L’art cada cop es ven més per internet, però això no fa que es torni més barat. De fet, el mercat de l’art continua sent cosa dels galeristes i dels superrics.
Qui no sàpiga què fer amb els seus diners hauria de donar un cop d’ull a la botiga virtual d’art Artsy.net. Una serigrafia de Warhol per 240.000 dòlars? Un Dalí per 155.000 dòlars? O us estimeu més un Picasso, de 20 per 13 centímetres, per 95.000 dòlars? Tot tan fàcil d’aconseguir com si compressis un joc d’olles i cassoles per internet: cliques, tries el tipus d’enviament i pagues amb targeta de crèdit.
En comptes de voltar per exposicions i haver de demostrar davant de galeristes si un és digne d’una compra, a Artsy qualsevol persona pot adquirir art. Es poden posar filtres i classificar segons la gamma de preus, l’època, les dimensions o el color. I qui vulgui saber si la nova peça farà joc amb el sofà de casa pot fer que l’aplicació li mostri com quedarà el Warhol a la sala d’estar. Només ha d’enfocar la lent del mòbil al lloc corresponent de la paret. També hi ha recomanacions de compra, d’una manera semblant que a Amazon: “Si t’ha agradat David Hockney, potser també t’agradaran Roy Lichtenstein i Claes Oldenburg”.
Això és, doncs, el final de l’esnobisme en el comerç d’art, o fins i tot la democratització del sector? O d’aquesta manera l’art acaba pervertint-se i es converteix en una mercaderia en què al capdavall només compta el preu?
El comerç virtual d’obres d’art viu un boom. El 2018 es van vendre obres per valor de més de 4.600 milions de dòlars per internet; com a mínim el 7% dels ingressos totals del sector, que són de 67.400 milions de dòlars.
El creador d’Artsy es diu Carter Cleveland, té 33 anys i ha aconseguit recaptar cent milions de dòlars de capital per a la seva web. Els diners provenen de multimilionaris tecnològics com el director de Google, Eric Schimdt, el creador de Twitter, Jack Dorsey, el cofundador de PayPal, Peter Thiel, i el cocreador d’Airbnb, Joe Gebbia. I de representants del món artístic tradicional: el supergalerista Larry Gagosian i la mecenes Dària Zhúkova, exdona de l’oligarca rus Roman Abramóvitx. Al món digital l’art continua sent un joc de rics, però, en comptes de donar suport només a artistes de pes, actualment també s’inverteix en start-ups d’art. Potser és fins i tot una inversió més lucrativa.
Segons dades pròpies, Artsy té un milió i mig d’usuaris arreu del món. Té oficines a Nova York, Los Angeles, Londres, Berlín, Hong Kong i Xangai, i només al juliol passat va oferir 800.000 obres d’art de més de 3.000 galeries, entre elles 150 d’alemanyes. El mercat digital de l’art funciona d’una manera semblant a la plataforma d’Amazon: una galeria que vol que apareguin les seves obres d’art a la pàgina web d’Artsy, a la seva aplicació mòbil o al seu compte d’Instagram, paga una quota mensual pels aparadors digitals. De les cases de subhastes, Artsy en treu fins i tot una comissió per cada obra subhastada amb èxit per internet.
Cleveland, el màxim responsable d’Artsy, va fundar la plataforma el 2012, i es ven hàbilment a internet com un geni extravagant. A Instagram se’l veu de vegades amb els cabells tenyits de rosa i de verd, o d’altres posant amb el tors nu pintat.
Des del món clàssic dels marxants d’art encara se’ls miren una mica per sobre l’espatlla, a ell i als altres competidors digitals. Només són bons, diuen, malgastant diners dels inversors. El 2012, per exemple, la casa de subhastes virtual Auctionata va entrar en funcionament anunciant que revolucionaria el mercat de l’art apostant per un públic massiu i uns preus baixos. Cinc anys després, l’empresa es va declarar insolvent, malgrat que darrere el projecte hi havien posat diners inversors com l’editorial Holtzbrinck. La primera fira virtual d’art, VIP Art Fair, inaugurada el 2011, va tancar portes al cap de dos anys. I sobre Artsy, al sector també corre el rumor que encara registra números vermells.
La mateixa empresa no dona informació sobre els seus ingressos. Una portaveu d’Artsy va comunicar a Der Spiegel únicament que, en general, no és infreqüent que start-ups tecnològiques inverteixin molts diners en el seu creixement. El mateix Cleveland s’estima més parlar de la seva plataforma dient que es tracta sobretot d’un projecte social. Diu que vol que aviat el ciutadà mitjà pugui debatre sobre art igual que ho pot fer sobre pel·lícules i música popular. “A la universitat em vaig adonar del gran privilegi que suposava el fet que els meus pares col·leccionessin art. De petit em portaven a exposicions i a subhastes, i a la meva habitació hi teníem penjats quadres moderns”.
Actualment, a més d’Artsy han aparegut altres empreses d’art digitals, com ara Artboost, Artspace o Avant Arte. No tan sols s’assemblen de nom, sinó que a més persegueixen el mateix objectiu noble: la democratització del mercat de l’art.
L’economista expert en art Magnus Resch, de 35 anys, creu que moltes d’aquestes empreses són un autoengany. Resch imparteix conferències a la Universitat Yale, a Connecticut, i és escèptic respecte a l’actual negoci virtual. Hi veu tan sols “una prova més de l’aïllament del mercat de l’art”, sobretot perquè els preus també són tremendament alts.
En canvi, però, hi ha molta demanda. “Mai tanta gent s’havia interessat per l’art com avui dia”, diu l’economista. Ara bé, Artsy i les grans galeries tenen totes el mateix problema: “No aconsegueixen aprofitar aquest potencial de compra enorme”. Les seves botigues i exposicions virtuals només són un canal de venda més per a la capa de compradors de sempre: els superrics.
Avui dia els col·leccionistes rics ja no participen en subhastes físiques, diu Jacob Pabst, gerent d’Artnet, la primera casa de subhastes d’art en línia del món. En les subhastes in situ hi assisteixen sobretot turistes per viure l’experiència.
Artnet va ser fundada el 1989 pel pare de Pabst, Hans Neuendorf. La pàgina va començar com una llista de preus d’art, però actualment també s’hi fan subhastes virtuals. Els preus hi són més elevats que en les subhastes clàssiques en llocs físics, perquè l’empresa no ha d’emmagatzemar les obres: qui vol subhastar una obra d’art per internet, senzillament envia fotos i un informe sobre l’estat de la peça. L’original es queda en possessió del venedor fins que no se subhasta. El 2018 l’empresa va registrar, amb 21,6 milions de dòlars, els ingressos més alts des de la seva creació.
Competidors analògics com la casa Ketterer Kunst, de Munic, critiquen aquest mètode. Ells van a buscar cada obra d’art, la transporten a la casa de subhastes i la sotmeten a comprovació per experts allà mateix.
Però les empreses analògiques tampoc no passen per alt la digitalizació: els gegants de les subhastes Christie’s i Sotheby’s retransmeten per internet la majoria de subhastes, ofereixen subhastes exclusivament en línia i han desenvolupat aplicacions de mòbil per licitar. Els objectes de més valor, però, encara se subhasten en un lloc físic, com abans; entre altres coses perquè això crea més enrenou mediàtic.
Però al món digital els principals guanyadors també són els vells gegants: fires com l’Art Basel, galeries d’abast mundial i casa de subhastes de renom. A les xarxes socials, per exemple a Instagram, tenen diversos centenars de milers de subscriptors, l’Art Basel inclús dos milions. Publiquen revistes virtuals, produeixen podcasts i graven vídeos sobre els seus artistes. Actualment, es pot trobar més informació sobre art a les seves pàgines web que a les de la majoria de museus.
La principal competència de les galeries clàssiques, però, podria acabar sent Instagram, que pertany al grup empresarial de Facebook. Molts artistes veuen Instagram com un portafolis digital, sobretot aquells que no són representats per una galeria.
El galerista berlinès Alexander Duve diu que la seva professió també ha canviat pels serveis en línia. Ja no té artistes en contracte perquè sobretot els més joves impulsen la seva carrera pel seu compte, majoritàriament a Instagram. “Jo faig exposicions amb ells i, quan s’acaba la mostra, la meva feina ja està. Per a mi avui dia és molt més senzill buscar nous artistes. Els col·leccionistes pengen fotos d’exposicions, els artistes pengen els seus treballs i tot està enllaçat amb hashtags”.
Instagram té més de 1.000 milions d’usuaris al món, dels quals 500 milions són actius diàriament. El 80% dels col·leccionistes utilitzen aquest canal per descobrir art nou, com ha posat de manifest un estudi recent de l’asseguradora especialitzada en art Hiscox.
Avui dia, artistes famosos com Banksy, Kaws o Takashi Murakami tenen una munió de fans a Instagram tan gran com només tenen les estrelles del pop. Alguns dels grans artistes alemanys, com Markus Lüpertz o Georg Baselitz, es neguen de moment a entrar en aquest mitjà. Només la dona de Lüpertz penja regularment, des del compte dunja2504, imatges del dia a dia del príncep dels pintors.
Però sobretot artistes menys coneguts podrien aprofitar-se d’Instagram: amb els seus 7.000 seguidors, per exemple, Nike Schroeder, de 38 anys, natural d’Hamburg, està molt lluny de ser una artista estrella, però tot i així rep cada setmana de mitjana cinc peticions de compra per Instagram.
Schroeder viu des de fa set anys a Los Angeles; allà té el seu taller, on actualment crea sobretot objectes amb fils de viscosa tenyits. Una obra de mida mitjana costa 6.500 dòlars. Schroeder es considera, a més, una professional dels serveis. “Molta gent veu una de les meves obres a Instagram i en vol una de semblant”.
Schroeder fa pagar entre 500 i 1.000 dòlars per aquestes obres per encàrrec. Encara que les peticions li arribin directament per Instagram, ella les redirigeix totes a una de les seves galeries d’Hamburg, Maui, Los Angeles o San Francisco. “A través de les meves galeries estic coberta: ells s’encarreguen de les negociacions contractuals i de l’assegurança de les obres d’art”.
Sobretot, però, hi ha un motiu pel qual Schroeder considera que la galeria clàssica és irrenunciable: del seu renom depèn encara el preu que pot exigir un artista.
