La jove artista vinarossenca Esther Querol ha estat una de les irrupcions més fulgurants dels darrers temps en l’escena musical valenciana. Després de donar-se a conèixer el 2021 amb un EP que mostrava la personalitat i força de la seua veu, ‘Les teues ales’ (Primavera d’Hivern), va acabar 2022, amb només 24 anys, amb un primer disc de debut de bonic títol, ‘Les cartes que mai vaig cremar’, en la mateixa discogràfica i sota el guiatge en la producció d’Àlex Blat (Tardor). Pop autoral en què la de Vinaròs explora diferents registres, de la lluminosa i meridional —el nord del País Valencià no deixa de ser un altre sud— a altres de més solemnes i foscos.
El procés ràpid, però natural, d’anar presentant cançons fins a arribar a l’àlbum de debut va tenir un pròleg important, amb la interpretació de la cançó “Valenta” que la Federació Valenciana de Futbol va encomanar a la formació Tardor per promocionar la pràctica entre xiquetes i joves d’aquesta pràctica esportiva. La cançó portava el segell musical de qualitat de la formació valenciana, però la cantant i la seua sentida interpretació cridaven poderosament l’atenció.
Amb Les cartes que mai vaig cremar, a Esther li arriba l’hora de la veritat, de passar de la categoria de les promeses a jugar, seguint el símil esportiu, en la lliga dels i de les grans. I és cert que l’artista està als inicis del recorregut, que hi ha temps i espai per fer respirar la proposta, però l’àlbum de debut ja proposa arguments de pes per creure-hi, no sols en les demostrades capacitats vocals, sinó també en el potencial compositiu.
«Xiqueta de sol» és una bona carta de presentació, un tema positivista sobre no perdre la il·lusió, una cançó bonica i curativa molt en clau Àlex Blat que Esther fa fluir. «Dimecres» té un punt més solemne, i una factura de pop adult i convencional compensat per una lletra de desamor consistent i una tornada cridanera, que brilla en la veu d’Esther. Un inici més que prometedor que arrodoneix «Respirar», segurament una de les millors cançons del disc en fons i forma, un tema una mica més fosc i elèctric, amb una lletra esplèndida sobre la sensació de fragilitat i cansament vital. Sobre les sensacions físiques provocades per l’ansietat: «Com donar un pas en fals. / Com llançar-se a un abisme / Que difícil respirar. / Ara que has perdut el ritme».
«Tinc una casa menuda» visita un altre registre, ara més solemne, és una cançó enigmàtica i despullada, un cant a la dignitat i contra l’especulació, amb el contrapunt d’una altra de les noves veus privilegiades de l’escena al País Valencià, la de Sandra Monfort. Un tema diferent, “la cançó més política del disc”, va dir l’autora. Com també té un altre aire «Trens», que podria figurar perfectament, pel to musical, en el repertori de Novembre Elèctric, per continuar traçant possibles connexions. Tindria sentit perquè es tracta de la formació liderada pel teclista de Tardor Yeray Calvo. Un tema que, pel que fa a la temàtica, parla d’aprofitar les oportunitats, sense témer les conseqüències.
Llavors, quan sembla que el disc continuarà movent-se en unes ones molt concretes, la cantant i compositora fa una altra derivada en «Inevitable», cap al reggae en l’estrofa i en un esclat de pop-rock en la irresistible tornada. Un altre dels hits potencials del disc. També podrien ser-ho «Mar en calma» i «L’espelma», sobre tot aquest darrer, però des del punt de vista de la factura artística són cançons més convencionals, picades d’ull radiables i per esvalotar els concerts, però que pateixen en el contrast amb algunes de les esmentades adés.
«Transversal» és una altra cosa, una cançó melancòlica i dolguda («I tot allò que omplia el cor / s’esvaeix. / No deixa rastre, / no queda res), amb el final de rigor de progressió cap a l’èpica i l’electricitat. Un tancament que deixa bones sensacions en l’oient, si no reflexiones molt al voltant de la desesperança que transmet el text. Un altre dels jocs d’espills que conté el disc. El pop també pot ser substanciós i profund.
En acabant, Les cartes que mai vaig cremar és un disc de contrastos, imperfecte, com quasi tots els primers discos, però mostra la personalitat artística d’Esther Querol i la situa ja en una zona de privilegi dintre de l’escena. Un àlbum, a més, que construeix un repertori que li permetrà armar un bon directe, allà on les veus poderoses com la seua es fan fortes i eixamplen afectes i seguidors. Ben fet.
