Des del punt de vista de l’espectador neòfit, l’òpera ha de ser per força l’espectacle més fals i més postís davant el qual s’hagi hagut d’enfrontar mai.
En una seqüència d’un celebrat film francès de fa uns anys (Intouchables, 2011), el protagonista —un jove anomenat Driss, exemplar arquetípic MDLR de banlieue parisenca— assisteix per primera vegada a una representació operística a la Garnier. Concretament, es tracta d’El caçador furtiu de Weber. Tan sols aixecar-se el teló, el jove parisenc no pot evitar contenir el riure davant la perspectiva d’un senyor disfressat d’arbre, cantant les seves tribulacions en alemany. Malgrat que l’escena evoca intencionadament una caricatura de l’art operístic, del seu vessant més parodiable, el cert és que l’anècdota conté una dosi considerable de veritat. Des del punt de vista de l’espectador neòfit, l’òpera ha de ser per força l’espectacle més fals i més postís davant el qual s’hagi hagut d’enfrontar mai.
La impostura és el gran tret característic de l’espectacle operístic. Capes i capes d’artifici recobreixen l’edifici de l’obra operística. La més òbvia és la que va associada a la veu, a la tècnica del cant líric; la qual es produeix en totes les veus sense excepció, especialment en la de tenor, on ofereix uns colors i unes altures desnaturalitzades, tan allunyades de la realitat sonora masculina. Però hi ha un altre artifici igualment fonamental: el gest. En cap altre art —tampoc en el teatre— l’afectació del gest exerceix un paper tant crucial com remarcable. L’òpera és aquella mena d’espectacle que pot donar-te els actors més mediocres, quan de fet necessita els més brillants. Perquè l’actor abocat a cantar paraules des de la distància, molts cops inintel·ligibles, quasi sempre en llengua estrangera, només té el gest per a servir-se. Per això, massa sovint l’òpera ens propina estampes d’un manierisme de la més baixa estofa. I de tant en tant, no obstant això, vol obsequiar-nos amb un gest que a priori pot semblar exagerat, fins i tot vulgar, però que al seu darrere amaga el geni dramàtic d’una Callas, d’un del Monaco.
Això per no parlar-vos dels personatges… Tradicionalment, aquest és un gènere que ha sentit una predilecció especial pels rostres més inversemblants; fins a l’extrem de l’extravagància, de la ridiculesa. A l’hora d’esbossar caricatures, l’òpera no ha tingut rival. De fet, en molts casos sembla que reforci a propòsit aquesta inclinació envers la paròdia, fins al punt de buscar en certa manera una impostura volguda, una caricatura encara més exacerbada: el personatge del personatge. Penseu aquí en Octavian: una mezzo que encarna el paper d’un home que al seu torn es transvesteix com una dona. O en Olympia: una virtuosa del cant que interpreta un autòmat que simula ser una virtuosa del cant. Però és que fins i tot els personatges que es pretenen més veristes —més veraços—, des de fora no són més que un compendi de cromos ridículs.
I, malgrat tot, l’òpera ha provat ser un dels més grans mitjans artístics per a transmetre les passions humanes. L’art més postís, és a la vegada el més autèntic. El menys natural, és al mateix temps el més real. L’òpera planteja una paradoxa aparentment insalvable. Una paradoxa que només podria explicar-se —qui sap— si es comprèn que l’òpera és tan poderosa precisament perquè basteix un món absolutament propi. Perquè, amb els seus mitjans d’expressió particulars, crea un cosmos autònom, a prou distància de l’home per retratar-lo sense interferències. I, com tot allò que val més la pena a la vida, aquest univers no s’adreça a ningú, sinó que hom ha d’anar a cercar-lo.
