Al fons de l’Espai 2 i en el marc del cicle Observatori Tecla Sala, al Centre d’Art de L’Hospitalet que porta aquest nom es pot veure actualment, per primer cop de manera completa, l’extraordinària sèrie dels Puntelli que Salvador Juanpere ha anat fent durant la darrera dècada.
Salvador Juanpere. Perforar el temps
Centre d’Art Tecla Sala
L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 8 de gener de 2023
Els puntelli són aquests puntals o reforços, aquesta mena d’ortesis o petits suports que apareixen en moltes obres escultòriques clàssiques de diferents èpoques per tal de subjectar o aguantar braços, mans, cames, peus, penis, etc. Són pròtesis que subjecten aquests elements i extremitats al volum principal de l’escultura per tal d’evitar que es puguin escantonar o trencar en qualsevol trasllat, caiguda o moviment.
Es tracta de fragments que, molt sovint, passen desapercebuts o no es veuen perquè l’espectador ja s’hi ha acostumat i sobreentén que “allò” no forma part de l’obra, de la figura, que és una convenció o un afegitó que l’escultor utilitza perquè l’escultura s’aguanti millor i es conservi compacta.
Juanpere s’ha fixat en aquests elements oblidats, pretesament invisibilitzats i clarament secundaris i els ha convertit en protagonistes de les seves escultures; una forma indirecta de fer notar que tot allò que es veu i que s’exposa forma part de l’obra.
A l’exposició es poden veure 95 rèpliques en marbre d’aquests puntelli que fan referència a 65 escultures clàssiques que l’autor ha estudiat, dibuixat i fotografiat a fi i efecte de convertir-les en el tema de les seves obres tridimensionals. Hi podem trobar des de la còpia romana del Dorífor de Policlet al David de Bernini, de la còpia de l’Apoxiòmenos de Lisip a la del Discòbol de Miró, sense oblidar algunes obres més properes com és el cas de Perseguint la il·lusió, de Miquel Blay, que es troba al MNAC, de Barcelona. Són obres que es poden veure als museus de Roma, Madrid, Atenes, Napoli, Florència, París o Nova York.
La forma de presentar aquests puntelli en unes vitrines o expositors ens fa pensar en una mena d’arqueologia escultòrica, en una manera de rescatar aquests puntals de l’oblit o de la invisibilitat per convertir-los en objectes valorats.
En un fotomuntatge llarg i apaïsat, titulat Fris d’escultures… (vulnerables), es reprodueixen a petita escala totes les escultures d’on s’han extret els puntelli. Si l’espectador s’hi fixa atentament descobrirà que de la petita reproducció de la imatge s’ha fet desaparèixer aquest adminicle de manera que hom pot imaginar com seria l’escultura sense aquest suport afegit.
En un petit expositor situat al centre de la sala podem accedir a l’Arxiu de Puntelli, una selecció de documentació diversa del procés de treball que compren fulls dels dietaris de l’artista, fotografies de les escultures realitzades als museus i imatges d’internet. Aquests fulls de dietaris ens permeten introduir-nos en les idees, els dibuixos i els apunts de l’autor i ens ajuden, encara més, a capir i fer-nos càrrec del seu procés de treball i de les seves intencions.
Però a l’exposició també es poden veure dues sèries de treballs que reflexionen sobre l’art a través del dibuix i de la paraula.
A la sèrie La Veu de fons de … (2019-2022) som davant dels rostres i els pensaments dels artistes. Es tracta de retrats d’una precisió i meticulositat extremes fets amb bolígraf. Per veure’ls i descobrir-los, cal mirar a través dels seus pensaments, a través d’unes frases breus que estan sobreposades als rostres, a través dels espais de les lletres troquelades i tallades amb làser. Tot plegat, una forma molt imaginativa i visual d’accedir a l’artista a través del seu pensament, de la seva mirada, de sentir la seva veu al fons tot travessant les imatges i les paraules.
Hi podem veure des del senzill i decidit ”Estic disposat a treballar”, de Juli González, al “Se tu sapessi quanto lavoro c’è da faré…” de Miquel Àngel, passant per frases i pensaments de Beuys, Duchamp, Giacometti, Rodin, Serra, etc.
A la sèrie Entretiens avec … (2020-2022), dibuixos amb bolígraf de punta fina sobre paper Arches, Juanpere contraposa i fa dialogar en un mateix espai dues imatges de manera incisiva, desvetlladora i suggeridora.
En aquest cas hi veiem, per exemple, entre altres comparacions d’expressions de cares i mirades, la semblança i la proximitat de dues vistes del conjunt de cases d’un poble posades de costat: la de la Vilaplana natal de Juanpere dibuixada per ell mateix el 2021 i una vista d’Horta d’Ebre, de Picasso, de 1909, reinterpretada i redibuixada ara per Juanpere. O la comparació entre dos objectes que han esdevingut icones de l’art modern i contemporani com són la pala de Marcel Duchamp In Advance of the Broken Arm (1915), i la pala de Joseph Beuys del 1983. O la proximitat de les funcions i de les intencions en dues obres tan allunyades en el temps com ara el detall d’un puntelli del Diadumen de Policlet amb un Prop de Richard Serra del 1968. O la contraposició entre un tall al paper a la manera de Lucio Fontana o el dibuix del detall del dit a la ferida de la Incredulità di San Tommaso (1601-1602) de Caravaggio.
No voldríem acabar sense expressar el nostre reconeixement a la comissària de l’exposició i a la direcció de la Tecla Sala per l’encert que han tingut a l’hora de presentar aquesta exposició i per la idoneïtat d’aquest Observatori que “vol afavorir la prospecció d’artistes en actiu del nostre país que, per la generació a la qual pertanyen o per la conjuntura del sistema de l’art, són presoners d’una invisibilitat manifesta”.
En aquest cas, l’Observatori ens ha permès de veure i accedir a les reflexions de Salvador Juanpere a través i per mitjà de les seves escultures i els seus dibuixos, a través dels apunts dels seus dietaris; tota una lliçó de relectura en profunditat de la història de l’art i de l’escultura feta amb molt ofici, capacitat analítica, un grau molt alt d’observació i una sensibilitat artística exquisida.
