping on bottoms, is reflected with the different pieces.”
Making of the footprint the conceptual aspect that holds together all the pieces included in the show, Uribe exhibits her ability to recycle and transform materials into something else, which, following Arthur Danto’s thesis, means the “transfiguration” of the “common place” of the object to give it a new philosophical and conceptual meaning.
In Uribe’s repertoire we find all kinds of works – sculptures, videos, performances, collages of objects, etc. – with which she reflects on the topical aspects of domestic life and the female condition; about the contradictions hidden in popular beliefs, or the subtle manipulation of the slogans of power, the media and advertising that affect women condition. Moreover, all her artistic production develops her feminist and ironic vision of the roles that still constraint them and, by extension, on the difficulty of being a wife and mother, a worker… or an artist. Aina Ferrero highlights Uribe’s critical observation on the relationship between women and shoes in her introductory text: “The Cinderellas of the 21st century rebel against the dangers that await them. They break their shoes and become strong in the face of other people’s dependencies and submissions, knowing that in this way only they will be the owners of their future”.
Picasso said: “show me a shoe and I’ll draw you the person”. It is precisely this intimate relationship between the woman and the shoe that what examines this exemplary show within the museum’s temporary program. If the metaphorical qualities of Uribe’s works were already beyond doubt, this project underlines the originality of her combinatory of materials as well as the consistent aesthetic qualities of her works. Even more, some of Uribe’s visual mixing of images remind us of the clever and sophisticated visual associations of Chema Madoz photo-collages. Let’s take as an example one of the most remarkable pieces of the set, “Pulsió”, a staircase made of fragile glass with spikes, just like the footprints we see next to it. What image could better than this exemplify the difficulties of modern “Cinderellas” to “climb” and achieve their goals?
At “The Cinderellas” there are several references to “typically feminine” practices and activities -common in Uribe’s work- like cleaning the house or embroidering. Her experience in these domains serves the artist to create ambivalent pieces that play with the bittersweet association of beauty and obligation, such as “Happy path”, an exquisite sculpture consisting of an undulating table covered with textile and footprints embroidered footprints, supporting glass eggshells, an analogy for the daily effort of simple tasks.
As we have already observed, Uribe’s critical view on gender issues never lacks of a sense of humor and irony. The artist seems to play when she creates and her pieces have something of an enlarged toy, like those transparent plastic sculptures filled with thousands of pieces of fabric and clothes of all kinds. Visual jokes, collages of materials that she coats with glamour… it’s impossible not to have a load of sympathetic reproach in her work. Skillful with her hands, she knows how to sew, cut, dress up and transform anything with the grace of a craftswoman and the mischievousness of an alchemist into impossible shapes and colors. Her aesthetic is halfway between Almodóvar’s transgressive sense and visual poetry.
Proving the diversity of her skills and interests, Maria Uribe was chosen to participate in the III International Festival of Performance Art that will be held in Ibiza from September 17 to 25 (www.territorifestival.com) performing a piece entitled “Work of ‘artist’, consisting of sweeping the Passeig de s’Alamera de Santa Eulàlia. A reflection on the fragility of the planet and the need of people.
Tireless creator inspired by Pop Art and with links with Craftsmanship, Uribe’s work has points of contact with the spirit that animates the work of the great Portuguese artist Joana Vasconcelos, surely her great reference. What there is no doubt about is that Uribe’s limits only depend on her opportunities. Hopefully many more are to come.
