Catalunya és el territori convidat a la 23a edició del mític Festival de la Imatge de Manizales-Bogotà (Colòmbia), on l’artista Roc Parés acaba de presentar el projecte “Deriva360″ en col·laboració amb l’artista colombiana Sandra Rengifo. Una proposta comissariada per Roberta Bosco i Fernando Cuevas Ulitzsch que convida a la participació i a una profunda reflexió entorn les diferents perspectives i mirades d’una realitat múltiple i canviant en l’era de la imatge.
La temàtica central de l’edició d’enguany del festival gira entorn el concepte de geo–poiesi, i és una crida a reconsiderar les nostres relacions amb l’entorn natural i els paisatges culturals, i a pensar en la intersecció de la terra (geo) i la creació (poiesis).
L’esperit rebel i de recerca contínua del creador transdisciplinari de Roc Parés es materialitza en Deriva360, una proposta on art, poesia, ciència i tecnologia s’entrecreuen com a eina transformadora i de combat. L’artista practica el multisaber per combatre la falsa aparença d’un saber absolut i de visió única. Parlem amb l’artista abans d’enlairar-nos…
Els teus treballs artístics s’han caracteritzat per l’experimentació poètica i crítica amb les tecnologies digitals. Explica’ns breument què és Deriva360 i com s’articula?
Deriva360 es desenvolupa tant en l’espai físic com en línia. I s’articula en una acció que consisteix a agafar un telèfon mòbil i afegir-hi una càmera de 360° que permet captar una imatge esfèrica que enregistra tot el que hi ha al voltant. Aquest dispositiu va lligat a un pom de globus inflats amb heli que deixem anar perquè marxin a la deriva. Aquestes imatges erràtiques i fora de control es retransmeten en viu i es poden veure i seguir a través d’internet al web deriva.tv.
També consta d’una instal·lació amb les imatges generades en l’acció anterior projectades zenitalment al centre d’un espai al Centro Nacional de las Artes de Bogotà, i que contrasten amb altres imatges perimetrals de l’artista colombiana Sandra Rengifo. Aquesta artista crea unes imatges en moviment molt acurades per mostrar aspectes més etnogràfics del seu entorn a Colòmbia, creant uns paisatges reals i imaginaris en diàleg amb la projecció vertical projectada a terra.
Com connecta Deriva360 amb la temàtica central del festival?
En el marc de Geo/Poiesis, Deriva360 i els seus antecedents són projectes que reivindiquen el cel com espai per a la imaginació. El fet que un dispositiu mòbil deixat anar, generi imatges mentre s’enlaira fora de mi i del meu cos físic que toca de peus a terra, ho tradueixo com una reivindicació del cel com espai per a la imaginació.
En un context en el qual la postfotografia, realitat virtual i augmentada, intel·ligència artificial, i l’art immaterial i generatiu configuren les noves epistemologies pròpies del digital, Deriva360 ens empeny múltiples interpretacions. Quines lectures i reflexions vols provocar en el públic participant?
Des de principis dels anys noranta he estat experimentant, com molts d’altres creadors de la meva generació, amb aquesta convergència de les tecnologies digitals amb la cultura del nostre temps. El món digital és una dimensió més on desenvolupar tota mena de tasques i relacionar-nos amb altres persones. L’àmbit del meu treball interpel·la a la gent del nostre temps pel fet que utilitza tecnologies que estan molt presents en la nostra quotidianitat. Però m’agrada fer-ho d’una forma no convencional buscant les escletxes, i no pas les certeses o els usos més pràctics. És en les escletxes entre què és l’art, la tecnologia, la ciència i el pensament on apareixen noves formes possibles de relacionar-nos.
Una constant en la teva trajectòria és la teva visió humanista i tècnica, on l’art i ciència són dues formes de coneixement i de pensament humà. Pel que fa a aquest projecte veig que utilitzeu tecnologia de baix cost i de fàcil accés… Amb quina finalitat?
El meu treball parteix d’un humanisme que defuig l’antropocentrisme i que prèviament ha rebaixat radicalment la seva pretensió d’estar al centre de tot i de l’univers. Deriva360 parteix d’una acció quotidiana que no pretén accedir a l’alta cultura, sinó que té relació amb una sèrie de treballs artístics, científics i tècnics que engloba als éssers humans, i com diria Ramon Guardans, dins una espècie que vivim en un mar d’aire. M’interessa prendre consciència del món que pesa damunt nostre quan toquem de peus a terra… i veure tot aquest espai potencial i d’enlairament on poder desenvolupar el què som els éssers humans.
La imatge dels globus enlairant-se és molt poètica i evocadora, parteix d’alguns referents de les arts visuals que vulguis citar com a predecessors o inspiradors?
Vaig començar a interessar-me per la realitat virtual i la telepresència als anys noranta, amb tecnologies que van arrancar als anys cinquanta. Tant l’una com l’altra tenien la pretensió que la presència humana es pogués diversificar en espais on no hi havia físicament el nostre cos.
Utilitzar globus farcits d’heli i deixar anar aquest pom amb el dispositiu mòbil i que s’enlairi ve d’uns primers experiments duts a terme amb petites càmeres de vigilància que intentava fer volar. El pas d’introduir el telèfon mòbil m’ha permès integrar d’altres sistemes que tenen la capacitat de retransmetre imatges i sons en temps real, i geolocalitzar amb el GPS les seves coordenades, deixant així el traç d’aquest viatge errat i incert, almenys fins al moment que perdem la cobertura o s’acaba la bateria del dispositiu.
Deriva360 és un experiment sobre les nostres subjectivitats virtuals i remotes, però que intenta desmentir aquest potencial de la tecnologia per eixamplar-nos i expandir-nos d’una forma exitosa i universal. Hi ha algun suggeriment del que és la teleabscència més que no pas la telepresència. I que en aquesta deriva hi ha alguna cosa anguniosa sobre la deshumanització en l’ús d’aquestes tecnologies. Per això aquest gest de deixar anar i d’alliberar.
És molt interessant la doble direcció que oferiu en aquest viatge, primer de la terra cap al desconegut i després el trajecte a l’invers que podem veure a la instal·lació… Explica’ns per què aquest doble sentit?
Trobo interessant el recorregut que fa el pom de globus amb el dispositiu, marca un relat des del moment que el deixo anar i es comença a enlairar. Aquest dispositiu emancipat de la meva voluntat va fent un recorregut incert que no sabem on ens conduirà, ni quan acabarà. Només sé que les imatges de vídeo quedaran enregistrades en un servidor d’internet i, quan les descarregui, l’única manipulació que faré de postproducció serà alterar l’ordre temporal de final a principi. Així, a la instal·lació del Centro Nacional de las Artes de Bogotà hi veurem unes imatges d’algú amb un punt de vista que baixa del cel i s’infiltra enmig d’un grup de persones que fa l’efecte que ja esperaven la seva arribada. És com algú que baixa d’un espai desconegut per trobar-se amb un grup de persones que l’acullen. Deriva360 és també una apologia a l’acolliment de qualsevol ens o entitat que ens pugui venir de fora. Fent una mica d’homenatge a Joan Brossa seria aquest pensament que “No soc creient, però m’atreu el desconegut”.
Definiries aquest projecte com a art generatiu o net art? Com definiries l’un i l’altre i on es troba el límit.
Claríssimament, és un projecte de net-art, amb aspectes d’art generatiu.
L’art generatiu es basa a escriure un codi informàtic capaç de generar imatges o sons. I en el nostre cas, el fet d’utilitzar un telèfon mòbil que enregistrar imatges a partir d’un sensor de llum i les transmet fa que també es pugui etiquetar com art generatiu.
Colòmbia queda una mica lluny, però podem fer seguiment del projecte en línia… Amb la comissària, Roberta Bosco, teniu previst portar-lo cap a casa nostra i (Festival Panoràmic de Granollers.) i quan?
Aquest projecte l’hem pogut presentar al Festival Internacional de la Imagen de Colòmbia gràcies al suport de l’Institut Ramon Llull i en col·laboració amb el Festival Panoràmic de Granollers. La proposta ha propiciat un aparellament entre una comissària i un artista català, Roberta Bosco i Roc Parés, amb un comissari i una artista colombiana, Fernando Cuevas i Sandra Rengifo. Quatre veus, un viatge d’anada (Roberta i Roc a Colòmbia) i un de tornada (Fernando i la Sandra) al Festival Panoràmic de Granollers i a l’espai de la Fundació Lluís Coromines a Barcelona. Tant de bo tota la instal·lació que ara presentem a Colòmbia acabi venint a Barcelona.
