Una abraçada eterna. Inacabable. Amb uns vaixells que indiquen que un dels dos personatges ha de marxar, mar enllà. Un exili obligat col·lectiu de desenes de milers de persones. Cofres de riqueses per terra. Soldats amenaçadors. Uns infants que ploren desconsoladament els obliguen a separar-se dels seus pares… No, no és la trama d’una òpera tràgica. És un fet històric que ens recorda que l’espècie humana està per humanitzar. I Puig Roda, el pintor de Tírig ens ho va contar en un llenç de gran format.
“Pels camins els portaven mig arrossegant a l’embarcació i els llevaven els fills i les dones, i encara la roba que portaven vestida; i arribaven tan robats, que uns migs despullats i altres nus del tot, es llançaven al mar per arribar a embarcar”. Crònica de Gaspar Escolano.
Encara que Gabriel Puig Roda no és un pintor gaire conegut entre el gran públic, té una obra de gran format al Museu de Belles Arts de Castelló que mira de relatar una imatge d’un dels moments més crítics de la història del nostre país a principis d’allò que els historiadors denominem l’Edat Moderna: és el temps en què l’emperador i rei planeta Felip II –i el seu fill Felip III, més emperador i més planeta, si és possible– decideixen expulsar dels regnes hispànics –i manu militari– la població musulmana que havia romàs com a “residu” necessari de la croada cristiana iniciada al segle XIII.
Però per a explicar la nostra història cal que comencem per entendre la importància que les imatges tenien per a construir “el relat” dels nous estats-nació que anaven construint-se des de finals del segle XVIII amb els absolutismes i les burgesies que aprofitaven les eines que tenien per a il·lustrar els fets que identificaven les noves potències europees. En aquella època es pensava que els quadres havien d’oferir ideals, transfigurar el món –o mantenir-lo com estava–, retre homenatge a l’elit –sobirans i religió– i ignorar la quotidianitat. Havien de millorar la moral dels humans mitjançant la representació de motius religiosos, actes heroics o estimular la imaginació amb escenes exòtiques i paisatges evocadors, però sense tocar els temes socials i polèmics. Tot allò conflictiu corresponia al passat, i ara ja no existia.
Una part important dels pintors que volien triomfar en els nous estats-nació que estan conformant-se a finals del segle XVIII i principis del XIX inventaren visions de l’edat mitjana que legitimaven els nous projectes de societat i la nova classe social que detentava el poder: la burgesia. Són els quadres de gènere històric. Els “cromos” que els monarques, els burgesos i els polítics aprofitaran per adequar la història a la “seua” història. Eren quadres on es barrejava a parts iguals les escenificacions fastuoses, el patetisme teatral i els actes heroics. Eren imatges que mostraven fets exemplars, moments mítics que ajudaven a construir un relat lineal, de valors i fets col·lectius i clars.
Per això s’organitzaren exposicions oficials que anualment mostraven la pintura i l’escultura oficial, l’acadèmica, la que servia al poder. Aquests salons no només tenien una funció artística, sinó política. Amb ells, el poder i els seus ocupants volien demostrar l’origen i la memòria de la nació sota el sobirà legítim. Gairebé tots els artistes dels Salons retien homenatge al règim i a l’Església que anava sempre al seu costat. Els grans formats de gènere històric sempre ocupaven el centre del saló: mostraven escenes èpiques del passat perfectament seleccionades: eren “la glòria de la nació”. I estaven allí penjats perquè havien passat el filtre i la censura. Tot allò que es mostrava en aquells grans formats pertanyia a la història col·lectiva dels burgesos que començaven a proclamar en els manuals d’alfabetització quina història i quins fets s’havien d’estudiar.
Gabriel Puig Roda és un pintor notable nascut a Tírig el 1865, que en començar els seus estudis de Belles Arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València, té la sort de trobar-se amb Enric Bosch, el baró de Casablanca. Ell farà possible que Gabriel tinga una beca d’estudis a Roma. Allí perfeccionarà la seua tècnica que aplicarà bàsicament a temes costumistes, mentre viatja a Pisa, Milà, Pàdua, Venècia… A la ciutat dels canals rebrà la influència de Fortuny, que és un dels artistes més innovadors d’aquell moment. És quan Puig Roda crea molts quadres de gènere orientalista tant en oli com en aquarel·la. A Roma farà “L’expulsió dels moriscs”: i es convertirà en la referència icònica d’aquest fet.
El quadre és un gran format –uns 18 metres quadrats– que representa un grup de persones en una platja, a punt d’embarcar cap a una destinació incerta. És 1609 i un terç dels habitants del Regne de València estan a punt d’abandonar el seu país. El quadre representa el drama de l’exili col·lectiu, dels comiats, dels abusos d’última hora. Es veuen lluny els vaixells que van contractar els senyors cristians per tal de fer-ne l’expulsió, les mares que eren obligades a separar-se dels seus fills, perquè aquests es quedarien en famílies cristianes, i per això, es farien cristians… Però elles, havien de viatjar mar enllà.
O en un altre fragment s’aprecia com alguns cristians s’aprofiten dels últims tresors d’aquells que els havien obligat a deixar-los en terra. La parella central sintetitza el drama: tots dos abraçant-se. S’ha interpretat com un senyor cristià enamorat d’una musulmana, que han de separar les seues vides per sempre. Però darrere del llenç de gran format de Puig Roda, hi ha una història que va durar molts anys i que va provocar l’èxode de desenes de milers de persones mar enllà.
La insuficiència repobladora cristiana en els primers cent anys de la conquesta al Xarc, va fer necessària la presència de musulmans a algunes terres del Regne de València sobretot. Aquests eren necessaris per a l’equilibri productiu del nou projecte cristià. Els anomenats “mudèjars” (valencians islàmics) van ser una peça important en les terres on els nobles els tenien com a mà d’obra semi-esclava. Per això, des de feia més de 100 anys, els moriscos no es veien tant com una amenaça religiosa, sinó econòmica: els cristians que treballaven amb les mans o al camp els veien com una competència deslleial, ja que ells no cobraven. Però un segle després era el fanatisme religiós el que decidia la seua expulsió. Aquesta religió catòlica no permetia la convivència entre diferents credos, i el musulmà era una amenaça en aquell moment a l’Occident. Era el famós moment de l’expulsió dels moriscos. En el nostre cas, a la Corona d’Aragó, hi havia molts d’aquests habitants que continuaven adorant Al·là, però treballant per als nous senyors cristians. Eren una mena d’esclaus.
El paper del patriarca Juan de Ribera en el procés de l’expulsió és fonamental per a entendre la gènesi i la resolució final del problema. Ens trobem en un moment clau de la història d’Occident. Carles V comença una nova època on les nacions medievals sota el seu mandat tenen tendència a desaparèixer amb la nova política dels monarques globals. La Corona d’Aragó es dilueix com a nació i el catolicisme lluitarà per imposar-se a les noves maneres d’entendre el cristianisme, o directament, a l’Islam, que continua sent una amenaça per als nous vents universals que propugna tant l’Església de Roma com la monarquia absoluta. Ribera voldrà que tots els habitants del seu reialme –recordeu que en un moment arriba a ser alhora arquebisbe, virrei i capità general del Regne de València– es convertesquen al cristianisme. Son pare havia estat virrei de Catalunya i el fill tenia una missió en la terra: batejar tots els musulmans i convertir els valencians en uns catòlics dignes de la seua Església universal, militant i triomfant. Ribera era Trento i Trento era Ribera. Per això va fer molta pressió perquè els Felips –pare i fill- ordenaren la desaparició d’una part –una tercera part concretament – de la població del Regne.
“Primeramente que todos los moriscos deste reino, así hombres como mugeres con sus hijos, dentro de 3 dias salgan de su casa y vayan a embarcarse…” Ban de l’expulsió dels moriscos, 22 setembre de 1609.
El decret d’expulsió fet públic per Luis Carrillo de Toledo, virrei de València. És del dia 22 de setembre de 1609. En aquelles dates, el patriarca Ribera ja està molt delicat. L’ordre deixava tres dies perquè tots els moriscs anaren a les platges d’embarcament només amb un sarró. L’incompliment d’aquesta ordre implicava la pena de mort. Com que el decret deixaria sense atenció enginys de sucre, camps, collites i cases, la llumenera que havia decidit l’acte va ordenar que “sis famílies de cada 100” restaren al seu lloc. Famílies que havien de ser triades pels senyors i que havien de mostrar un desig de convertir-se al cristianisme. Els mateixos senyors cristians –com el comte de Cocentaina, un Corella– s’aprofitaven de la situació i al port, els furtaven els pocs béns que portaven. Fins i tot, els obligaven a pagar-se el passatge i una vegada embarcats, molts d’ells acabaven llançats per la borda. Així, els botxins tornaven més ràpidament al port d’eixida per embarcar-ne més i cobrar més “tickets” del “creuer”…
Es calcula que embarcats, enviats a galeres, morts i fugits, l’operació havia mobilitzats uns 130.000 moriscs. Mesos després, 40.000 musulmans aragonesos i 4.000 catalans van fer el mateix viatge. Un viatge que acabava a Orà, al nord d’Àfrica. O al fons de la mar. L’operació es va fer amb l’amenaça de l’exèrcit del rei: uns 4000 homes armats es van repartir entre les platges d’eixida: Vinaròs, València, Dénia, Xàbia, Alacant… Durant el procés hi hagué rebel·lions, com les de Serra d’Espadà, Callosa, Corts de Pallàs, La Marina…
El greu problema econòmic de l’expulsió
Però ara venia el problema: els moriscs eren mà d’obra semi-esclava que havia treballat durant més de 200 anys per a alguns senyors cristians. L’aristocràcia que tenia terres i vivia del treball dels moriscs, en desaparèixer aquests, no podia pagar els interessos que generaven els seus camps, de manera que provocà la ruïna de la burgesia dedicada al préstec. La Taula de Canvis de València va fer fallida el 1613 perquè els moriscs, abans d’anar-se’n, havien encunyat moneda falsa, i l’havien canviada per or i argent. La noblesa s’arruïnà, els nous pobladors cristians reberen la pressió dels nobles que volien unes condicions econòmiques iguals o inferiors que amb els musulmans, de manera que aquells s’hi van negar. Un panorama devastador s’obria a principis del segle XVII: més de 160.000 persones havien desaparegut dels Països Catalans. L’arròs, el blat i la canya de sucre es van deixar de produir, cosa que provocà una inflació i una fallida de la Taula de Canvis valenciana. Els que pogueren compraren terres, aquestes es concentraren i provocaren una refeudalització dels territoris…
D’alguna manera aquests fets luctuosos que implicaren el trencament d’un paradigma social i econòmic en molts territoris cristians peninsulars A més, van deixar una petjada profunda en la memòria col·lectiva de les generacions posteriors. I malgrat que el poder en el segle XVIII i el XIX no tenen intenció de recordar el desastre i la injustícia d’aquella expulsió, les societats que el van viure el tenien present. Així, amb l’excusa de representar la importància en el fet del patriarca Ribera, alguns pintors se l’imaginaven batejant nous cristians, en pla Rambo alliberador. Una grisalla de Vicent López penjada del capítol de la Seu de València ens mostra en gestos sobreactuats del segle XIX un patriarca investit de súper-poders que exhibeix exageradament la custòdia a uns musulmans. La Sagrada Forma tenia el mateix poder letal que l’anell dels Nibelungs. Mentre unes societats gaudien de les emocions de les tragèdies de les òperes, amb les dones travessades per ganivets o els herois ofegats, per aquestes latituds els drames eren de caràcter religiós i doctrinari.
