Divendres 22 passat, un Gran Teatre de Xàtiva ple de gom a gom homenatjava un dels seus ciutadans més il·lustres, Manolo Miralles, un músic que és història imprescindible del País Valencià i que ens va deixar sobtadament juliol passat. Cofundador d’Al Tall, músic versàtil i rigorós, que va transmetre fins al final la seua saviesa en una formació amb músics d’unes altres generacions com Musicants, president del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) de músics en valencià durant quasi dues dècades, Miralles ha estat una biga mestra de la nostra cultura. I va tindre un homenatge a l’altura del llegat que es perllongarà amb la futura declaració com a fill predilecte.
Un acte emotiu, sentit, perquè havia de ser-ho. Amb el punt de tristor de la pèrdua inesperada, una incomprensió que els seus antics companys d’Al Tall, Vicent Torrent i Miquel Gil, expressaren en l’escenari. Veure els seus instruments i aparells musicals en un racó, col·locats amb una commovedora estima en una tauleta, provocava incredulitat. Tota aquella emoció havia de ser-hi. Però també hi hagué un necessari punt de celebració, quasi de festa, perquè Manolo Miralles (Xàtiva, 1952 – València, 2023) ens va deixar orfes, involuntàriament, de la seua imponent presència. Alhora, però, ens va regalar un llegat d’un valor absolutament incalculable. En algunes cultures, el comiat també té un sentit de festa, de valoració en comunitat del que era i significava la persona traspassada. Va ser una mica això.
Per la qual cosa tenia sentit que, més enllà dels vincles que l’unien a la banda com a fill del mànager històric d’Al Tall, Oswaldo Blanco, també desaparegut, un humorista com Pau Blanco amenitzara les transicions entre actuació i actuació i fera acudits sobre la figura del músic, la seua veuassa, les manies. Els seus companys de viatge, a més, recordaren el seu perfeccionisme, l’espectacular capacitat com a multiinstrumentista, les habilitats de tècnic de so. Valors amb els quals cercava l’excel·lència. Al Tall és el producte de la privilegiada ment compositiva de Torrent, però també del talent musical de Miralles. Una història prodigiosa que ningú ha contat tan bé com Josep Vicent Frechina, el gran musicòleg valencià, encarregat de conduir l’acte en companyia de l’actriu Marina Mulet, qui va tindre la difícil tasca de substituir a última hora un altre gran altaveu de la nostra música, Amàlia Garrigós.
I en aquest punt és quan convé començar a parlar del llegat de Manolo Miralles. Del seu inabastable mestratge. Perquè sense l’impuls decisiu que va significar la irrupció d’Al Tall, ara fa mig segle, segurament no estaríem parlant de la rica escena musical actual. Tal vegada alguns cantautors que passaren per l’escenari com Feliu Ventura, Bertomeu –fill d’Enric Ortega, component d’Al Tall: una nit també de celebració dels vincles– o Rafa Xambó, hagueren fet carrera en valencià, atesa la tradició de música d’autor. Qui sap si les admirables Carraixet, la veterana formació fundada per Lleonard Giner, que també va comparèixer, i de quina manera, en l’escenari xativí, haguera portat en solitari el pes de la revitalització de la música tradicional, representada en l’acte per les germanes Giner, els Òwix de Ximo Guardiola —els vincles, de nou, aquesta vegada per Musicants— o per Va de dones amb la gran Maribel Crespo, ànima i motor de l’acte, dins i fora de l’escenari.
Amb tot, sense Miralles i els seus, costa de creure una vitalitat com l’actual. Seria difícil imaginar una figura com la de Pep Gimeno Botifarra, qui va emocionar una vegada més l’auditori, acompanyat de Miquel Gil a la guitarra i Jordi Pastor a l’acordió, amb una “Malaguenya de Barxeta” que, en aquests dies en què contemplem amb estupefacció els conats de destrucció lingüística i cultural dels hereus del franquisme, va sonar a una altra cosa. Aquest vessant, el d’autoafirmació com a poble, forma part del llegat i el patrimoni que Manolo Miralles i els seus ens va deixar. Lladren, i molt. Però el País Valencià encara cavalca.
Amb Al Tall no sols vam aprendre que era important recuperar la música tradicional per portar-la a una altra dimensió, a unes altres maneres de fer, aquella riproposta a la valenciana teoritzada per Torrent. Amb aquells músics ens adonàrem de la importància de cobrir tots els fronts de la normalització lingüística, entre ells la necessitat de fer música per als xiquets i xiquetes, futurs adults. Per això va ser especialment emotiu veure el Cor de Bonrepòs i Mirambell interpretar o escenificar un parell de cançons de Som de la Pelitrúmpeli, disc infantil d’Al Tall en el qual va participar en el seu moment La Nostra Escola Comarcal de Picassent. Un registre per a la canalla en què la veu profunda de Miralles jugava un paper fonamental. Paco Muñoz, primer, i Dani Miquel, després, entre altres, són hereus d’aquest llegat, amb un èxit que no sé tampoc si s’entendria sense aquesta contribució.
Amb tot i això, si Al Tall va ser el que va ser, significa el que significa, és per un repertori immortal de cançons mítiques, d’autèntics himnes, que ens feien connectar amb la nostra història, amb la nostra realitat. Cançons que continuen emocionant —ara que venen tortes, potser encara més— i que són el llegat amb lletres majúscules d’aquesta formació i, per tant, de Manolo Miralles. En una nit farcida de moments inoblidables, la reunió per cantar “Darrer diumenge d’octubre” de gairebé tots els músics que havien format part del grup, va ser un dels més remarcables.
Aperitiu, en tot cas, de l’apoteòsica interpretació de dos obres majúscules de la nostra història musical, “El cant dels maulets” i “Tio Canya”, amb Torrent i els seus acompanyats de la colla de dolçainers La Socarrà de Xàtiva. Amb una emocionada Maribel Crespo agafant el busuqui del seu company desaparegut. Moment també d’alguns breus parlaments, d’un Vicent Torrent encara commocionat. Potser m’ho va semblar, però el grup va interpretar aquells temes amb una força especial, com si el rellotge s’haguera aturat en algun punt de fa dues dècades. Els presents no ho oblidarem mai.
Algú pensaria que així acabava tot, que era difícil imaginar un punt més àlgid. I és així. Però el llegat de Manolo Miralles no acaba ni de bon punt en Al Tall. Quan la banda va deixar l’activitat conjunta, l’any 2013, encara que han coincidit en ocasions especials com la de l’homenatge, Miralles podria haver engegat un projecte en solitari, al seu nom, com van fer Gil i Torrent. En comptes d’això, es va fusionar amb un grup de joves i talentosos músics, sota la denominació de Musicants, per continuar la faena allà on l’havia deixat amb sonoritats i forces renovades.
Amb ells, va enregistrar discos, va guanyar premis i va construir un directe enlluernador, que s’havia de fer valdre la nit del seu homenatge. Així va ser: l’actuació central de la nit, en una clau de present i futur, va ser per uns Musicants que van poder surfejar l’emoció del moment per mostrar el llegat més fresc i immediat de Miralles. Un altre motiu de celebració. Més nusos en la gola.
Un últim llegat, no sé si més important, però sí molt remarcable: les quasi dues dècades presidint el COM, portant les regnes d’una escena que no ha conegut mai temps fàcils: perseguida, censurada i, en el millor dels casos, ignorada, durant la llarga etapa de govern del PP. Persecució que va ser el germen del COM. Feta valdre amb el Botànic malgrat algunes decisions discutibles com la d’uns Premis Carles Santos que es feien extensius a la música en castellà, però que es menjaven un protagonisme guanyat amb pic i pala durant anys. Tot apunta, tanmateix, que els premis del Col·lectiu Ovidi Montllor tornaran a tindre un paper nuclear, fonamental.
Per a aquesta ingent tasca de Manuel Miralles hi ha relleu, el d’un nou president, Jesús Barranco, un altre músic digne d’admiració per la trajectòria amb Gent del desert però, sobretot, perquè ha acceptat posar-se la granota de treball en un moment difícil. Barranco va cantar, amb dos companys de la nova travessia en el desert als cors, Pau Alabajos i Tomàs de los Santos, “Avui és el cantar”, la cançó popular amb lletra adaptada per Manolo Miralles que formava part del repertori d’Al Tall. “D’avui és el cantar, / d’avui és el cridar / fins que tots els silencis / podrem esgarrar”, diuen els seus versos. No cal que subratllem el simbolisme.
La companya del músic, Pepa Cucó, i la seua filla Mireia, agraïren un tribut que es completava amb el regidor de cultura, Alfred Boluda, anunciant l’inici dels tràmits per fer Miralles fill predilecte de la ciutat. Posant-lo amb justícia al nivell d’un altre gran de la música, Raimon, qui va poder rebre aquest reconeixement en vida. En tot cas, dues branques nascudes a Xàtiva d’una història extraordinària de redreçament cultural que no serà tan fàcil de dilapidar. Perquè la solidesa del llegat és enorme. Descomunal. A prova de cavernes.
