General

El dia del Drac

El patró de Catalunya és Sant Jordi i la seva diada és jornada transcendent. Jordi és un dels noms més usuals del país; la creu del sant forma part de l’escut i la bandera de Barcelona; i la major distinció que es pot atorgar a algú per part de la Generalitat de Catalunya és precisament la Creu de Sant Jordi. Cal recordar, però, que el patró dels catalans era un matadracs.

Poc després d’encetar-se el segle XX, el paleontòleg Ernst Stromer va descobrir al Sàhara les restes d’un dinosaure que tenia unes enormes espines vertebrals que li sortien de l’esquena. Per desgràcia, tots els fòssils recollits van ser destruïts durant els bombardejos de Múnic de 1944. Força anys més tard, un equip de paleontòlegs va localitzar, a la regió de Kem Kem, a l’Atles, noves restes d’aquella criatura antediluviana, l’Spinosaurus.

A parer de la revista Science, es tractava d’un dinosaure que va viure al Cretaci i que caçava grans preses. Tenia una corpulència superior a la del Tyrannosaurus rex i va ser el depredador més gran que mai ha existit a la Terra. Els arqueòlegs d’ossos estaven perplexos quan l’examinaven. «És com estudiar un alienígena arribat de l’espai. És el dinosaure més estrany que hem vist mai», van declarar. No anaven errats. Erns Stromer, sense adonar-se’n, havia descobert els dracs.

Va haver-hi un temps abans del temps, atenint-nos a la mitologia babilònica, en què el món es va formar a partir d’una portentosa criatura amb fesomia de saure, anomenada Tiamat. Era el principi femení generador, representació de les potències del caos i senyora de les aigües ignotes i informes del mar. La seva aparença era monstruosa. Va haver-hi un temps abans del temps en què Tiamat es va enfrontar a Marduk, fill d’Enki, déu de la Saviesa. La divinitat amb escames va crear unes serps enormes, amb dents esmolades, urpes i verí a les venes, per tal que devoressin l’heroi. Finalment, però, la deessa va ser vençuda en aquella batalla fabulosa. Marduk, aleshores, va partir en dues meitats el cos de Tiamat i, d’aquelles parts, en van florir el cel i la terra ferma.

En acabat, Marduk va construir una llar de veneració on els déus poguessin descansar quan davallaven del cel. S’anomenà Bab-iLi, ‘la Porta dels Déus’, Babilònia. Va haver-hi un temps durant el temps en què l’herència dels mesopotàmics va fer concebre els dracs com a forces destructores. L’enemic còsmic primigeni.

Edifici dels Dracs, guarnit per molts saures. Obra construïda al 1901 per José Manuel Cortina, arquitecte valencià compromès amb un modernisme figuratiu i fantàstic.

En el món cristià, el drac, al capdavall, és la serp, la primera configuració del diable a parer del Gènesi. L’edat mitjana va perseverar en aquests supòsits. Ecos llunyans d’aquells mites ens han arribat en forma de llegenda. Entre elles, cal destacar la del drac amagat a les anfractuositats aquàtiques de Banyoles, que va ser exorcitzat per Sant Amer, que vingué amb Carlemany per esbandir monstres. 

A Sant Llorenç de Munt es contempla una penya rocosa, talment una talaia, que provoca inquietud. S’anomena el Morral del Drac i disposa d’una escletxa sinuosa i sinistra, com un ull maligne, per on sotjava la víbria que van deixar els sarraïns en la seva fugida. Guifré el Pilós, pare de la pàtria, va guanyar-se la fama tot donant fe d’haver occit la bèstia en un combat colossal.

Pere el Gran, al seu torn, va pujar al Canigó després de foragitar els francesos a la batalla de Panissars. En aquell cim magnètic, on dansaven els esperits de la natura abans no fos imposada la Creu, se li va aparèixer tot majestuós, entre la boira, el drac que custodiava aquells contraforts. Qui sap si el record d’aquella topada no va fer que el seu besnet, Pere el Cerimoniós, s’encasquetés l’elm de drac alat que encara llueix l’escut de la Generalitat valenciana.

Un altre drac mític va ser Lledó, que vivia a la fi del món antic, Ibèria. En aquells confins o més enllà, sojornaven les Hespèrides, les nimfes del Crepuscle, perquè era l’indret on es ponia el sol, les quals tenien cura del jardí dels déus i de l’arbre de la vida, que produïa les taronges daurades de la immortalitat. Aquell remot jardí paradisíac estava protegit pel drac Lledó. Hèrcules, en un dels seus famosos treballs, el va vèncer, el va encadenar i es va emportar les taronges daurades. Els deus es van enfadar tant en descobrir el furt, que van convertir les nimfes en arbres i Lledó, en la constel·lació celeste del Drac.

L’antic jardí de les Hespèrides va ser recreat per Gaudí en els pavellons Güell, a l’avinguda Pedralbes. A la portalada es pot veure l’enorme drac de forja, de cinc metres, i l’arbre dels fruits d’or. La forma de l’animal segueix aproximadament la disposició de les estrelles de tres constel·lacions del cel boreal: el cap, el cos i la llengua, la del Drac; la pota, la d’Hèrcules, i la cua seria l’Ossa Menor. Diverses esferes amb pues distribuïdes en la composició representarien estrelles, encara que no totes coincideixen amb la posició dels astres. El drac està orientat exactament al nord, on se situen les constel·lacions esmentades.

Els dracs en l’imaginari festiu. El drac de Terrassa, 1929

Al capdavall, l’alè ardent i la mirada groga dels grans saures han aguaitat els nostres verals des d’èpoques nebuloses. Ernst Stromer va descobrir vestigis del primer drac, el principi generador. Els fills de Tiamat, esqueixos de llengua bífida, van arribar a Banyoles, Sant Llorenç, el Canigó o Pedralbes, entre altres indrets de llegenda. Alguns eren guardians. Altres van fer-hi estralls i malvestats. Potser eren tèrbols, o potser van descobrir que era impossible enraonar amb una altra criatura inquietant: l’home.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close