Parlar d’Orient i Antoni Tàpies és fer referència a un dels pilars que sustenten l’essència de l’obra de l’artista. L’origen d’aquest interès per les filosofies orientals es remunta al regal que li va fer el seu pare abans de la guerra: El llibre del te d’Okakura Kakuzo. A partir d’aquí i al llarg de tota la seva vida, Tàpies va anar recopilant llibres i revistes antics i rars sobre Orient, que són alhora mirall d’un moment clau de l’interès que desperta a Occident l’imaginari exòtic d’altres cultures. En resultes d’aquesta fascinació, la biblioteca de la Fundació Antoni Tàpies compta avui amb uns 4.000 volums d’art oriental clàssic –d’un total de 52.675 volums– i 23 revistes d’art oriental, molts dels quals són donació del propi artista i que conformen el fons especialitzat més important de l’estat espanyol.
Després vindrien títols com El arte japonés, de Tsuneyoshi Tsudzumi, les obres de Lin Yutang o les traduccions dels clàssics xinesos i hindús, que serien l’inici de l’extensa bibliografia sobre el pensament, les arts i les literatures xineses i índies que Tàpies arribaria a reunir. Naturalment, aquest fons s’ha anat ampliant i actualitzant des que el 1990 es va obrir al públic la biblioteca, però cal destacar el paper d’unes quantes obres, per la seva influència en els artistes de l’època.
Aquest interès de Tàpies, explica Glòria Domènech, directora de la biblioteca, s’emmarca en l’anhel que, durant el segle XX, occident ha sentit per descobrir les filosofies orientals. “Això es veu en la petjada que van deixar els gravats japonesos en els artistes impressionistes, o en la relació de les cal·ligrafies japoneses amb l’expressionisme abstracte, la influència del budisme, l’hinduisme i les filosofies de l’Índia en els moviments dels anys seixanta i setanta –la beat generation , els hippies–. L’art occidental del segle XX ha estat profundament marcat per altres cultures”, assenyala Domènech.
A la col·lecció hi trobem llibres generals d’història de l’art de la Xina, el Japó, la Índia i el Sudest asiàtic, a més d’obres especialitzades en pintura xinesa, japonesa, índia, tibetana, coreana, cal·ligrafia, gravat, escultura, bronzes, arts decoratives (laques, netsukes, mobles, armes), teixits, ceràmica, arquitectura, jardins,… Per si fos poc, el fons inclou també seccions sobre la filosofia i les religions asiàtiques – especialment budisme zen, taoïsme i revistes especialitzades. També hi trobem, en menor mesura, temes com ara la història, la literatura, el teatre o la música antigues, o l’art contemporani i el cinema. Malgrat aquest esforç per l’especialització, lamenta Domènech, aquest fons “ha tingut molt poc ressò, perquè no hi ha estudis d’art, ni de cultura oriental”.
La col·lecció recull la petjada de Japó i el “japonisme”, divulgat des de les pàgines de la revista Le Japon artistique –editada per Siegfried Bing al 1889. Bing era un marxant d’art japonès nascut a Hamburg, fill d’un importador de porcellana francesa, que el 1895 va obrir una galeria a París amb el nom de L’Art Nouveau, que donaria nom al moviment internacional. L’interès per l’art japonès va anar creixent a França a partir de la segona meitat del segle XIX.
Hi trobem l’Art Japonais, del crític i col·leccionista Louis Gonse, conegut per haver organitzat el 1883 una gran exposició d’art japonès que canviaria la percepció de la crítica i el públic sobre la pintura, l’escultura, els gravats, les ceràmiques i les altres arts decoratives japoneses.
Molts artistes es van inspirar en els gravats ukiyo-e. Entre ells Vincent Van Gogh, que el 1888 va escriure al seu germà Theo explicant-li les exposicions organitzades per Bing, que va organitzar el 1883 el primer Saló de Pintors Japonesos De fet, Van Gogh va treballar per Bing venent a comissió als seus amics artistes els gravats ukiyo-e. Als magatzems de Bing s’amuntegaven els gravats de Hokusai, Hiroshige, Utamaro entre d’altres i Van Gogh i els seus amics – entre els quals hi havia Paul Gauguin – hi tenien accés i els podien estudiar en detall.
Pel que fa a la Xina, a la biblioteca, que dóna servei principalment a les activitats del museu, però està oberta a públic i és gratuïta, es conserven les publicacions completes d’institucions com l’École Française d’Extrême Orient, de l’Institut des Hautes Études Chinoises, del Musée Cernuschi o el Musée Guimet, concebut per Emile el 1879 com un museu de les religions i institut d’investigació. A més, a les seves prestatgeries es conserven les memòries de les missions arqueològiques dirigides per l’orientalista Paul Pelliot a la Xina, com la de Tuen-Huang, al desert de Turkestan, on el 1907 es van trobar les Coves dels Mil Budes.
Sobre Índia i el sud-est asiàtic, “la influència de les filosofies originàries de l’Índia, com l’hinduisme o el budisme –especialment el zen– potser és menys visible perquè és més profunda”, assegura Domènech. “A banda dels moviments dels anys seixanta, la beat generation, la contracultura o els minimalistes, també la música hindú o del Sud-est Asiàtic –els gamelan de Bali o Java, per exemple– és clau en l’obra d’alguns músics contemporanis, com John Cage, Steve Reich o Giacinto Scelsi”, afegeix.
A més dels sutres en traduccions comentades modernes, a la secció de reserva es troben títols com Essais sur la philosophie des hindous, de M.H.-T. Colebrooke (1833) o les obres clàssiques de E.B. Havell Indian sculpture and painting (1908), d’Ananda K. Coomaraswamy Pour Comprendre l’Art hindou (1926) i History of Indian and Indonesian Art (1927) o les publicacions de The Índia Society de Londres dels anys trenta, entre moltes altres.
