Sempre és interessant descobrir una artista, encara que ja tingui una amplia trajectòria. És quasi bé impossible tenir coneixença de tothom, però quan es tracta d’una creadora com Hélène Delprat hom se n’adona de què el món de l’art és il·limitat, i per això l’exposició que ara presenta al Museu Picasso ens condueix a contemplar el seu ideari. Un ideari on hi caben diverses disciplines com són la pintura, l’escultura, el dibuix, la fotografia, el video i la instal·lació.
El títol de l’exposició és “Hélène Delprat. El souvenir de les batalles perdudes”, on mostra obres que fan referència a artistes -com és el cas de Picasso- i a conflictes bèl·lics de diferents èpoques però que per a l’artista signifiquen moments i situacions que inviten a la reflexió, a pesar de que les representi amb un cert caire d’humor i ironia, però que en realitat tenen un transfons tràgic. La memòria, la història, la identitat i els records conflueixen en cadascuna de les obres que s’exhibeixen. D’alguna manera l’artista basteix un univers quasi bé delirant i irreal però ple de significats “que traspuen la seva individualitat i que cobren sentit a la col·lectivitat”.
Hélène del Prat. Una artista multidisciplinar i singular
L’artista francesa Hélène Delprat (Amiens, 1957) acaba de rebre el reconeixement de l’Acadèmia de Belles Arts francesa amb l’obtenció del Premi de la Fundació Simone i Cino Del Luca, per la seva contribució a l’art contemporani. Es va formar a la Facultat de Belles Arts de París, ciutat on resideix actualment. Va viure a Roma dos anys, treballant a la Vil·la Medici gràcies a l’haver aprovat el concurs convocat per l’Acadèmia Francesa de Roma, lloc on va presentar la seva primera mostra individual que duia el títol de Jungles et Loups. Des del 2014 que exerceix la docència a Beaux-Arts de la capital francesa on dóna classes de dibuix.
La major part de la seva trajectòria expositiva l’ha desenvolupada a través de la galeria Adrien Maeght, però a partir de 1995 deixa de fer exposicions i s’interessa per altres activitats culturals com la literatura, la radio, el teatre, el cinema i el video, a més de dissenyar i fer decorats pel món del teatre i de la dansa, fins que a l’any 2011 es retroba amb Nathalie et Cristophe Gaillard i passa a ser representada per les galeries Cristophe Gaillard de Paris i Carlier Gebauer de Berlín. El 2004 va iniciar el blog Dies, fes alguna cosa al dia.
El souvenir de les batalles perdudes: el protagonisme de les guerres
L’exposició El souvenir de les batalles perdudes ocupa dues sales de la planta baixa del Museu Picasso. El seu comissari és el propi director del museu Emmanuel Guigon, que ha dividit en dos apartats la vintena de peces i un gran mural realitzat a partir de collages i dibuixos que la mateixa artista ha creat expressament per aquesta mostra. En el primer espai es poden veure una sèrie d’obres relacionades amb la Guerra Civil espanyola, mitjançant el video Morir a Madrid, on es veuen imatges del conflicte. Per a ella el concepte de guerra es basa en el fet d’haver nascut a la Picardia on hi ha molts cementeris militars, ja que “he recorregut sovint aquestes grans extensions de creus blanques, aquests camps de morts en combat que sempre em trasbalsen”. La pel·lícula és una mena d’homenatge als corresponsals de guerra que van morir a la capital espanyola, així com d’altres periodistes, reporters i càmeres que van contribuir a la seva realització.
Helène Delprat i Emmanuel Guigon
Hi ha un petit monitor on es veu un personatge que va captivar a Delprat, com és Nicole Stéphane (1923-2007) que està explicant la seva pròpia historia sobre qüestions i situacions que li van tocar viure en diferents guerres europees. Va ser actriu amb Jean Cocteau al film Les enfants terribles. Delprat va produir el documental Mourir a Madrid, dirigit per Fréderic Rossigf, que va ser molt controvertit en aquell moment per al regim franquista que volia comprar el negatiu per destruir-lo. Precisament per a l’artista les guerres representen un gran problema que mereix “aturar-nos i implicar-nos” plenament.
El mural El massacraré, 2021, impacta a l’espectador per la feresa dels dos personatges principals que hi apareixen. Un d’ells porta un rifle a les mans mentre l’altra està al darrera observant l’acció. Al seu entorn hi ha uns elements helicoïdals formant cercles que semble que estiguin absorbint uns personatges estranys com si fossin cèl·lules. En una altra paret l’artista ha creat un conjunt de fotografies, retalls de diaris i revistes, així com dibuixos fets per ella mateixa, a mode de collage, que permeten visualitzar diferents situacions històriques relacionades amb la violència, com són la guerra, el nazisme, les armes, la mort… També hi ha un video de dibuixos animats del Pato Donald fent una parodia dels nazisme.
A la segona sala s’exhibeixen tres grans murals i una taula amb diferents objectes que ocupa pràcticament tot el centre de la mateixa. El primer mural correspon a No m’agrada gaire el Guernica (no ho diguis a ningú), 2015-2019. En realitat es tracta d’un homenatge a diferents personatges relacionats amb la Guerra Civil espanyola, com per exemple els fotoperiodistes Robert Capa, Gerda Taro i Agustí Centelles, la política Dolores Ibarruri i Nicole Stéphane, entre altres. També apareix a la tela la simbologia franquista, el jou i les fletxes, estendards i paraules com Madrid, França i Condor –en referència a la Legió Condor, l’aviació alemanya que va bombardejar la ciutat basca de Gernika-. Per a Delprat el fet de posar aquest títol a l’obra obeeix a “que jo mateixa vaig riure de la meva arrogància, però vaig pensar que, efectivament, no m’agradava aquesta obra, i que tenia tot el dret que fos així. No ho puc evitar”. De totes maneres el seu sentit de l’humor i de la broma es fa palès amb comentaris sobre la figura del pintor malagueny senyalant que “crec que m’agrada burlar-me de Picasso per pura gelosia”.
A La batalla de San Romano camuflada, 2018, l’artista desenvolupa un tema al qual fa més de sis segles que Paolo Ucello ja s’hi va referir quan va pintar el tríptic que actualment es troba al Museu del Louvre. Es tracta d’una batalla que es va produir a la localitat italiana de San Romano, situada molt a prop de Pisa, entre els florentins i el sienesos. Delprat mostra els soldats com uns personatges de negre, com si fossin fantasmes levitant. Alguns d’ells porten un estendard amb quadricules. També apareix la figura del llop. Aquests personatges recorden el món tan singular d’Evru.
Quant a Conversa amb una taula, 2022, es tracta d’una instal·lació que conté un gran nombre d’objectes, tots ells daurats. Pel que es veu representa un botí pirata, ja que damunt de la taula hi ha espases, canelobres, fonts públiques, figuretes de déus de diferents èpoques, màscares, escultures d’animals, i inclús la reproducció d’un tanc, estrelles de mar…. Rodejant la taula l’artista ha col·locat cadenes i boies que l’encerclen. Aquesta obra la podríem incloure dins de l’estètica kitsch, ja que possiblement la idea de l’artista sigui la d’aproximar-se al que es pot considerar com a més corrent i comprensible per a l’espectador.
Seguint amb el nazisme, la peça Pintura destruïda per Göring el 1937 i reconstruïda el 2016, mostra a Göring a un costat del mural observant el que succeeix al seu entorn, mentre un altre oficial alemany està desfilant. Hermann Göring va ser comandant en cap de la Luffwaffe, a més de ser un home de la màxima confiança de Hitler, ja que va ocupar altres càrrecs de responsabilitat com per exemple la de ministre i fundador de la Gestapo. La resta de la composició gira sobre una sèrie de personatges estranys que semblen venir de l’inframón. Segons l’artista “no sento predilecció pel drama però m’agrada donar-hi voltes sobre la gravetat de les coses”.
Exposició “Hèléne Delprat. El souvenir de les batalles perdudes”
Comissari: Emmanuel Guigon
Fundació Vila Casas. Palau Solterra. Torroella de Montgrí
Museu Picasso. Montcada 15-23. Fins al 24 de setembre de 2023
