Temes propis, versions de grans clàssics francesos i una aposta per la musicalitat desproveïda de grans efectes situen ‘300 crits‘ com un disc indispensable. Marina Rossell el presenta ara de nou en directe després d’un 2021 d’ajornaments i cancel·lacions pandèmiques. Un plaer absolut escoltar la bellesa d’un repertori tendre però combatiu. A crits, si cal. Una gira imprescindible.
Marina Rossell ja ha fet seves algunes de les cançons d’aquell recordat préstec de Georges Moustaki, figura de referència per a la històrica cantautora catalana a qui ella va dedicar un memorable disc de versions. Dir que les ha fet seves no és un tòpic. La cantant barcelonina té una trajectòria de vora 50 anys que ja li permet escollir entre les seves abundants peces pròpies i, per tant, deixar-se fora alguna de les indispensables sense haver de carregar amb covers: infal·libles però aliens. I no. Porta vora deu anys amb Le métèque / L’estranger com a peça totèmica dels seus concerts en la recta final de les actuacions. Per exemple.
Ara, però, el repertori torna a afrancesar-se amb un altre mite de més enllà dels Pirineus: Édith Piaf. Les cançons de La Mome ja formen part del repertori dels recitals de presentació de 300 crits (Satélite K, 2021). Però sembla que no són només un homenatge de la gira del nou treball. Venen per quedar-se. De la mà del Barnasants, el públic de València ho va poder comprovar dissabte al teatre Micalet. Amb l’excels pianista Xavi Lloses, emblemes com Himne a l’amour o, sobretot, la contundent Non, je ne regrette rien (No em penedeixo de res), la de Castellet i la Gornal enlluerna a l’espectador amb la dolçor d’unes versions catalanes de cançons emblemàtiques i evocadores; eternes. I les toca nuetes però contundents. Amb la guitarra, a vegades. O amb eixe músic en estat de gràcia que és Lloses. Res més. Cap parafernàlia.
Però 300 crits és moltes més que les versions de Piaf o Ferré. Presentat en octubre, dona cabuda també a temes propis de la cantautora com Morir d’un llamp (una por infantil) o el del títol del disc, una declaració d’intencions que torna a refermar els vincles de Rossell amb l’afany de resistir. Així es deia un anterior treball, Cançons de resistència, d’on poa també uns ja innegociables Bella ciao i Lili Marleen en els bisos. O Grândola, vila morena.
També Marina Rossell pot afirmar que no, que no es penedeix de res. La seua és una trajectòria singular on es mescla l’autoria absoluta (què dir de La gavina, reduïda a l’emocionantíssima subtilitat absoluta en els concerts) i les versions, més aviat veneracions, cap a mites com els ja citats o Paco Ibáñez, de qui ara empra de nou Quanta guerra! per obrir els recitals donada la conjuntura bèl·lica.
El d’ara és el disc número 25 de la seva carrera. Un disc de maduresa, sense cap dubte. On la seguretat de l’artista li permet de fer unes versions que, per una banda, són valors segurs. Però que, per l’altra, la situen davant la comparació inevitable. I ella surt airosa. Pletòrica de veu, amb una afinació que impressiona —ara que alguna figura mundial presumeix irònicament que ni canta ni afina— i amb la sensibilitat intacta, 300 crits és una excepcional ocasió per retrobar-se amb una de les veus indispensables de la Nova Cançó. Tal vegada la més bella i refinada d’aquelles veus.
