El Teatre Principal de Palma ha tancat la temporada operística amb ‘La Traviata’. L’Alfredo Germont del tenor xinès Long Long, els comprimaris i els cossos estables del Teatre signen la part més destacada d’aquesta producció.
La Traviata. Giuseppe Verdi (1853)
Direcció d’escena: Hugo de Ana. Direcció musical: Lucía Marín. Lana Kos, Long Long, Simone Piazzola, Begoña Gómez, Joan Laínez, Antoni Marsol, Gabriel Mas, Joan Miquel Muñoz, Maria Casado, Jordi Fontana, Tòfol Cladera, Juan Alberto Padilla. Cor del Teatre Principal. Orquestra Simfònica de les Illes Balears.
Teatre Principal. Palma, Mallorca. Dissabte 17 de juny de 2023.
La producció venia servida amb polèmica d’ençà que la direcció del Principal va fulminar el pare de la criatura, el regista argentí Hugo de Ana, en una decisió tan audaç com inusitada. Sembla que l’acomiadament d’un ballarí fou el detonant d’un lideratge marcat pel despotisme i el maltractament. Així, es considerà que el millor era esborrar el nom del director del cartellone i estrenar la producció sense signar —en una solució del tot inèdita per al servidor que us escriu. No obstant això, com és natural, rere aquest anonimat imposat no es feu difícil distingir l’empremta característica de l’artista argentí.
La seva és una Traviata monumentalista, pretensiosa, vistosa en els detalls estètics i convencional pel que fa al llibret. La proposta té algun moment feliç, com l’escena de la festa al saló de Flora, d’altres més discutibles. Parlo, per exemple, d’un dels recursos més kitsch del director, consistent en reproduir un visual saturat sobre un decorat ja prou carregat, en una factura de gust més que dubtós. El més insostenible, tanmateix, és la caracterització de la protagonista en el primer acte, amb un disseny de vestuari hortera, d’una vulgaritat intolerable. Segurament, tampoc va ajudar en aquest punt la interpretació de Lana Kos, que començà la funció quelcom descol·locada, tant actoralment com vocal. Em consta —i en aquestes funcions n’ha donat proves— que som davant una lírica de caràcter vocal i de línia solvent, en absolut mancada de gust interpretatiu. Malauradament, sembla que la soprano croata arrossegava molèsties i no es trobava en un estat vocal òptim. Va patir en els sobreaguts del monòleg del primer acte. Els pianos amb prou feines feren acte de presència i, quan ho feren, sonaren dèbils i incerts. Per no prendre mal, ens oferí un Addio del passato mutilat, d’una sola estrofa. En el gran duet del segon acte amb Germont oferí la seva millor versió.
L’Alfredo del tenor xinès Long Long fou el millor de la vetllada. Una troballa grata, sorprenent pel seu timbre atractívol —amb el cos necessari—, també per una dicció italiana di tutto rispetto, però, sobretot, per un fraseig expressiu amb detalls enlluernadors, a la mediterrània manera. No deixa de ser paradoxal que Simone Piazzola, essent l’únic italià del repartiment, faci gala d’una tècnica de fonació tan poc italiana. Potser per això el seu Giorgio Germont és tan poc amic de les subtileses, amb un cant estentori de principi a fi, sense cap mena de varietat dinàmica. El registre agut és pobre i deslluït. De ben poc serveix un doll vocal tan generós, en mans d’una tècnica com aquesta. Tampoc les maneres del baríton veronès semblen les més italianes. Al tercet final de l’òpera, va destrossar en fortissimo la delicadesa del moment sense cap mena de remordiment.
La maestro Lucía Marín va conduir la Simfònica de les Illes Balears en una lectura de tempi majoritàriament accelerats. Alguns desequilibris entre el fossar i l’escenari van afectar el resultat musical de l’obra. Es feu palès sobretot al concertant del segon acte, on aquest desacord va entrebancar l’esplèndid crescendo dramàtic que Verdi projectà a la partitura. El Cor del Teatre Principal va oferir una participació més que notable en una òpera exigent —millorant les prestacions que recordo d’anteriors temporades. Una menció especial mereixen els comprimaris d’aquesta Traviata, els quals mostraren sense excepció una solvència magnífica. D’entre tots ells, no voldria deixar d’anomenar el Doctor de Joan Miquel Muñoz, el Baró de Toni Marsol, el Marquès de Gabriel Mas i la Flora de Begoña Gómez, mezzo d’una desimboltura escènica encisadora.
