Música clàssica

José Iturbi, l’intèrpret i director clàssic fagocitat per Hollywood

El pianista, compositor i director José Iturbi (València, 1895 – Los Ángeles, 1980) va passar a l’imaginari popular gràcies a una breu però meteòrica carrera en els estudis de cinema de Hollywood durant la dècada del 1940. Un fet que ha difuminat la trajectòria com un dels intèrprets clàssics més destacats del seu temps i que li va fer pagar el preu de perdre estatus en l’univers clàssic. Un llibre editat per l’Ajuntament de València, ‘Iturbi, més enllà de Hollywood’, material generat a partir d’una exposició, resitua la seua figura i reivindica la brillant carrera musical desenvolupada al marge de la indústria de l’entreteniment.

El dimensionament de la figura d’Iturbi ha estat sempre problemàtic. A propòsit del seu decés, el 1980, Joan Fuster li dedicava una columna en Qué y Dónde: “Pràcticament, que Josep Iturbi haja passat a millor vida és un episodi que no ha incidit ni poc ni molt en la societat valenciana. De fet, Iturbi s’havia convertit en un personatge remot, nord-americà i cinematogràfic. S’havia comprat un hortet a Borriana, però només era un joc d’enyorança. Ell era un ‘emigrant’. No podia no ser-ho, si volia guanyar-se bé la vida com ‘virtuós’ de les tecles”, escrivia Fuster, abans de fer la relació del talent valencià que havia hagut d’emigrar per desenvolupar-se. “La ‘societat valenciana’ procura ‘expulsar’ la seua Intelligentsia. Vol ser ‘província’… I ni sap qui era Iturbi…”.

Amb el temps, és quasi segur que fins i tot el vessant més conegut popularment ha acabat desdibuixat i poca gent, fora de l’entorn musical, té alguna noció de qui és el personatge que presta el seu nom a la sala principal del Palau de la Música de València. Exposicions i llibres com el dedicat a Iturbi contribueixen a un cert rescat o, com deia la regidora Gloria Tello, al “redescobriment” del músic. I aquest volum en concret, editat pel catedràtic de piano Óscar Oliver i l’historiador Manolo Gil, no sols recupera la figura, sinó que posa l’accent en una carrera musical brillant i tracta de combatre una certa llegenda negra, allò que el periodista Joaquín Guzman explica d’aquesta manera: “Encara que en vida va gaudir de tot el que l’artista anhela, l’estatus d’ídol de masses als Estats Units potser és una circumstància que haja jugat, injustament, en contra seua després de la seua defunció. Possiblement és Iturbi un exemple de músic l’èxit imparable del qual en el mercat més popular eclipsa la seua figura com a intèrpret clàssic més seriós i ortodox”.

Una València petita

Iturbi va nàixer en una família amb una certa implicació musical. El seu pare, operari de la companyia Gas Lebon, feia també d’afinador de pianos, una activitat demandada per les aspiracions culturals de la burgesia local. Aquesta és la via d’entrada a la música. Dos anys després de matricular-se en el Conservatori de València, el 1905, marxa a Barcelona per continuar estudis amb Joaquim Malalts. A Catalunya, segons la versió d’Iturbi, coneix Isaac Albéniz i Enrique Granados. Una tuberculosi de Malalts provoca el retorn a València, per concloure la seua formació amb José Bellver. L’aleshores jove pianista obté el 1909 el primer premi del Conservatori.

Iturbi amb la família de l’empresari Juan Ponce, a les filles del qual va donar classes particulars. Imatge d’abans de marxar a París, el 1911.

Iturbi s’adona aviat de les limitacions de València per desenvolupar una carrera artística ambiciosa. El 1910 demana una beca de la Diputació que li permet anar a París. En aquesta ciutat, mentre espera poder fer l’accés al conservatori, aconsegueix que la prestigiosa clavecinista polonesa Wanda Landowska l’agafe com alumne, la qual cosa es presta a fer gratuïtament atès que les 2.000 pessetes de la beca més 500 del seu oncle no li fan nedar precisament en l’abundància.

Són mesos profitosos, d’immersió en una capital artística mundial, però el Conservatori de París té dues places per alumnes estrangers i estan cobertes. Així i tot, Iturbi aconsegueix una audició a casa del professor Luois Diémer, a qui deixa bocabadat amb el seu virtuosisme. El centre parisenc acabarà creant, amb caràcter extraordinari, una tercera plaça. Victor Staub serà el nou mentor del valencià, però no connectaran pel contrast amb les ensenyances de Landowska. Així i tot, el 1913, el jove obté per unanimitat el Primer Premi del Conservatori de París, un guardó que li obre les portes de diversos auditoris europeus.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 2014, provoca el retorn a València, ciutat que li fa de base per fer concerts per Europa. El prestigi d’Iturbi no para de créixer: després d’una actuació en solitari a la Sala Mozart de Barcelona, on toca sonates de Scarlatti, la crítica el saluda com un “excel·lent virtuós”. Cap al final de la guerra, Iturbi ja és una figura de primer odre, fins el punt que li ofereixen fer-se càrrec de la càtedra de piano del Conservatori de Ginebra. Tan sols té vint-i-dos anys.

La conquesta d’Europa

La dècada del 1920 és la de la conquesta d’Europa. Des de la seua base suïssa, fa actuacions amb orquestra i en solitari per França i Alemanya sense descurar la seua casa: al llarg del 1922, actuarà fins a quatre vegades amb la Societat Filharmònica de València. I també farà mitja dotzena d’actuacions a Madrid, amb un triomf rotund. “L’èxit de Pepe Iturbi en Price és dels qua fan època”, dirà un altre pianista valencià, Leopoldo Querol. La seua carrera, farcida de gires internacionals, és ja incompatible amb l’ensenyament. Iturbi mira als ulls de coetanis com Milstein, Piatigorski, Prokófiev, Rubinstein i Horowitz, als quals tindrà l’oportunitat de conèixer.

Iturbi, encara jove, amb la coberta d’un disc en què interpretava Mozart, un dels favorits del seu repertori.

És qüestió de temps que el valencià acabe debutant als Estats Units, la qual cosa es produeix l’11 d’octubre del 1929, amb l’Orquestra de Filadèlfia dirigida per Leopold Strowski. La interpretació del Quart concert de Beethoven té un impacte enorme. El Philadelphia Public Ledger publica: “Tocant el Concert en sol major de Beethoven, ha demostrat posseir tot allò necessari per ser considerat un vertader artista. No és d’estranyar que haja aconseguit un dels èxits més aclaparadors obtinguts en aquesta ciutat en anys”. Al desembre, ja actua en el Carnegie Hall. I les seues interpretacions de Mozart, glossades New York Times, esdevenen històriques. “Els elogis són d’una magnitud tal que hui, quasi 90 anys després, continuen sorprenent per la sinceritat i unanimitat amb què van ser expressats”, alerta Óscar Oliver. Els autors del volum parlen de manera segurament legítima d’Iturbimania, una atenció anterior al seu desembarcament als estudis de cinema.

En paral·lel, Iturbi alimenta un certa aura de personatge turbulent i temperamental, que no es mossega la llengua, la qual cosa alimenta les pàgines d’una premsa nord-americana àvida d’històries. Una anècdota il·lustrativa d’aquells anys és que durant un recital especial per a ambaixadors i alts dignataris, interromp una sonata de Mozart per l’atac de tos de l’esposa d’un oficial. Iturbi no reprèn el concert fins que l’avergonyida dona abandona l’auditori.

Iturbi, a Nova York, l’any 1930, amb Josef Lhévinne, Walter Damrosh, Fritz Kreisler, Willem Mengelberg, Ernest Schelling i Emilio de Gogorza. Arxiu Filharmònica de Nova York.

Expandint horitzons

Una qüestió interessant, en tot cas, és que l’interès d’Iturbi per altres gèneres és anterior a l’aventura en Hollywood. Durant l’estança parisenca, el jazz ja havia cridat l’atenció del músic: Jean Wiener escriu dues obres clarament influenciades en les harmonies i els ritmes sincopats per aquest gènere que passen al repertori del pianista, Sonatine Syncopée i Concerto Franco-Américain. El valencià, a més a més, és un dels primers pianistes clàssics en incorporar al seu repertori Rhapsody in blue, de Gershwin. I es converteix en un dels grans difusors de l’obra, fins i tot en les seues actuacions a l’Estat espanyol.

Programa d’un memorial dedicat a Gerswhin, amb Iturbi present.

Un altra dada important és que, a partir del 1933, comença a compatibilitzar la tasca d’intèrpret i director, un fet gens comú en aquell moment. L’èxit com a pianista es reprodueix en la tasca de direcció: el debut com a director a Espanya al front de l’Orquesta Sinfónica de Madrid, amb Mozart, Wagner i Beethoven en el repertori, desperta encesos elogis de la premsa madrilenya. Tan sols un any després, debuta com a director en el Carnegie Hall al front de l’Orquestra de Filadèlfia.

En la dècada del 1930, Iturbi ja és un reclam per als joves amb aspiracions interpretatives. El 1936, Leonard Bernstein escriu a la seua professora Hellen Coates: “El destí em somriu fins al punt que és quasi segur que Iturbi m’escoltarà (…) Resa per mi”. Un èxit i una influència a Nord-Amèrica que el va acostant cada vegada més a la fàbrica de somnis. Aquesta, tanmateix, com el relatiu ostracisme posterior provocat per la fama cinematogràfica, són figues d’un altre paner. Una història per a algun altre moment.

Coberta del llibre.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close