Aquest divendres passat, 26 de maig, acomiadàvem per sempre una de les figures capitals de l’escena musical valenciana del darrer mig segle. Lluís Miquel Campos, des dels gloriosos temps dels 4Z als dies actuals —on, malgrat la seua edat i el seu estat físic, continuava acudint puntualment a la seua oficina d’Adi Produccions— hi ha jugat tots els papers de l’auca. Molt ens temem, però, que la faceta gestora i emprenedora ha deixat en un injust lloc subsidiari la seua enorme dimensió artística. Reprenent el títol del seu primer disc de llarga durada, us proposem un recorregut pel seu llegat discogràfic en onze cançons i un adeu que vol ser, alhora, glossa, reivindicació i homenatge.
Lluís Miquel destaca, des de bon començament, pel seu carisma escènic: la veu, greu i severa, però dotada d’una àmplia gamma de matisos; la planta aclaparant, realçada per una actitud elegant i distanciada, amb una certa rigidesa mitigada per breus moviments de mans i muscles; una sensibilitat continguda i amatent per omplir de besllums les interpretacions de les peces amb més càrrega emocional; i una ironia i una mala bava sempre emboscades i dispostes a emergir en el moment més insospitat per equilibrar la balança expressiva. Ben pocs intèrprets poden acarar-se a monstres de la talla de Brel, Becaud, Modugno, Conte o Carosone i eixir-ne, no indemnes, sinó reforçats. En aquest sentit, Lluís Miquel era una veritable rara avis perquè es nodria de fonts poc freqüentades per ací i ho restituïa des d’una poderosa i singular personalitat.
Encara no s’ha ponderat com cal la transcendència de la seua primera formació, els 4 Z, creadors d’un pont imprescindible entre la Nova Cançó que es covava als cercles universitaris oposats al règim i els nous corrents d’oci juvenil, materialitzats en l’esclat del pop de conjunts que capgirava aleshores el món de la cançó lleugera i vehiculava una nova sensibilitat. Els 4Z eren l’únic d’aquells conjunts que s’expressava en valencià —els esforços esmerçats en Els Supperson de Nino Bravo no arribaren a quallar, entre altres motius per la miopia de la indústria discogràfica catalanista— i, per uns anys, suposaren la validació més important de l’idioma en un àmbit que fins llavors li estava vedat: el de la cultura popular urbana contemporània.
Anys després, Lluís Miquel va reaparéixer en format de bandautor i va aconseguir connectar l’antiga trajectòria amb la nova proposta en mantenir nom i part del cançoner, adaptat, això sí, a l’actual aposta estètica. Que l’èxit finalment li vingués per mitjà d’una orquestrina de ball retro, la Pàtxinguer Z —tot i que l’eclecticisme de l’intèrpret li permetés traslladar repertori de la formació “seriosa” a la festiva i viceversa— ens estalvia qualsevol mena de comentari.
En qualsevol cas, tant en una aparença com en altra, sempre acabava imposant-se la seua versatilitat interpretativa i la seua incomparable presència dalt de l’escenari: un gegant de la cançó amb un llegat massa curt en magnitud però qualitativament excepcional. A continuació us en deixem un petit tast.
Luis Miguel y los 4 Z, “La plaga”, EP, 1962. Parlophone.
Per començar, una petita relíquia introbable en format físic.
El rock’n’roll va penetrar en l’estat espanyol pels canals més diversos i inesperats. Un d’ells van ser les rèpliques que en feien bandes llatinoamericanes com els cubans Los Llopis o els mexicans Los Teen Tops. A aquesta darrera formació, encapçalada per Enrique Guzman, devem la difusió massiva del “Good Golly Miss Molly” amb què Little Richard havia volat el cap a la joventut nord-americana uns pocs anys abans. “La plaga” mancava de l’energia sexual de l’antecedent que adaptava, però sonava igualment irrefrenable i desafiant.
No ens estranya que fora un dels temes triats per a l’enregistrament d’aquest vinil d’ús ben bé privat que els primers 4Z —Lluís Miquel, els germans Alfred i Alfons Juan Llabrés, Àngel Arbizu i Eduardo Mossi— facturaren als estudis de gravació que es trobaven en la cantonada del carrer Jesús amb la Gran Via. Un disc que contenia també versions de “Le jour au la pluié viandra” de Gilbert Becaud, “24000 baci” d’Adriano Celentano i “Resta cu’mme” de Domenico Modugno.
El so és dolent degut al premsat casolà, però dóna una idea de la desinhibició i la frescor que tenia el grup als seus inicis.
Els 4Z, “No la canteu més”, EP, 1964,Edigsa.
El primer enregistrament dels 4Z per a Edigsa, amb una esplèndida fotografia d’Oriol Maspons a la portada com a carta de presentació, revela el desacomplexat eclecticisme —i originalitat, per tant— dels seus plantejaments: inclou una versió de la cançó tradicional anglesa “Greensleeves” (titulada ací “Lluny”), una esplèndida revisió d’“Al vent” que en subratlla els fonaments bluesy, una composició d’Alfons Cucó i Manuel Ardit —responsables del gir idiomàtic de la formació— i aquest bolcat al valencià de l’històric single de Ben E. King “Don’t play that song”. La cançó, escrita per la parella de King, Betty Nelson i el productor i president d’Atlantic Records Ahmet Ertegun —que signava Nugetre, el seu cognom llegit al revés—, s’havia publicat només dos anys abans i suposava una nova diana en la carrera del cantant criat al barri de Harlem de Nova York, i ja avesat a l’estrena de futurs estàndards: “Save the last dance for me” —quan encara formava part dels Drifters—. “Spanish Harlem” o “Stand by me” n’eren alguns dels seus il·lustres predecessors. Podia ser un pla ben dissenyat o, si no volíem forçar la versemblança, un moviment intuïtiu, però els 4Z aconseguien connectar així amb aquest disc les primeres efervescències de la Cançó amb els corrents musicals occidentals que abanderaven la modernitat del seu temps: una operació estratègica d’enorme calat en la qual, malauradament, ningú no els va seguir.
Els 4Z, “L’arbre”, EP, 1966, Edigsa.
Els 4Z adulteraven sibil·linament l’aparent innocència pop del seu repertori amb subtils descàrregues ideològiques que aconseguien franquejar l’agressiu barandat censor: si al primer EP els bastava aprofitar el poder connotatiu d’“Al vent” i al segon traslladaven, sense necessitat de cap retoc, la nostàlgica carta d’un empresonat a la seua amada —en la versió de Gilbert Becaud que comentàrem tot seguit— a l’amarg context de la repressió franquista, en el seu tercer EP fan passar com a “tradicional americana” una cançó d’autoria pròpia —l’havien escrita Alfred Juan Llabrés i el mateix Lluís Miquel— construïda sobre una metàfora tan diàfana que sorprén encara avui que passara indemne el filtre coercitiu: un arbre enorme, “tot negre” i que “tapa el sol”, obstrueix el camí i no ens deixa avançar. Resulta impossible no pensar en “L’estaca” de Lluís Llach, publicada dos anys després, que comparteix imatge i invocació a la lluita col·lectiva: “Només vull mil homes que m’ajuden, / només mil, mare, / no puc jo sol, mare, / crida els meus germans… “.
El seu modus operandi, però, es va desemmascarar aviat i el 28 de febrer de 1966, l’endemà d’una actuació compartida amb Raimon al cinema Artis per recaptar fons per al viatge de fi de curs de l’escola Barreira, els 4 Z van ser detinguts i posats a disposició del Tribunal d’Ordre Públic. Els membres del grup passaren tres dies al calabós, el tercer EP va ser retirat de la circulació i ja no van ser capaços de publicar un quart que tenien preparat. Des d’aleshores, la seua contractació es va fer impossible per les traves administratives amb què es trobaven els programadors i el grup va acabar dissolent-se —provisionalment, com sabríem després— el 1969.
Lluís Miquel i 4Z, “Mari, mari”, 1977, Onze cançons i un adéu, EMI-Odeon
La nova embranzida que va prendre el moviment de la Cançó al País Valencià amb les darreres escorrialles del franquisme i les noves expectatives democràtiques va animar Lluís Miquel a reactivar el grup, convertit ara en trio amb Ricard González Gudino i Rafael Ruiz. Tots tres enregistren als estudis EMI del carrer d’Urgell de Barcelona el primer disc de llarga durada de la formació, amb sumptuosos arranjaments i direcció musical de Jordi Vilaprinyó. De l’antic repertori ja enregistrat rescaten només dues peces: “L’arbre” i aquesta excepcional versió del tema de Gilbert Becaud, adaptada per Cucó i Ardit, que esmentàvem adés. Lluís Miquel canvia ací per complet el pathos de la cançó respecte a la primera lectura que n’havia fet amb els 4Z: si allà la interpretava amb un distanciament de crooner, flegmàtic i sincopat, ara en fa una completa apropiació sentimental i la imbueix d’un lirisme elegant i nocturn que crea una atmosfera de melangia ombrívola i electritzant.
Menció a banda mereix la maniobra “valencianitzadora” dels traductors per fer la cançó més propera als seus oients potencials: les al·lusions a Chateubriand i Baudelaire de l’original es bescanvien per Ausiàs March i Joan Fuster, en un estratagema poètic del qual l’autor en prendrà bona nota i posarà en pràctica a bastament en totes les seues adaptacions posteriors.
Lluís Miquel i 4Z, “S’adoneu”, 1977, Onze cançons i un adeu, EMI-Odeon
“S’adoneu” es disputa amb “L’arbre” la condició de cançó-signatura de l’autor. Filla directa d’un temps d’esperances polítiques i d’aspiracions de llibertat, era la cançó més esperada als recitals d’aleshores gràcies a la seua tornada, propícia a les efusions públiques: “Crida, company, fort amb mi, / cridem tots junts llibertat”. L’estrofa, a més, apel·lava a l’organització col·lectiva i feia esment —sense referir-se’n explícitament— a l’episodi repressiu viscut pel grup deu anys abans: “S’adoneu? som junts, som tots, / s’adoneu? ja és nostre el cant, / nostres veus tenen la força / de les veus que han fet callar”. Com a obertura del disc, el situava en unes coordenades expressives noves. I el text signat pel mateix Lluís Miquel i inclòs a l’interior de la carpeta, que al·ludia directament a la cançó, reblava definitivament el clau: “S’adoneu del món que ja hem guanyat? No us invite a escoltar-me. Us invite a cantar tots junts amb mi. A substituir l’actitud en la meua fotografia [parla del retrat seu que ocupa la portada], individual, escèptica, una mica cínica, per un bell mural col·lectiu”.
Lluís Miquel i 4Z, “Pep”, 1977, Onze cançons i un adéu, EMI-Odeon
No es pot entendre la forma de viure la cançó de Lluís Miquel —vehicle expressiu visceral on text, música, arranjaments i interpretació formen un contínuum indestriable— sense la intensa influència de Jacques Brel. Lluís Miquel comparteix amb l’inoblidable autor de “Ne me quitte pas” una veu melòdica i robusta i una personalitat escènica imbatible, sense la teatralitat ostentosa d’aquell però amb similar força comunicativa.
La seua versió de “Jef” —trabucada en “Pep” per al nostre gaudi— es segurament la peça més cotitzada del seu repertori, no debades Lluís Miquel hi assoleix un dels seus més extraordinaris cims interpretatius: amb una sensibilitat i una empatia en carn viva, dota aquesta història de perdedors i d’amistat d’un arravatament d’emoció impúdic i punyent. S’ajuda, per això, d’una brillant adaptació del text original que sembla fer passar les paraules de Brel a través d’un més que escaient tamís estellesià: “Au, Pep!, Anem… / Em queden vint durets. / Anem i ens els beurem / al bar del tio Fidel, anem… / Em queden vint durets / i si no n’hi ha prou… / bé, encara tinc l’anell. / I anirem a menjar / faves i taperots / i olives tot bevent / el vi que beu tothom…”. Difícil no commoure’s davant d’una escena tan vívida i familiar cantada per una veu tan còmplice.
Pàtxinguer Z, “Serenata xicoteta”, 1981, Pàtxinguer Z, Difusió Mediterrània
Una petita broma ideada per la Falla King Kong per a la nit de Cap d’Any de 1979, acabà donant lloc a una formació paral·lela dels 4Z especialitzada en el ball retro i amable —el nom jugava amb el tret onomàstic principal del grup, el gènere de patxanga que practicaven i el títol de l’anime japonés Mazinger Z que havia començat a emetre’s en televisió espanyola l’any anterior— que acabà fagocitant el projecte nodrissa i donant-los fama ben bé internacional, especialment arran de la seua participació setmanal al programa televisiu de Fernando Garcia Tola, “Si yo fuera presidente”.
Abans, però, que els arribara la popularitat de la forma menys inopinada, havien enregistrat aquest disc concebut com un programa radiofònic de les dècades de 1950-1960, amb anuncis de l’època i intervencions de Don Pio, l’humorista que es va convertir en el principal supervendes del segell discogràfic Ànec que Lluís Miquel havia contribuït a fundar. El repertori també adoptava un clar aire vintage, amb una important fixació en l’obra del napolità Renato Carosone de qui s’incloïen tres temes: “Xe compare”, “Torero” i aquesta estupenda adaptació de la “Picolissima Serenata”, paradigmàtic exemple de les prestacions artístiques del grup.
Lluís Miquel [i Joan Manuel Serrat] amb els 4Z i Orquestra, “La Fanette”, 1986, Silenci Gravem, Difusió Mediterrània
Després d’una altra dècada de silenci discogràfic amb els 4Z —on ha contribuït a la creació del segell Ànec i ha obert els estudis Tabalet que esdevindran un dels santuaris de l’ecosistema cultural valencià— Lluís Miquel celebra els seus vint-i-cinc anys de carrera musical amb l’enregistrament d’un disc en directe al Teatre Principal de la ciutat de València.
El disc, que compta amb la participació de Joaquín Sabina, Quico Pi de la Serra i Joan Manuel Serrat, resta com el punt més alt de la seua producció i, en un país sense les traumàtiques disfuncions socials del nostre, hauria passat a la història com un tòtem cultural indiscutible.
Lluís Miquel renova el seu repertori incorporant noves versions de, entre d’altres, Chico Buarque —magnífica la seua lectura de la corprenedora “Construcció”—, Paolo Conte i, com no podia ser d’altra manera, Jacques Brel: fins a sis peces s’hi inclouen del cantant belga, entre les quals destaca la immortal “La Fanette” que Lluís Miquel interpreta ajudat pel trèmolo encara molt ajustat de Serrat. Una tèrbola història de rivalitats amoroses alleujada ací per l’adaptació d’Albert Garcia i Lluís Miquel, més ambigua i menys fosca que l’original.
Lluís Miquel i Serrat encara la tornaren a cantar junts fa un parell d’anys durant l’homenatge que li va realitzar el festival Barnasants al Teatre Joventut de l’Hospitalet —poc després d’un acte semblant realitzat a València i organitzat pel Col·lectiu Ovidi Montllor.
Lluís Miquel amb els 4Z i Orquestra, “Cançó del cantant cansat”, 1986, Silenci Gravem, Difusió Mediterrània.
Quan Lluís Miquel enregistra Silenci gravem, ja fa uns anys que la Cançó viu confinada en un dolorós i inexplicable ostracisme. Foragitada de la centralitat cultural que havia viscut en el segon terç de la dècada anterior, menystinguda per polítics i programadors —quan no, estratègicament bandejada per estalviar-se el seu paper de consciència incòmoda—, i abandonada per bona part del seu públic, delerós de propostes més lúdiques i frívoles, la Cançó i els seus artífex comencen a rebel·lar-se contra aquesta tendència derogatòria. Sovint amb les mateixes cançons com a única arma: només cal pensar en l’“Autocrítica i crítica”, d’Ovidi Montllor, o en aquesta corrosiva i desencantada “Cançó del cantant cansat”, irònicament servida sobre una música de clara filiació circense.
La cançó fa un balanç ben poc optimista de la història recent del gènere —”Vint anys de Nova Cançó / vint anys d’angoixes i pals / de jugar-te els genitals / cada funció”—, apunta les dificultats de transcendir des de València —“no he nascut al Principat / ni llepa-culs tampoc sóc / i contra tota opinió / mai no he emigrat”—, i deixa anar una al·lusió a l’alternativa comercial que ha trobat en Pàtxinguer Z: “Tindria gràcia collons! / que ara que tinc massa edat / puga acabar varieteat”. Una tema de denúncia pública i catarsi personal que, com es podria esperar, no va tindre cap efecte revulsiu més enllà de despertar riures amargs en l’audiència.
Paco Muñoz, Juli Mira i Lluís Miquel, “Recerca”, Els nostres poetes, 1998, Picap
Quan Lluís Miquel va reaparéixer amb el 4Z el 1976 es deia que portava entre mans un “treball fet sobre els poetes valencians de l’antologia publicada per Joan Fuster el 1966”, segons explicava, per exemple Rafael Esteve-Casanova a les pàgines del diari Avui. El treball mai va arribar a materialitzar-se, per bé que Lluís Miquel publicà un parell d’aquelles musicacions —les de “Les formigues” i “Poema” d’Enric Soler i Godes— a Onze cançons i un adéu.
Quan el 1997 engega amb Paco Muñoz i Juli Mira un projecte de difusió de la poesia valenciana per mitjà de la cançó —no seria l’única iniciativa en què s’embarcaria amb Muñoz: el 2003 reprenien la fórmula amb una antologia de la Cançó valenciana—, recupera una de les peces pertanyents a aquell treball seminal: la bellíssima “Recerca” de Maria Beneyto que també musicà Marià Albero per a La Rondalla de la Costa. Lluís Miquel li dóna un to introspectiu i l’amara d’un delicat i elegant lirisme que s’adiu perfectament amb els versos ombrius —i gloriosos— que Beneyto dedica a la feblesa humana davant l’espectacle de la injustícia: “Caldria anar amb peus de neu, petits, / a saludar l’intacte de l’aurora. / A deixar-li la pau dels rams més tendres / caldria anar amb passos fets de flor…”.
Lluís Miquel, “L’home del frac”, …. A cau d’orella, 2005, EGT
Que un artista de les dimensions de Lluís Miquel enregistre només tres discos de llarga durada en 30 anys, és un símptoma més que eloqüent de les doloroses debilitats estructurals de l’escena musical autòctona. Vora dues dècades hagueren de passar des del Silenci gravem per a tornar a escoltar material seu nou —o almenys inèdit discogràficament— i, conscient que potser era la darrera bala en la recàmera, va voler-se assegurar de que aquest nou treball tancara adequadament algunes de les carpetes obertes des de feia tant de temps. Així, recull fins a sis temes de Brel —entre els quals, un grapat de clàssics incontestables: “Cançó dels vells amants”, “El moribund”, “No em deixes mai”, “Amsterdam”—, noves visites al cançoner de Conte —”Gratis”— o Buarque —”Valset”— o una versió de “Cambalache” que ja havia fet seua bastant abans. Bona part d’aquestes cançons eren adaptacions realitzades en els temps dels 4Z com la fantàstica revisió del “Vecchio frack” de Domenico Modugno que havien apariat ell mateix i Alfred Juan Llabrés.
És ben sabut que Modugno va obrir una escletxa immensa en la fins llavors melindrosa i impostada cançó italiana. “Vecchio frack” és, segurament, la seua millor creació: una petita obra mestra beneficiada de l’evocadora narrativa i la esmolada sensibilitat de l’autor, que s’inspirà en el suïcidi d’un personatge de l’alta societat italiana: el príncep Raimondo Lanza di Trabia. Lluís Miquel trasllada l’escena a la platja de la Malva-rosa i atrapa, en la seua ajustadíssima interpretació —magnificada per un preciós arranjament d’Enric Murillo—, la pertorbadora amalgama de serenitat i tristesa amb què el geni de Modugno concebé la cançó.
Lluís Miquel, “L’absent”, …. A cau d’orella, 2005, EGT
I, finalment, un adéu. El plany que el parolier rossellonés Louis Amade —havia nascut a Illa, però la seua carrera en el cos policial l’acabà portant a una prefectura de París— va escriure arran de la mort de Melcior Font, escriptor i periodista exiliat a la capital francesa després del colp militar del 1936, sona més amarg que mai dedicat al mateix intèrpret que ens el donà a conéixer en català. L’original era de Gilbert Becaud i en feren l’adaptació Alfons Cucó i Manuel Ardit. De fet, es conserva la gravació de la peça que havien fet els 4Z l’any 1964 o 1965. Amb molt bon criteri, Lluís Miquel la va recuperar per al seu darrer disc d’estudi —que no va ser el seu darrer treball oficial: el 2018 publicà un recopilatori amb totes les cançons de Brel que havia incorporat al seu repertori, a les quals va sumar quatre peces inèdites— i ara resta com una de les joies més rutilants de la seua escassa discografia, bonificada amb uns delicats arranjaments d’Arcadi Valiente que accentuen el seu to elegíac.
Va ser l’única cançó que va sonar a la cerimònia d’incineració i difícilment podríem imaginar un adéu millor: cap veu ens podria transmetre, amb major bellesa i precisió sentimental, el dolor impotent i desolat d’aquell moment que la de l’amic que acomiadàvem cantant a la seua absència.
