L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) acull des de hui una de les exposicions importants del curs, una mostra monogràfica dedicada a l’artista franc-libanesa Simone Fattal amb un títol d’inspiració literària, ‘Suspensió de la incredulitat’, paraigües sota el qual es mostren 85 obres que pertanyen a un arc temporal extens i fructífer, del 1999 fins al 2023. Un singular treball escultòric amb materials associats sovint a l’àmbit artesanal com el gres o la ceràmica amb els quals confecciona obres amb l’ambició de contar i preservar històries amb referents sovint ancorats en diverses tradicions de l’antiguitat. Una exposició amb el segell encara l’ex directora de l’IVAM, Núria Enguita, co-comissària de la mostra.
La de Simone Fattal (Damasc, Síria, 1942) és una exposició excepcional. D’una banda, es tracta de la primera mostra monogràfica a l’Estat espanyol que es dedica a aquesta artista siriana formada al Líban i França i que va acabar de definir el seu discurs artístic als Estats Units. Un itinerari ric i enriquidor, representat en l’IVAM amb una col·lecció molt significativa i atractiva d’obres, una de les exposicions escultòriques –tot i que també hi ha un apartat amb els seus suggeridors dibuixos– més poderoses vistes a València en temps recents. I que ve acompanyada de la concessió a Fattal del Premi Internacional Juli González 2024, el guardó creat l’any 2000 per l’IVAM i la Generalitat Valenciana i que ha estat concedit a figures com Georg Baselitz, Andreu Alfaro, Carmen Calvo, Cindy Sherman, Anette Messager o Mona Hatoum, entre altres. El lliurament oficial d’aquest guardó es va haver d’ajornar a causa de la DANA, per la qual cosa s’haurà de celebrar més endavant, en una data encara per confirmar.
El terrible desastre viscut a terres valencianes, certament, va sobrevolar l’acte de presentació als mitjans de l’exposició. Es tractava de la primera roda de premsa des de la catàstrofe i tant l’artista com la directora en funcions de l’IVAM, Sonia Martínez, dedicaren les seues primeres paraules a les víctimes de la Dana. «Comprenc perfectament el desastre. Vaig veure les imatges a França i va ser un fet dramàtic. En tinc molt presents les víctimes i les vides perdudes», va assegurar Fattal.
Martínez, la interinitat de la qual s’està allargant sine die per la judicialització del procés per a triar nova direcció, va acompanyar Fattal en la presentació amb els mitjans juntament amb el co-comissari Rafael Barber. L’altra comissària, Núria Enguita, actualment dirigint el Museu d’Art de Lisboa, no hi va estar present per motius d’agenda. En tot cas, a ningú se li escapava que la seua compareixença haguera resignificat l’acte després de la renúncia del passat mes de febrer, generada per una situació que cada vegada sembla més absurda. Altrament, i en contra del que és habitual en les exposicions principals de l’IVAM, no va comparèixer cap càrrec de l’actual Conselleria d’Educació i Cultura.
Deixant de banda factors situacionals, la de Fattal és sense dubte una de les exposicions importants que es veurà a València el present curs. Una artista vinculada amb l’escultura en fang, «un material considerat menor, proper a l’artesania, com podria ser-ho també el tèxtil, que es reivindica ara i visibilitza juntament amb altres materials considerats nobles», va explicar Martinez. Una escultura gestual de Fattal que podria entrar en diàleg, a mode de contrapunt, amb una obra tan present en l’IVAM com la de Juli González, com va ressaltar Sonia Martínez.
L’enigmàtic títol de la mostra, escollit per l’artista, és manllevat de Samuel Taylor Coleridge, un concepte referit a «la capacitat d’un lector per acceptar, sense qüestionaments, elements fantàstics o poc realistes dins d’una obra de ficció», va aclarir Rafael Barber. Un aspecte literari que és cabdal per entendre l’obra de la polifacètica artista, responsable entre altres projectes del segell Post-Apollo Press, un treball editorial que s’ensenya en un primer bloc. «Soc molt literària, la meua obra guarda relació amb la literatura: motius, arguments, idees… És una obra molt íntima, pròpia, molt individual, ve del meu corrent de pensament», argumentava l’artista. I afegia, al respecte del títol: «La poesia està oberta a tot tipus d’interpretacions. És un instrument per entendre què passa al nostre voltant. El que vull és que la gent recorde. L’artista fa la seua obra perquè el públic recorde; la història de la pintura està plena de retrats».
Aquesta concepció té a veure amb la presència d’elements de l’antiguitat en l’obra de Fattal, des de la mitologia grega o egípcia al misticisme sunnita o l’art sumeri, que apareix des del principi en la seua obra, però no de manera deliberada. «Me’n vaig adonar quan vaig prendre consciència de la història, de pobles com els sumeris i els assiris», raonava. En el fons, aquesta influència és una manera de preservar la memòria de la civilització humana, amb especial atenció, per motius obvis, a l’Orient Mitjà, la qual cosa fa encara més interessant la seua producció escultòrica, pal de paller de l’exposició.
Una vuitantena de peces que, a més de l’interès temàtic, el maneig de la mitologia, dels elements sagrats, barrejats amb pinzellades d’allò quotidià, té l’atractiu del component matèric, de com presentar en gres o ceràmica –també en bronze– peces d’un estrany poder suggestiu, que es beneficien també del tractament cromàtic més escaient, exuberant i acolorit en alguns casos, més contingut i enigmàtic en altres. Obres que mostren figures humanes i animals, elements orgànics, paisatges o, fins i tot, emocions. On també hi ha una atenció especial a la història dels seients, del triclinium romà a una peça diminuta i captivadora que va concebre per a una exposició dedicada a Virginia Woolf. La literatura, de nou. Tot i que també hi són presents problemàtiques contemporànies com la guerra o la immigració.
El darrer bloc trenca amb tot l’anterior, una sala dedicada als dibuixos de Fattal. O, més exactament, a la seua singular concepció del dibuix, «un text sense lletres ni puntuació, compost solament de gestos, degoteigs i relacions entre la tinta, l’aigua, el paper i la mà de l’artista. Taques i esquitxades que esdevenen fragments d’un llenguatge visual que, cada vegada més, convida l’espectador a descobrir significats ocults i a formar el seu propi relat», explicava Barber. Uns divans estratègicament disposats per al repós i l’observació dels visitants conviden tot just a fer aquell procés de reflexió.
L’experiència del nomadisme
Tot l’anterior s’entén una mica millor si expliquem el periple vital de l’editora i escultura. Després de passar la infantesa a Damasc, la família de Fattal es va traslladar a Beirut, una ciutat a les dècades del 1950 i 1960 amb un vibrant ambient cultural que va influir lògicament en la configuració intel·lectual de la futura artista, formada en L’École des Lettres de Beirut i més tard en la Sorbona, a París. En aquesta ciutat també va rebre classes de l’Ecole du Louvre. Acabat el periple parisenc, tornà a Beirut, on va arrencar la trajectòria artística, centrada de primeres en la pintura, en paisatges abstractes. El 1973 fa la seua primers exposició individual, a Beirut. I una mica abans produeix la pel·lícula Autoportrait (1971).
La Guerra Civil al Líban, l’any 1975, suposa un trencament. I marca una nova direcció artística que té a veure amb la decisió d’establir-se a la Bahia de San Francisco, on fundarà Post-Apollo Press, una editorial que donar eixida a propostes literàries de tall experimental. És l’any 1982. La tasca editora absorbeix els seus interessos durant uns anys, fins que decideix reprendre l’activitat artística, el 1988, bolcada ara en l’escultura mentre culminava el seu procés formatiu en diverses institucions californianes.
Amb el nou mil·lenni, Fatta es trasllada a França, on treballarà amb el ceramista Hans Sponner en Grasse. En aquest punt l’artista acumula ja una considerable obra escultòrica, tot i que la primera exposició individual no arriba fins l’any 2019, en el MoMa PS1 del barri de Queens, a Nova York. Des d’aleshores, la seua obra ha circulat en exposicions individuals per museus i galeries de Viena, Zuric, Frankfurt o Venècia. A més del Premi Internacional Juli González, va ser guardonada amb el Gran Premi d’Art de Berlín. La seua obra forma part d’importants col·leccions públiques i privades. I es pot veure ara a València, en una curiosa coincidència: una manera artística de fer que es basa en fer del fang un banc de memòria arriba a nosaltres en un moment d’immersió en fangs de naturaleses diverses. El poder relacional de l’art.
