Dylan mediterrani

Les versions de Bob Dylan, que es compten per milers, són gairebé un gènere independent. Amb motiu del 80 aniversari del cantautor nord-americà, fem un recorregut per la petjada de l’artista entre els músics de la Mediterrània, versions passades per aquest tamís. Des de Turquia a Grècia passant pel Nord d’Àfrica a França o Itàlia. Trajecte amb estacions també a casa nostra.

Bob Dylan obri el seu darrer disc —l’ombrívol Rough and Rowdy Ways (2020)— amb una peça inspirada per un vers de Walt Withman, “jo continc multituds”, on juga poèticament sobre un dels seus temes recurrents: les múltiples identitats de l’ésser humà. Allargant aquesta reflexió no resulta difícil concloure que també les seues cançons contenen multituds: després de l’inabastable tàndem Lennon/McCartney, no hi ha artista més versionat en la història de la música popular contemporània. El portal SecondHandSongs en referencia dalt de 6.000 i això només sembla la punta d’un iceberg de dimensions descomunals: recentment Enderrock n’inventariava 200 versions en català la majoria de les quals no apareixen recollides al web esmentat.

Des que s’estrenà com a cantant folk en l’efervescent escena del Greenwich Village novaiorqués, les seues cançons han exhibit una ductilitat i una predisposició a la metamorfosi veritablement insòlites, fins al punt d’esdevenir de vegades grans èxits en mans d’altri abans que en la sea pròpia veu: “Blowin’ in the wind” de Peter, Paul & Mary, “Mr. Tambourine Man” de The Byrds, “All Allong the Watchtower” de The Jimi Hendrix Experience o “Knockin’ on Heaven’s Door” de Guns N’Roses en serien alguns exemples ben coneguts.

Versionar Bob Dylan sembla constituir tot un gènere musical independent. Un gènere l’ona expansiva del qual arribà ben aviat als països de la conca mediterrània on, des de finals de la dècada dels seixanta, contribuí a covar la nova sensibilitat que s’hi presentava sota les formes d’una incipient contracultura. Aprofitant el vuitanté aniversari del cantautor us proposem deu versions del seu prolífic cançoner passades per aquest tamís mediterrani: deu mirades diferents, que ordenarem cronològicament, a una obra que cada dia es revela més complexa i inabastable.

Dionysis Savvopoulos, “O paliátsos ki o listís”, Ballos (Lyra, 1971)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Savvopoulos és una de les principals figures de la modernitat musical grega: amant, a parts iguals, de l’experimentalisme de Zappa, l’agressivitat lírica de Dylan i el pathos incomparable de la música rebétiko, el cantautor de Tessalònica fou un dels noms capdavanters de la Neo Kima, el moviment musical que intentà renovar la música popular del país durant les dècades de 1960 i 1970. Al seu tercer disc, va incloure aquesta versió d’“All Along the Watchtower” (original del John Wesley Harding, 1967, Columbia), influïda indubtablement per la ferotge revisió de Hendrix, i a la qual va canviar el títol tot mantllevant-lo del seu segon vers —”El pallasso i el lladre”—. Per al següent disc, To Vrimiko Psomí (1972), insistiria amb altra versió del mateix John Wesley Harding, “Angelos Exangelos” (“The Wicked Messenger”), igualment beneficiada per la seua veu de pedra foguera. Totes dues es poden escoltar, al costat de relectures en grec de Lou Reed, Nick Cave, Van Morrison o Talking Heads, en el magnífic To Xenodokhio (Mercury, 1997). 

Fabrizio de André, “Avventura a Durango”, Rimini (Ricordi, 1978)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Si la transculturació anglosaxona a què ens hem vist sotmesos no hagués estat tan aclaparadora, Fabrizio de André ocuparia en el nostre imaginari col·lectiu un lloc privilegiat al costat del mateix Bob Dylan. Lamentablement, l’ombra de l’inoblidable cantautor genovés s’ha fet com més va més prima al nostre país i, llevant d’alguns italianòfils de pro —Roger Mas, Joan Isaac…— ben pocs reivindiquen el seu extraordinari llegat. Entre les moltíssimes joies de la seua discografia ocupa un lloc destacat aquesta “Avventura a Durango”, traslació italiana del “Romance in Durango” que Dylan signava amb Jacques Levy i que va incloure al mai prou valorat Desire (Columbia, 1976). De André, que ja havia enregistrat “Via della povertà” (“Desolation Row”) per al disc Canzoni (Ricordi, 1974), s’hi ajuda dels fantàstics arranjaments de Massimo Bubola per amarar la peça d’una barreja abrasiva d’eufòria i malenconia i portar-la irremissiblement al seu terreny expressiu, operació que arrodoneix traduint els versos en espanyol de l’original —“No llores mi querida, Dios nos vigila”…— al dialecte napolità: “Nun chiagne Maddalena / Dio ci guarderà”… Hi ha una versió fabulosa en directe (Fabrizio De André In Concerto (Arrangiamenti PFM) Vol. 2°, Ricordi, 1988) enregistrada amb la Premiata Forneria Marconi.

Kiko Veneno, “Memphis Blues Again”, Está muy bien eso del cariño (RCA-BMG, 1995)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Blonde on blonde (Columbia, 1966) és el punt d’arribada, el cim creatiu d’un Bob Dylan que estava canviant per sempre el curs de les músiques populars en creuar blues, folk, rock i psicodèlia amb un univers poètic visionari i surrealista adobat d’un particular sentit de l’humor que no estic segur si sempre s’ha sabut veure. “Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again” sintetitzava, millor potser que cap altra cançó, aquella personalíssima proposta artística i el so, tan fluïd i brillant que algú en va dir “mercurial”, amb què es vehiculava. 

Només altre artista tan intuïtiu i desvergonyit com l’autor podria apropiar-se d’una creació tan singular i donar-li un aire més fresc i una aparença menys transcendent. Kiko Veneno, que venia de consolidar la seua trajectòria en solitari amb l’èxit comercial d’Échate un cantecito (RCA-BMG, 1992), obre la seua continuació amb aquesta versió, canalla i impagable però lúcidament fidel a l’esperit amagat de l’original.

Müslüm Gürses, “Hayat Berbat”, Aşk Tesadüfleri Sever – Mucize Ve Buluşma (Pasaj, 2006)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Müslüm Gürses, conegut com Müslüm Baba, va ser un dels noms principals de l’arabesk, el controvertit gènere musical, predilecte de les classes populars de les grans ciutats turques, que emfasitza el component oriental de ritmes i melodies i que sol abundar en textos d’un sentimentalisme inflamat i una visió fatalista de l’existència.

Com era habitual en el gènere i malgrat el seu prematur traspàs —va faltar als cinquanta-nou anys a causa d’un càncer—, Müslüm enregistrà desenes de referències discogràfiques, moltes de les quals en el popular format de cinta de casset. 

L’any 2006 va sorprendre els seus seguidors amb un àlbum de versions on acarava la seua gran veu —melòdica i riquíssima en matisos— a peces de David Bowie, Leonard Cohen, Jane Birkin, Haris Alexíou, Björk, Rainbow o Bob Dylan. D’aquest prenia només la melodia de “Mr. Tambourine Man” (Bringing It All Back Home, Columbia, 1965) i n’afegia una lletra d’escàs optimisme: “La vida és una merda”, en seria, potser, la traducció més fidel.

Maderita, “No t’equivoques”, Vivir para creer (El Volcán, 2009)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Hi ha una foto promocional de Maderita on apareixen els seus components —el gran Julio Bustamante i els aleshores membres de Ciudadano Jorge Pérez, Cayo Bellveser i Xema Fuentes— amb els camals arromangats, els peus descalços i un barret de palla al cap. Una imatge absolutament icònica perquè defineix visualment el caràcter despreocupat, estival i campestre de la seua proposta musical. Una proposta materialitzada en un disc deliciós, superb, pel que no passen els anys i que conté, entre altes descobertes —“Atención encandilada”, musicació d’un poema de Carlos Marzal, podria ser la prova fefaent que els miracles existeixen— aquesta cadenciosa i rutilant versió d’“It Ain’t Me Babe” (Another Side of Bob Dylan, Columbia, 1964), amb les veus empastades amb tanta espontaneïtat com precisió i un groove absolutament addictiu.

Francis Cabrel, “Un simple coup de sort”, Vise le ciel (Columbia, 2012)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El cantautor francés Francis Cabrel va viure el seu minut de glòria per aquestes latituds amb una balada adolorida que, traduïda a l’espanyol —“La quiero a morir” (1980)—, continuà fent fortuna en la veu de Manzanita, Dyango o Jarabe de Palo, entre d’altres. Tanmateix, el seu univers expressiu apuntava cap una direcció bastant allunyada d’aquests intèrprets. Així li ho confessava a Sandro Cassatti en la biografia —Francis Cabrel, un homme vrai— que aquest li va publicar el 2015: “Dylan continua sent el meu Everest”. De fet la seua determinació per dedicar-se a l’ofici de la cançó naixia un dia en casa d’uns amics quan va escoltar per primera vegada “Like a Rolling Stone”: “De sobre vaig rebre un allau de coses d’una densitat i profunditat desconegudes fins llavors” —diu, encara corprés.

Hagueren de passar molts anys, però, per a que aquella devoció juvenil es materialitzara en un  disc, el reverent i elegant Vise le ciel, on es poden trobar algunes exuberants revisions del repertory dylanià —“La Dignité”, (“Dignity”), “Il faudra que tu serves quelqu’un” (“Gotta Serve Somebody”), o “Come une femme” (“Just Like a Woman”)— al costat d’altres lectures més subtils i delicades com la que proposem, una versió pletòrica de savoir faire de “Simple Twist of Fate” (Blood on the Tracks, Columbia, 1975).

The Musicians of Nile, “Tangled up in blue”, DD.AA., From Another World (Buda Musique, 2013)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

L’any 2013 el compositor francés Alain Weber presentava un projecte on aconseguia fer convergir les seues dues grans passions: Bob Dylan i les músiques del món allunyades de les servituds comercials. L’operació podia veure’s d’entrada com un caprici forçat sense massa recorregut, però la convicció amb què els protagonistes s’apropien del material original i el desfiguren, des dels seus propis paràmetres artístics, fins deixar-lo molt sovint irreconeixible, esbandeix totes les prevencions. Així, les músiques de Dylan viatgen a Cuba (Eliades Ochoa), Romania (Taraf de Haïdouks), Macedonia (Koçani Orkestar), Iran (Salah Aghili) o l’Índia (Purna Das Baul). 

Qui subscriu troba especialment afortunada la revisió que ofereixen The Musicians of Nile de “Tangled up in blue”, la bella i complexa elegia de dol sentimental que obria Blood on the Tracks, Columbia, 1975. Els mestres del rabbabah la porten a un nivell catàrtic on el lament original es multiplica per assolir una mena d’estat de trànsit hipnòtic absolutament torbador.

Isidor Marí, “Tu, àngel tu”, Serà molt fort – 14 versions de Bob Dylan (Discmedi, 2013)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Isidor Marí, poc abans de sedduir-nos amb la seua reelaboració de la música tradicional eivissenca al front dels Uc, havia estat un dels primers en surfejar l’onada provocada per l’huracà Dylan a casa nostra. Al costat d’altre dels fundadors d’Uc, Joan Morenu, i sota el nom artístic d’Isidor i Joan, recorre Eivissa el 1965 fent apostolat del nou folk americà amb versions catalanes de Peter Paul & Mary, Joan Baez o el mateix Dylan. Ben aviat, però, aprofundiria en l’ús de la fórmula per aplicar idèntic tractament folk al cançoner popular pitiús i aquelles primeres traduccions quedaren guardades en un carpeta i reservades al gaudi privat.

Gairebé cinquanta anys després, i amb una carrera professional ben consolidada en l’àmbit de la sociolingüística, Isidor desempolsava la vella carpeta, n’afegia unes quantes traduccions més i, ben escudat per Joan Barbé (Ressonadors) i Jordi Clua, dedicava al seu admirat cantautor un disc sencer on es permetia sortir de la seua zona de comfort i abordar registres de jazz o de rock inèdits fins aleshores. Nosaltres ens quedem, però, amb aquet petit tresor de pop-folk on s’adelita amb una vigorosa repassada del “You Angel You”, una delícia del Planet Waves (Asylum, 1974), curiosament repudiada pel seu autor.

Francesco de Gregori, “Come il giorno”, Amore e furto (Caravan, 2015)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Del ben nodrit escamot de cantautors italians, no hi ha cap dubte que Francesco de Gregori és qui amb més orgull i veneració ha exhibit la influència de Dylan. Des dels temps d’aprenentage a la sala FolkStudio de Roma —quan ja va traduir a dos mans, al costat de Fabrizio de André, “Desolation Row”/”Via della Povertà”— l’empremta dylaniana s’ha reflectit no només en el seu imaginari poètic, sinó fins i tot en la seua mateixa dicció.

Ha estat, però, en la seua etapa de maduresa quan l’empremta s’ha fet definitivament explícita: el 2003 n’incloïa dos versions al doble disc Mix (Raccolta): “Come un giorno”/”I Shall Be Released” i “Non dirle che non è così”/ “If You See Her, Say Hello”. I totes dues, junt a “Via della Povertà” i vuit talls més, apareixien recollides al disc monogràfic Amore e furto.

I Shall Be Released”, procedent d’aquella eclosió de geni i creativitat en un sótan de Woodstock que The Basement Tapes documentaren per sempre, l’havíem conegut primer en la veu esmolada, fràgil i vulnerable de Richard Manuel amb The Band (Music from Big Pink, Capitol, 1968). La versió de Gregori sembla voler replicar el gloriós enrenou que tots plegats, Dyland i The Band, engegaven durant les seues compareixences en viu.

Borja Penalba i Mireia Vives, “La noia del Nord”, Cançons de fer camí (Bureo Músiques, 2019)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Girl from the North Country” (The Freewheelin’ Bob Dylan, Columbia, 1965) la va adaptar al català per primer vegada, amb meravellosa precisió poètica, Pau Riba per al Grup de Folk —se’n pot escoltar la interpretació d’Albert Batiste al disc Festival Folk (Edigsa, 1967). Molts anys després la reprenia Jordi Batiste amb Gerard Quintana per al seu espectacle Els Miralls de Dylan (Música Global, 1998) i el mateix Jordi Batiste en feia una nova revisió, magníficament acomboiada per la producció de Jordi Armengol, amb la retrobada del Grup de Folk (Els Temps Encara Estan Canviant – Cançons del Grup de Folk, Discmedi, 2001).

Borja Penalba en fa una nova adaptació trasladada a un plànol personal —els crèdits recullen la cançó amb una dedicatòria inclosa: “La noia del Nord (Sara)”—: una prova més de l’atemporalitat d’unes composicions i una poètica que enlluernen per igual en el fragor expositiu de les memorables cançons-riu o, com és el cas, en les peces on la concisió lírica n’accentua tendresa i sensibilitat.

Josep Vicent Frechina: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close