L’exili interior: apuntalar el buit

L’any 1965 Chantal Akerman va anar al cinema a veure Pierrot le fou de Jean Luc-Godard. Tenia només quinze anys i quedà talment meravellada que va decidir canviar la seva vocació d’escriptora per la de cineasta. Tan sols dos anys després ingressà a l’escola de cinema belga INSAS (Institut Supérieur des Arts du Spectacle et Techniques de Diffusion) i als divuit anys va dirigir la seva primera pel·lícula, Saute ma ville (1968).

Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), és el film amb el qual la seva poètica interessada en l’estatisme de la càmera i el minimalisme narratiu assoleix la màxima expressió. Dos-cents minuts que filmen durant tres jornades la monòtona realitat d’una mestressa de casa. En aquest punt, Akerman segueix desenvolupant el seu discurs domèstic i polític, en obres com Je tu il elle (1976) i Les rendez-vous d’Anna (1978).

Quan sols té divuit anys dirigeix la seva primera pel·lícula, Saute ma ville (1968). Tretze minuts de curtmetratge en què manifesta explícitament el seu desig de desprendre’s de les velles formes opressores de l’etern femení. Una mena de primera rebel·lió que, de fet, anticipa la seva actitud combativa contra la idea de la dona com a objecte de dominació i figura de submissió, manifesta en tota la seva filmografia, des de La Chambre (1972), fins a La captive (2000) passant per Je, tu, il, elle (1975). Akerman transgredeix un dels discursos tradicionals d’occident a través de la representació de la dona com a subjecte i no com objecte de representació. I encara més enllà, aposta per la construcció d’un subjecte en fugida que sembla transitar algun lloc comprés entre l’etern i el no-res. Assenyalant el buit meticulosament i silenciosa, precipita l’exili d’un interior que en societat sols albira la fuita, la falla significant, i l’acaba de recloure en si mateix.

En Les rendez-vous d’Anna (1978), se li extingeix la permanència a la protagonista, una dona transitiva i nòmada, en fugida constant, com si es tractés d’un cos-artifici que travessa els “no-llocs” conformats pels espais de vagareig d’una gran ciutat. La isolació i la puresa entrellaçades en una voràgine de paisatge urbà i espais caducs, llocs de pas cap enlloc. La desaprensió i la transitorietat com a rerefons i un desencaixament que precipita el trànsit.
La trama mínima o inexistent dels seus films són el·lipsis que expressen el seu propi desencaixament amb el món. No cal fil conductor per a la vasta dispersió del trànsit. I és precisament aquesta visió fugissera que repercuteix en la seva manera de dir l’amor. Les trobades, en moltes ocasions, condueixen al retir, al simple abandó. I aquí està el tema de la solitud i la decepció com a ruptura entre la interioritat de l’autora i l’exterior. El rerefons sofreix i s’oculta, o desapareix.

Penso la concepció de la quotidianitat i la solitud en societat com condueix i traça un imaginari semblant al de Lautrec i la seva musa Carmen Gaudin. Ella serà una de les primeres models utilitzades per Toulouse-Lautrec, una jove que es guanyava la vida com a bugadera o planxadora descoberta casualment pel mateix pintor en un restaurant després de quedar captivat per l’expressió sincera i senzilla del seu rostre. Gairebé mai apareix frontalment, intentant ocultar el seu bell rostre, tanmateix, destaca per la seva expressió absent i evasiva. Lautrec, com a perfecte desarrelat de la societat parisenca de l’època, s’identifica amb aquests personatges al llarg de tota la seva vida, i els retrata guanyant-se el títol de pintor dels marginats.

Entre l’obra d’Akerman i Lautrec, es basteix un projecte d’exposició del relat no explicat, allò que succeeix silenciosament. L’exhibició del revers que embasta la cara oculta de les imatges, l’origen i la fi de la representació, l’escena primitiva. Això és, materials superflus i porosos que circulen entre els diferents camps audiovisuals i escenaris pictòrics per finalment apuntalar un buit. Una sort de trànsit cap al reconeixement del buit universal. Així és com l’autora descarna la seva intimitat en el text visual, intentant satisfer el mateix desarrelament que a tots a voltes ens assetja.

Carla Marco Sellés

Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).