El Liceu ha volgut reeditar el memorable recital amb el qual va obrir la temporada de l’any 20, després dels llargs mesos de tancament pandèmic. Un esdeveniment gravat en or en el record d’unes quantes generacions de liceistes, d’aquells que en el curs d’una dècada poden comptar-se amb els dits d’una mà. La iniciativa, per tant, portava d’entrada un cert risc: el perill de les coses que han de mesurar-se contra una versió mitificada de si mateixa. Diu la dita que mai les segones parts foren bones. Si bé l’experiència desmenteix la màxima en aquest cas, atès que l’èxit del recital fou total i incontestable, hi ha elements per jutjar un resultat artístic desigual.
Recital Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala
Àries i duets de Puccini (Manon Lescaut, Tosca), Verdi (Aida) i Dvořák (Rusalka). Piano: Sarah Tysman.
Gran Teatre del Liceu, Barcelona. Dijous, 13 de juliol de 2023.
Sondra Radvanovsky s’ha consagrat al Liceu com la soprano de la nostra època. Una relació d’amor que començà amb Aida (2012) i que assolí el paroxisme amb el debut de la Maddalena de l’Andrea Chénier (2018), en unes funcions antològiques, que han passat a formar part fonamental de l’educació sentimental dels liceistes més tendres. La veu de la Sondra agrada, sobretot, perquè el nostre és un teatre que sempre ha idolatrat els instruments grans, torrencials, d’aquells que omplen la sala amb una potència exuberant i descarada. Una veu vigorosa que, tanmateix, és capaç de domar a partir d’una tècnica admirable, que llueix especialment a l’hora de modular les intensitats, per executar pianos i filats amb una finor especialment distingida. La nord-americana compleix, a més, amb l’atribut indispensable que defineix a les grans: un instint interpretatiu esmoladíssim. Hi ha peces —papers suats i gastats del repertori— que ella ha sabut fornir d’una vida artística intransferible, d’una autenticitat raríssima en els temps que corren. En acabat, hi ha encara la més rara virtut de l’artista fidel i entregada, responsable amb el públic, ensems amb la casa.
La soprano eixí a l’escenari amb el públic rendit d’antuvi, que esperava amb l’avidesa de les grans ocasions. L’ària d’entrada, no obstant, ja presagiava que aquesta no seria la millor vetllada de Radvanovsky. La veu presenta signes lleus, però apreciables, de desgast. Es nota sobretot en els aguts —que si bé mai han estat d’una bellesa canònica, desprenen una personalitat tímbrica infalsejable. Ara mantenen el mordent, però comencen a sonar crispats. Es nota, també, en l’ús de les dinàmiques. Serveixi aquí d’exemple el Vissi d’arte, el seu gran capolavoro, una peça d’autèntica orfebreria. Antany solia rematar-lo amb una messa di voce imperial, dibuixant un arc dinàmic netíssim, cristal·lí, sostingut en una ingravidesa quasi irreal. Ara aquella perfecció s’ha esfumat. Que no se’m malinterpreti: passada la plenitud, l’instrument de la Sondra continua immens, privilegiat com el primer dia. Tan sols dic que, després de posar el llistó tan alt, difícilment podrà oferir-nos res més estimulant —ni més fascinador— en el repertori en què l’hem conegut. Més enllà de les consideracions vocals, hi hagué una altra cosa de la prestació de Radvanovsky que més em va desconcertar. Per primer cop, en una funció seva, vaig tenir certa sensació de bolu. La soprano es passejà per les àries i els duets a cop de show explícit i desvergonyit. Va abusar de recursos escènics afectats, tenyint la interpretació d’un manierisme que no li coneixia. La diva no havia lluït mai tan americana. Com és natural, la implicació dramàtica se’n va ressentir. Fou més acusat a Puccini, millorà una mica a Verdi —sense exagerar— i va purgar-se a Dvořák. A la Cançó a la lluna de la Rusalka, la Sondra va retrobar-se per fi amb la seva essència, que és una de les més nobles i captivadores que hom pot trobar en el món de l’òpera dels nostres dies.
El cant de Piotr Beczala podrà semblar més o menys interessant, expressiu, estimulant —alguns podran titllar-lo fins i tot d’avorrit—, però és innegociable que avui no pot trobar-se un lirico-spinto de la seva categoria. Ni per solidesa en l’emissió, ni per refinament interpretatiu. I si vaig errat, convido al lector que m’assenyali tan sols una alternativa. A 56 anys, el polonès passa per un estat vocal formidable. Ja com a Radamès, el novembre passat a Madrid, va entusiasmar-me l’evolució del tenor. Pel gruix que ha agafat l’instrument, pels aguts ferms i rutilants —per la solució de passatge—, pel noble metall del seu timbre… Beczala està destinat a donar-nos noves i abundants alegries. Més eslau que italià, va destacar especialment en la part del Príncep de la Rusalka, brindant una interpretació expressiva i elegant. Sense menysprear, nogensmenys, una Celeste Aida executada al peu de la lletra, però amb l’encantador exotisme d’afalsetar la nota final. A l’escena de la tomba, tenor i soprano van compenetrar-se per oferir la prestació conjunta més emotiva de la nit. Aprofitant que esmentem l’escena de la tomba, m’agradaria precisar que es fa veritablement difícil —almenys per un servidor— mantenir la impressió dramàtica de la peça sense els agonitzants trinats dels violins que acompanyen els dissortats amants, ni tampoc una Amneris penedida implorant pietat. I això val tant per l’Aida com per l’apassionat duet de la Tosca. Tan costós era agafar l’orquestra i programar-ho en format de concert? El repertori i els solistes no mereixien pas menys.
