‘Redonda Redonda’
Alberto Peral
Del 25/11/2021 al 15/05/2022
Centre d’Art Tecla Sala
Av/ Josep Tarradellas i Joan 44 (L’Hospitalet de Llobregat)
Abans de començar a llegir, deixeu a un costat les vostres pantalles i aneu a veure la magnífica mostra individual d’Alberto Peral al Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat. Sí és que no l’heu vist ja. Allà, els vostres ulls, i les vostres ànimes (catòliques o no), hi trobaran un petit oasi de pau. “Redonda redonda” és una d’aquelles exposicions que et transporta a un altre lloc i a un altre temps, a un temps i un espai més silenciós, més perfecte i harmoniós, on tot concorda i té sentit. Una mostra on la potencialitat de les peces és tan gran que ni tan sols necessiten d’una cartel·la que les subjecti, peces amb tanta força que no els hi cal text. “He de trobar un format perquè jo, que no són teòric, pugui construir una estructura que em permet presentar un projecte que agradi”, “no estic escrivint res, estic explicant com jo construeixo”.
Alberto Peral, artista nascut a Santurtzi però establert a Barcelona des de fa dècades, forma part d’una generació d’artistes que va renovar l’escultura espanyola. En els últims anys, les seves obres s’han presentat a importants centres com el Reina Sofía (Madrid), l’Irish Museum of Modern Art (Dublín), el Hamburger Bahnhof (Berlín) o la Fundació Sunyol (Barcelona) i pròximament, al Museo Patio Herreriano (Valladolid). Paral·lelament a la pràctica artística, des de l’any 2009 codirigeix juntament amb l’artista Sinéad Spelman l’espai independent Halfhouse, iniciativa que sorgeix del seu interès pel diàleg amb artistes de diverses generacions i contextos es reflecteix.
La mostra Redonda redonda proposa un recorregut on les escultures s’integren en l’espai per dialogar amb l’arquitectura del centre expositiu. Les obres s’incrusten als murs i travessen parets, ha tret algun envà i ha obert portes i finestres, “és gairebé una feina d’arquitectura” on l’artista busca sobretot “que totes les peces quedin assemblades en l’espai, que estiguin integrades”. La mostra està comissariada per l’artista mexicà Jorge Satorre, sobre qui diu ser “la persona que necessitava”, un company amb qui parlar gairebé cada dia, “algú molt proper d’amistat, però amb un treball que té unes bases diferents.
El punt de partida és un projecte inèdit –la gran majoria són obres de nova creació produïdes ex professo– que uneix sis peces antigues de la dècada dels anys noranta amb la producció actual, un salt cronològic que permet establir vincles entre l’ara i l’abans. La idea, ens explica Peral, és que aquestes obres antigues de fa més de dues dècades “s’activin, és a dir, que no siguin obres del passat sinó que revisquin a través de les obres noves”. Així, la sèrie Nadadores –que marca el final de l’ús de la figuració en la seva pràctica escultòrica– dialoga amb vint-i-sis obres de nova producció executades en estreta col·laboració amb experts de diferents oficis que dominen materials tan diferents com la fusta, l’acer, l’alumini, el marbre o el fang.
I d’on ve el títol, Redonda redonda? “És una broma amb l’arquitecte amb qui vaig treballar en els renders. A vegades m’enviava una imatge on es veia alguna de les peces i jo li preguntava, ‘però, és rodona rodona, segur? Llavors ell em responia, ‘sí, és rodona rodona'”. A més, en el títol també trobem una insistència que duplica la paraula i que té molta relació amb les peces que conformen l’exposició. “Faig moltes variants, moltes peces que són parelles”.
Les escultures, exercicis de geòmetra fantasiador, juguen a dividir-se i replicar-se. Aquestes peces-fragment –com les denomina l’artista– parteixen del cilindre com a element essencial per dur a terme una obsessiva recerca formal. A través d’una única forma, Alberto Peral genera diferents escultures, sigui a través de la multiplicació sigui de la divisió, “les peces són motlles d’alguna cosa, un bloc, una espècie d’unitat, i a partir d’aquesta unitat vaig fent modificacions”. Recorrent les sales del centre, descobrim peces duples, troncs dividits per la meitat, cilindres doblegats, peces que travessen envans, canvis en l’horitzontalitat i la verticalitat, jocs amb tubs massissos i buits, blocs partits i reassamblats o grans esferes de marbre incrustades a les parets.
Trobem i retrobem peces, que podem visitar (i revisitar) des de diferents angles. Com ona i partícula, un mateix objecte, diferents visions. Així, la forma que generen és diferent depenent de l’angle des d’on la mirem, “amb una única peça estàs construint-ne tres, i és la mirada el que les multiplica”. Un llarguíssim tub d’acer travessa un envà. Per l’altre costat, se’ns presenta com a cercle incrustat a la paret. En una cantonada oberta, una petita escultura formada per quatre meitats de cilindre que reposen unes sobre les altres l’arribem a veure des de tres sales. “Busco que la peça s’expandeixi, que estigui constantment creixent, com si fos un germen, que no es quedi tancada en ella mateixa sinó que generi possibilitats”.
Si abans dèiem que hi ha similitud amb la pràctica de l’arquitectura, tampoc podem obviar que el seu treball està conduït per una certa musicalitat i ritmicitat. Els exercicis de variància fan pensar en una fuga, una estructura contrapuntística sofisticada i complexa basada en la imitació o reiteració de melodies en diferents tonalitats on línies musicals es mouen independentment les unes de les altres, però guarden una relació harmoniosa entre elles. No en va, alguns tubs de llautó recorden a instruments de vent, a trompetes i flautes. És també el material que trobem a portes antigues, “té un caràcter, una textura molt física, de coses que tu toques i poden ser travessades per l’aire, però a la vegada és com una joia, com una joia funcional”.
Arribades aquí, només em queda recordar-vos: no deixin de visitar-la. Tan aviat com puguin. Tenen fins al 15 de maig de 2022.
