Actualment coincideixen dues exposicions de la fotògrafa barcelonina Pilar Aymerich a Madrid i Barcelona, concretament al Círculo de Bellas Artes i a la Galeria RocioSantacruz, respectivament. Després de Madrid anirà a L’Hospitalet, al Centre d’Art Tecla Sala, al setembre del 2024. Per tant, haurem d’esperar quasi bé un any per veure-la, però mentre tenim ara l’oportunitat de contemplar una excel·lent mostra que ens presenta RocioSantacruz a través d’una cinquantena de fotografies que reflecteixen perfectament la problemàtica social i política viscuda als anys 70 a Barcelona i Vilanova i la Geltrú, que la càmera d’Aymerich ha sabut transmetre de manera real i oberta perquè l’espectador se n’adoni d’una realitat que molts de nosaltres hem viscut o en tenim coneixement, però serveix perquè altres generacions tinguin constància d’aquests fets.
Els Vintage de Pilar Aymerich. Una cubeta blanca para el revelador. Una cubeta roja para el fijador
Galeria RocioSantacruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Barcelona
Fins al 3 de febrer de 2023
Pilar Aymerich. Una llarga trajectòria professional
Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) abans de formar-se com a fotògrafa va realitzar estudis de direcció teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Posteriorment va anar a França a fer pràctiques fotogràfiques als Estudis Raphael. Comença a exercir com a fotògrafa professional a Londres l’any 1965, però tres anys després ja s’estableix a Barcelona. Col·labora amb diferents diaris i revistes, entre ells El País, Destino, Triunfo, La Calle, Cambio 16, Qué Leer, Serra d’Or i Fotogramas.
El fet d’interessar-se per la fotografia es deu al seu oncle Xavier Tarragó, que estava exiliat a França i havia treballat com a fotògraf pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil. A més, Tarragó tenia una ampliadora de fusta que ell mateix va construir i que també va servir a Aymerich perquè pugues revelar i fer-ne copies. Avui en dia segueix revelant les seves pròpies fotos en blanc i negre.
A partir de 1974 participa en diversos programes de Televisión Española juntament amb Montserrat Roig, Rosa Maria Sarda i Julia Otero. També es dedica a la docència fent seminaris i cursos organitzats per l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Així mateix, les seves fotografies han omplert els llibres dedicats a dones catalanes notables com Federica Montseny, Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Campmany i Montserrat Roig.
En aquestes sis dècades d’activitat ha obtingut el reconeixement institucional amb la Creu de Sant Jordi, el Premio Nacional de Fotografia 2021, així com altres premis: Margarita Riviere, Enderrock, Comunicació no Sexista, Cátedra Unesco de Comunicación i del Instituto de Derechos Humanos….
De les seves exposicions a Barcelona cal destacar la que va fer el 2004 al Museu d’Història de Catalunya on va presentar Memòria d’un temps, 1975-1979, que feia referència principalment a l’època de la transició a Catalunya. La primera vegada que va mostrar les seves creacions va ser amb Rauxa a la Galeria Eude, que estava centrada en les manifestacions que es van produir a Catalunya els anys 1976 i 1977. El text del catàleg va ser a cura de Maria Aurèlia Campmany.
Una fotografia compromesa amb la societat des del realisme més accentuat
Pilar Aymerich ocupa una lloc preponderant de la fotografia documental de l’època que li va tocat viure i ha sabut reflectir amb tot detall el que succeïa al carrer, dins d’una habitació o en una sala de festes. De ben segur que les seves imatges sobre el tardofranquisme i la transició són de les més importants i significatives d’aquell moment, però quan hom observa el que passa actualment, molts dels temes abordats per ella són plenament vigents i no sembla que hagin transcorregut 50 anys.
No només la seva obra gira entorn del reportatge, sinó que també s’ha interessat pel retrat, com és el cas d’un gran nombre de personatges de la cultura catalana: Josep Pla, Joan Brossa, Ovidi Montllor, a més de les escriptores i polítiques mencionades anteriorment. Precisament Aymerich senyala que Rodoreda “no volia posar, però al final va acceptar perquè es va sentir còmoda”. Altres treballs destacats són una estada que va fer a Cuba acompanyada de Montserrat Roig per entrevistar a Fidel Castro, però que no va arribar a aconseguir-ho, però en canvi li va servir per fotografiar el país, i especialment L’Havana, a més de l’arquitectura i l’escultura funerària. Tots aquest temes no hi són presents a la galeria, però sí que es poden contemplar a Madrid.
Els vintage de Pilar Aymerich. Una cubeta blanca per al revelador. Una cubeta vermella per al fixador
El temes més recurrents que s’exposen a Els vintage de Pilar Aymerich, títol de l’exposició de la galeria RocioSantacuz, són les manifestacions, les vagues, així como qualsevol esdeveniment que es produïa a la ciutat, sigui el que sigui, però sobretot que pogués interessar al públic, però sempre des d’una vessant feminista i amb un marcat contingut social.
És la primera vegada que l’artista mostra la seva obra a la galeria, algunes d’elles no s’havien exhibit mai. Es tracta de tiratges de l’època, més coneguts com a vintages, que han estat revelats per ella mateixa. Segons Aymerich, “algunes vegades en arribar al meu estudi després d’un reportatge deixava el rodet fotogràfic en el laboratori, sobre la fòrmica blanca al costat de l’ampliadora i el no revelava fins a l’endemà per sentir el plaer de saber que tenia una realitat amagada, capturada”.
Les sèries que s’exhibeixen són el Primer Carnestoltes autoritzat durant la Dictadura Franquista, 1972; Prostitució infantil i juvenil als urinaris de Plaça de Catalunya, 1972; Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona, 27-30 de maig de 1976; Manifestacions davant dels jutjats de Barcelona en solidaritat amb Maria Ángeles Muñoz, 1976; Manifestació de dones al voltant de la presó de la Trinitat (Barcelona) per a demanar drets fonamentals per les recluses, 1976; Manifestació per a demanar guarderies gratuïtes i subvencionades, 1976; Manifestacions organitzades per la Coordinadora Feminista de Catalunya contra la violació, el dret de l’avortament o la violència masclista, 1977-1983; Muntatge de l’exposició d’Aristides Maillol al Passeig de Sant Joan de Barcelona, 1977; Reportatge sobre la presó de dones del barri de la Trinitat de Barcelona, 1978 i Khaty, transsexual a la seva habitació de la Cúpula de Venus a Les Rambles, 1979 i Primera manifestació de l’Orgull Gai a Barcelona, 1979.
Mentre va haver-hi la dictadura franquista tot allò relacionat amb la festivitat de Carnestoltes estava prohibit, ja que no va ser fins el 1972 que es va poder celebrar a Vilanova i la Geltrú el carnaval, considerat el més tradicional respecte al de Barcelona o Sitges que són de caire brasiler. Segons les autoritats aquesta celebració afectava la moral cristiana. Per tant, la presencia de transvestits i transsexuals no era ben vista en cap acte públic que fessin. En aquestes imatges Aymerich mostra alguns dels participants que posen per a ella, així com el públic que es mira divertit l’escena.
La prostitució infantil i juvenil ja existia a la ciutat als anys 70, principalment als urinaris, no només els de la plaça Catalunya, sinó en molts cines de la ciutat. Aquestes fotografies són inèdites ja que estaven prohibides per la censura en els mitjans de comunicació. Tots els personatges que hi apareixen porten els ulls taps perquè no es puguin identificar.
A mitjans del 76 va tenir lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona, les Jornades Catalanes de la Dona. Va ser un esdeveniment que va tenir una gran acollida, ja que va reunir més de quatre mil dones. Es van debatre mols temes, com per exemple els que feien referència a la sexualitat, la política, l’educació, la família i el treball. Tots ells, d’una manera o altra, les afectaven i que per una sèrie de circumstàncies que tots sabem durant l’època de dictadura no existien gaires possibilitats de parlar o manifestar-se obertament. Les jornades les va presidir Maria Aurèlia Campmany, que en aquell moment era diputada provincial i més tard va ser regidora de l’ajuntament de Barcelona, i sobretot, una gran feminista. Aymerich va participar activament en aquests actes tant des de l’aspecte organitzatiu com documental, fotografiant les ponències.
Hi ha una imatge on es veu una dona vestida de blanc que està fregant amb una baieta el terra del passadís central mentre el públic observa la càmera d’Aymerich. Hem d’entendre que es tracta d’una performance, a mode de denúncia de la situació de la dona en molts àmbits de la llar o de la feina.
La problemàtica de l’adulteri també calia afrontar-la de manera digna i recolzant a les dones afectades, i per això Aymerich va registrar un cas molt mediàtic que es va produir a Barcelona quan a Maria Ángeles Muñoz se la va acusar d’adulteri degut a una denúncia del seu exmarit, on se la condemnava a que li retiressin la custodia de la seva filla. En aquella època, ens referim a l’any 1976, es podia castigar a la dona fins a sis anys de presó per tindre relacions extramaritals. No va ser fins dos anys després que aquesta llei es va derogar.
Es veuen imatges de l’acusada acompanyada per feministes abans d’entrar als jutjats, així com algunes manifestacions de recolzament amb pancartes que deien “Jo també sóc adultera” i “Contra violacions i (..) justícia de les dones”. Una altra sèrie dedicada a aquest tema es la de les manifestacions convocades per la Coordinadora Feminista de Catalunya, no només contra la violació, sinó també sobre la violència masclista i el dret a l’avortament. De fet, és com si el temps s’hagués aturat, ja que aquest problema segueix ben actual, inclús amb més violència.
Les presons de les dones, en aquest cas la de la Trinitat, ha estat un altre motiu de denúncia per la situació tan complexa que tenien les recluses. Aymerich va obtenir un permís per poder visitar-la i fotografiar el dia a dia de les preses. La seva estada va coincidir en un moment en que elles mateixes s’autogestionaven, ja que les monges que les vigilaven van ser substituïdes per funcionàries de presons. Mentre no arribessin les noves vigilants elles havien de fer-se càrrec de tasques com la neteja, la cuina, la perruqueria i els tallers.
Les guarderies eren un altre problema que afectava a moltes famílies, ja que la societat demanava la creació de guarderies gratuïtes i subvencionades. Van haver-hi diverses manifestacions reclamant-les. En algunes de les imatges es veuen a infants portant cartells on diuen “Volem guarderies gratuïtes i per a tothom”.
Avui dia el tema “trans” segueix ocupant l’interès dels mitjans de comunicació, sobretot perquè cada vegada més determinats sectors conservadors es mostren intolerants davant d’un fet que hauria de ser normal. El personatge principal d’aquesta sèrie d’imatges és la Khaty, fotografiada a la seva habitació de la Cúpula de Venus, un antic cabaret i sala d’espectacles que després es va convertir en habitacions, situat a Les Rambles. De fet, la transsexual Khaty és en realitat un camioner cordovès que es va traslladar a la Ciutat Comtal per canviar de sexe. Encara que apareix somrient en alguna de les imatges, en altres es percep tristesa i desencís per la situació personal que li toca viure, ja que dedicar-se a la prostitució és l’ocupació professional més probable que tenia, i Pilar Aymerich ho ha sabut captar fidelment amb la seva càmera.
També la temàtica relacionada amb l’homosexualitat és present a l’exposició a partir d’algunes fotografies de la primera manifestació que es va dur a terme a Barcelona de l’Orgull Gai, l’any 1979, organitzat pel FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), que va iniciar el seu camí tot just desprès de la mort del dictador. La fotografia que il·lustra aquesta sèrie és el d’una dona jove amb ulleres que porta l’adhesiu: “MARICONES: SÍ, GRÀCIES”, o sigui una manera ben explicita d’expressar una realitat sovint amagada pel rebuig de determinats sectors.
Fora d’aquests àmbits més reivindicatius, hi ha una sèrie de fotografies sobre el muntatge de l’exposició de l’escultor rossellonès Aristides Maillol al Passeig de Sant Joan de Barcelona, davant mateix del Palau Macaya, antiga seu de la Fundació La Caixa.
