Que el títol una mica tòpic no provoque confusió: ‘D’argent et de sang’ (sang i diners), producció de Canal + França que a casa nostra es pot veure a la plataforma Filmin, és una de les sèries més interessants del que portem de 2024. Basada en una macroestafa real de l’IVA dels drets d’emissió de carboni, de finals de la dècada del 2000, el creador Xavier Giannoli, qui comparteix la direcció amb Frederic Planchon, construeix un artefacte que funciona perfectament com a thriller de magnífica factura, molt ben dirigit i interpretat, però que conté una gran quantitat de capes sociopolítiques per desfullar.
Tot i que el judici final està pendent de l’emissió d’un segon bloc de capítols que s’estrenarà al març, el diagnòstic de la primera part d’aquesta minisèrie és engrescador. I deixa amb ganes que arribe el més aviat possible la continuació. En aquestes ratlles, sense avançar massa trames ni arguments, us plantegem una sèrie de raons que fan més que recomanable aquesta producció, més enllà d’una impecable factura que ja no és gairebé un argument per destriar el gra de la palla.
Un leitmotiv innovador i amb molla
L’any 2005 la Unió Europea, amb el pretext de lluitar contra el canvi climàtic i en el context de la reducció d’emissions de carboni a l’atmosfera, va implementar un nou impost. El capitalisme, tanmateix, va fagocitar la idea posant en circulació un nou producte financer, el de la compra d’emissions. O, per explicitar la part profundament perversa de la qüestió, l’adquisició del dret a continuar contaminant comprat a empreses que no esgotaven les respectives quotes d’emissió. El sistema es va convertir en un mercadeig financer més, perfectament hàbil per a l’especulació. I més coses: entre els anys 2008 i 2009 uns estafadors detectaren una falla en el sistema deguda (ai las, qui ho anava a dir!) a la manca de control i que consistia a desviar a empreses offshore l’IVA de les operacions que pagava l’Estat francés. De manera que no es poguera seguir el rastre dels diners. Una estafa multimilionària explicada pel periodista Fabrice Arfi en un llibre publicat el 2018.
Un operatiu complex que, en la sèrie, molt ben escrita pel mateix Giannoli, s’entén perfectament amb explicacions que van administrant-se i incardinant-se en la narració. El modus operandi, sent una part substancial de les grans històries d’estafes, no és realment el més interessant, sinó tot el subtext que genera la pel·lícula, la banalització de l’ecologisme en mans del capital i el paper bastard de buròcrates i polítics que s’omplien la boca de la paraula verd i els seus derivats sabent que amb això compleixen l’expedient. Veure la sèrie confirma les sospites que estem condemnats a l’extinció.
Un investigador magnètic
Encara és possible fer un pensament sobre la figura dels investigadors per trobar nous perfils. I el de Sang i diners, Simon Weynachter, un antic magistrat obsessiu fins al paroxisme, encarregat de dirigir la policia judicial de duanes, és una troballa. Val a dir que un percentatge important de l’eficàcia del personatge descansa en el treball d’un imponent Vincent Lindon, un actor magnètic i poderós, que ompli la pantalla. El personatge de Weynachter és una ficció, no apareix en el llibre d’Arfi, però segurament això permet dotar-lo de perfils interessants i ambivalents.
El més obvi és que a través de l’investigador canalitzem l’observació de la realitat, la mirada estupefacta davant un sistema que sembla dissenyat per atraure i conrear la cobdícia, el malbaratament i el crim organitzat gràcies, entre altres coses, a unes elits polítiques i econòmiques que miren a un altre costat amb un sentit del cinisme i la hipocresia demencial. També és interessant veure, malgrat ser un terreny ja més visitat, com l’addicció incondicional al treball del personatge, la seua meticulositat, necessària per agafar uns estafadors que semblen esmunyir-se del radar policial com anguiles acabades de traure de l’aigua, és alhora un procediment de fuga i una arma de destrucció en el seu molt reduït entorn familiar. Deixem que l’espectador descobrisca aquesta part.
Al director, amb tot, el que li interessava de Weynatchter, com ha dit públicament, era crear un vincle potent en pantalla amb un dels estafadors, Jérôme Attias, un jueu sefardita d’orígens benestants, amb un matrimoni encara més onerós, interpretat per un magnífic Niels Schneider. El dandi i jugador de risc, que passa de broker a estafador, contra l’home adust, honest i d’una peça. Cinematogràficament parlant, aquesta col·lisió, que funciona en pantalla com un canó, és un dels grans atractius de la sèrie. En acabant, resumeix Giannoli, es tracta de personatges que “sucumbeixen a la seva manera a la bogeria del nostre món d’avui”. Molt intel·ligentment, el primer bloc de capítols acaba amb aquesta confrontació en el més alt. És una de les raons que et fan desitjar més.
Els pinxos i el ‘goldenboy’
L’altre eix que sol fer funcionar el gènere és la relació entre els mateixos delinqüents, les trampes i les traïcions. En això no hi ha sorpreses, però sí en un matís interessant, un cert component de lluita de classes, de consciència de pertinença a un espai. Així, una altra gran troballa és la dels jueus tunisians del barri de Belleville que, malgrat els seus escassos coneixements financers, són capaços de concebre l’estafa. Els moments inicials de la sèrie són envaïts per un personatge torrencial, excessiu, un estafador literalment de pel·lícula anomenat Alain Fitoussi (magnífic Ramzy Bedia), provocador i bocamoll, que va de tripijoc en tripijoc amb el suport de la comunitat i d’una família que es deixa utilitzar en les seues estafes.
El seu cosí Bouli (David Ayala), serà amb tot el cervell de l’operació, qui tindrà la il·luminació d’aplicar el know how de la parella en l’estafa de l’IVA per anar a un graó superior i inesperat per a l’administració. Per arrancar, però, necessiten algú amb capacitat financera. Attias serà el seu home. Com són capaços de connectar dos individus de classe baixa amb un broker addicte a les finances, el pòquer i a les apostes de risc, té a veure amb la cobdícia i amb la manca de mesura a l’hora de gaudir dels diners. Si la relació entre Weynachter i Attias pot recordar l’Atrapa’m si pots de Steven Spielberg, en el pegament que uneix dos mons tan diferents trobareu escenes que us recordaran Els llops de Wall Street de Martin Scorsese.
El rerefons jueu i les altres capes
Sense ser una gran novetat, el rerefons jueu de la trama també contribueix a atorgar un tret distintiu a la història. Fitousi i Bouli són membres d’una de les comunitats jueves del Magrib, Attia és sefardita i el seu sogre és un ric empresari a qui mai veurem sense la kipà. El mateix Weynatchter procedeix d’una família jueva alemanya que va renunciar a la religió per sobreviure. A més, assistirem a cerimònies diverses i hi ha un rabí que jugarà un cert paper en la història.
L’origen dels personatges també té un paper en la trama, perquè part de l’acció es traslladarà en algun moment a Israel amb curioses derivades i personatges secundaris força atractius també que anirem coneixent. Es tracta de capes que, com la tortuosa vida familiar de l’investigador i del mateix Attia (cal no perdre’s el carrusell emocional de l’esposa, Annabelle, una altra bona interpretació de Judith Chemla), enriqueixen la narració, la porten per camins no del tot transitats en un thriller que és alhora un dibuix de la França del segle XXI.
Aquesta primera part de sis capítols, de diners a cabassos i poca sang, de moment, posa les cartes sobre la taula de manera més que satisfactòria. Que ens deixa a l’espera d’una resolució que estiga com a mínim a l’altura.
