La quarta temporada autoconclusiva de la sèrie ‘True detective’ (HBO), batejada amb el subtítol ‘Night Country’ (‘Noche Polar’ a Espanya), ha arribat a la fi enmig d’una aferrissada divisió d’opinions entre aquells que la consideren la pitjor d’una marca que ja havia arribat a un descrèdit insostenible en les sessions 2 i 3. I, en l’altra banda del quadrilàter, aquells que creuen que aquesta nova història, fortament feminitzada de la mà de la guionista i directora mexicana Issa López, recupera els estàndards d’excel·lència de la insuperable primera temporada, a la qual s’ha imposat en termes d’audiència. Qui té la raó? Millor fer les preguntes correctes, com diria el personatge de la detectiva Liz Danvers, interpretat per la gran Jodie Foster.
Conté Night Country l’essència True detective?
La magistral primera temporada creada i escrita per Nic Pizzolatto i dirigida per Cary Joji Fukunaga l’any 2014 desenvolupava una història ambientada en un entorn ofegós i angoixant (Louisiana) al voltant dels crims d’un assassí en sèrie investigats per una parella tortuosa i aparentment incompatible de detectius: Rust Cohle (Matthew McConaughey, en un paper que el va tornar a posar en el mapa) i Martin Hart (Woody Harrelson). Aquella sèrie ho tenia tot: uns actors (i actrius: magnífica Michel Monaghan) en estat de gràcia, un to sinistre i devastador, uns personatges magníficament construïts i una trama que marxava amb la cadència d’un elefant, lenta però indeturable. Els astres s’alinearen i la producció va guanyar premis, va convèncer de manera unànime la crítica i, molt important, els espectadors li donaren suport.
S’havia trobat una fórmula, una essència. Partint d’uns estàndards artístics absurdament alts. Les següents temporades, amb Nic Pizzolatto al capdavant de nou dels comandaments, pateixen la comparativa. Fins al punt de ser llegides i interpretades de manera excessivament rigorosa, perquè és cert que True Detective 2 tenia poc on agafar-se, però almenys la tercera sessió, la del sempre imponent Mahershala Ali interpretant uns investigadors dels Ozarks, presentava no pocs al·licients.
L’essència, tenir un aroma identificable, no sempre és garantia d’èxit. Però la pregunta és si Night Country conté aquesta essència. La resposta és ambivalent. Tornem a veure una parella de detectius, en aquest cas dones: juntament amb el personatge de la cap de la policia local d’Enis interpretat per Foster, apareix el d’Evangeline Navarro (tremenda, Kali Reis), una agent estatal. Ambdues marcades per una relació enverinada per un terrible secret compartit, i per experiències i vides tortuoses, especialment la de l’agent Danvers, qui va patir la pèrdua del marit i d’un fill menut. Són persones difícils i de psicologia complexa —anem bé—, amb un punt tèrbol i asocial en els seus comportaments. Pur True Detective. Perquè, a més d’això, l’ambientació no pot ser més obscura, en un sentit literal: un racó perdut d’Alaska, en el mar de Bering, amb una sèrie de mesos a l’any de nit perpètua. Un entorn angoixant també per la realitat sociopolítica, un poble amb molta població indígena (inuit) en armes contra una indústria que enverina l’aigua i l’ambient i que és una part consubstancial de la trama. Sí que és possible que les concomitàncies amb Fargo, amb la producció cinematogràfica, però també amb alguna temporada de la sèrie, hagen desconcertat els amants de True Detective. Per a mi, per contra, és un préstec que té molta gràcia.
Què aporta de nou (i de positiu) Issa López?
En aquest punt de la partida, queixar-se de certes mixtures introduïdes per la creadora mexicana, com han fet seguidors de la sèrie amb el vistiplau del mateix Pizzolatto, resulta una mica demodé: el mestissatge de gèneres és consubstancial a l’audiovisual del segle XXI. Cada vegada més. Una altra cosa és si els nous elements funcionen. És cert que el nou component sobrenatural pot generar una mica de desconcert i, en alguns moments, fa la sensació que López el fa emprar per introduir el dubte en l’espectador i potenciar el desenllaç.
Començar com el John Carpenter de La cosa i acabar en un sí però no (fins ací llegirem) té un punt trampós que no s’acaba de justificar. En paral·lel, tanmateix, estan ben trobats al meu parer els elements que connecten amb l’espiritualitat dels indígenes, amb una cultura de la vida i la mort amb la qual també són capaços de connectar alguns personatges blancs, especialment la Rose Aguineau interpretada per una meravellosa Fiona Shaw, una secundària de pes que s’apodera de les escenes sense esforç aparent. López, procedent d’un país amb una cultura molt singular de la mort, encerta en aquest punt.
Però la gran novetat i jo diria que el seu gran plus és la feminització, començant per les dues protagonistes principals i per una galeria de secundàries que sostenen la trama i l’omplen de sentit. A penes Prior, l’ajudant que interpreta amb cert encarcarament Finn Bennett (no per ser mal actor, sinó perquè tal vegada López no ha tocat la tecla correcta), té un cert protagonisme positiu entre els homes. I aquesta feminització s’ha interpretat erròniament com un excés feminista (els homes són un problema, diuen), quan hi ha una dona al davant de la companyia que representa el mal absolut —una contaminació que provoca morts entre els nounats: i més coses— i les mateixes Reis i Foster han de bregar amb personatges francament aspres, antipàtics. Danvers és una depredadora sexual i una cap que abusa de Prior i posa en perill el seu matrimoni. Navarro és impulsiva i té un costat fosc, un compte amb el seu passat. És cert que tot això va modelant-se fins al final, però a mi personalment em sembla molt esperit True Detective transferir l’antiga masculinitat tòxica de les dues primeres temporades a una feminitat contradictòria, rica, d’escala de grisos.
És Night Country Polar una temporada ben escrita i tancada?
Aquest aspecte del guió i sobretot del desenllaç ha estat un dels més criticats, especialment per part d’un Nic Pizzolatto que posava el crit en el cel —o amplificava les opinions dels fans de la sèrie que ho feien, que és una mica el mateix— per qüestions que tenien a veure amb l’escriptura i amb algunes solucions narratives. Fins al punt de fer córrer la brama que aquesta quarta temporada és un desastre absolut. Contemplada la polèmica des de la distància —espacial, que no temporal—, sobta que la mateixa persona que ha estat darrere com a guionista dels fracassos sonats de les sessions 2 i 3 alliçone ningú. Menys encara amb algunes observacions de gènere que fan pudor de resclosit. La reacció legitima a pensar que davant la bona acollida dels primers capítols de López, Pizzolatto va començar a experimentar el vertigen per la possibilitat que algú poguera posar-se al seu nivell o, almenys, superar les sessions menys afortunades. Diguem-ho ja: Night Country no és millor que la primera, però és molt més interessant i intrigant que les dues temporades precedents. Una mica de ferro hauria de mossegar aquest senyor.
I no podria ser una sèrie més que digna sense una bona escriptura. Almenys en el tema de la definició dels personatges, principals i secundaris, em sembla que el guió és més que satisfactori, fa conduir de manera escaient les trames, si excloem alguns passatges més confusos i algunes decisions narratives discutibles, com el tractament de la mort dels habitants de l’estació científica i la desaparició d’un d’ells. També és notable, i en alguns casos excel·lent, la gestió dels girs de guió, amb un punt àlgid en el cinquè capítol que no esmentarem per si hi ha lectors que van amb retard o, directament, encara no han vist res. I sí, té una resolució final bastant inesperada, però que es construeix, ja s’ha dit, d’una manera tramposa, malgrat tenir una certa lògica dins de l’univers creat per l’autora.
Una cloenda desastrosa, com s’ha dit? No ho crec. La part criminal és millorable i em sembla que deixar fils solts amb l’excusa que hi ha coses que no sabrem mai, com diu Danvers en algun moment, no acaba de ser una opció de pinzell fi. Millor em sembla el desenllaç final pel que fa al vessant personal, l’eixida que López proporciona a unes dones que han visitat un racó molt obscur del seu passat a través de la investigació. És bonic i contrasta amb el conjunt. Trobe que no és massa reprotxable.
I per què és una sèrie tan polaritzada?
El web de la revista Fotogramas obria una enquesta en què preguntava als lectors si pensaven que la sèrie havia tancat el cercle o havia traït el seu esperit. A l’hora de tancar aquest text el 52% dels participants es manifestaven per la primera opció, el 48% restant, per la segona. Aquesta polarització sobre una sèrie de crims en plena Nit Polar —ja en sabreu disculpar el joc de paraules— és absolutament normal i haguera tingut lloc, igualment, si el producte d’Issa López haguera estat més redó. Té a veure amb les expectatives, sobre la continuïtat d’una franquícia mítica que ja no podia errar més i que posava a les dones al capdavant dels comandaments, incloent-hi una megaestrella com Foster.
La típica estratègia, per cert, de posar en mans femenines situacions en crisi per després poder criticar el resultat sense miraments. La polarització és, a més, el signe dels temps. I més encara quan entren en joc qüestions com el feminisme, una certa mirada sobre els homes o, fins i tot, un missatge de caràcter ecologista. Sumeu un final discutible (però no esbojarrat) que sembla legitimar la fúria d’aquells que tenien ganes de bufetejar la sèrie a dues mans. Una aposta a blanques o negres absurda i estèril. Que no mereix una bona sèrie que es veu amb interès i que té un bon grapat de troballes i punts favorables. Els matisos importen poc: polaritza que fa fort.
