L’edifici de la Facultat de Dret de la Universitat d’Alacant és sofisticat i escabrós. Parlem de la primera facultat de la UA, una universitat pública de 1979 que substitueix la Pontifícia i Reial Universitat d’Oriola (1569-1824). Una lectura d’inspiració catedralícia potser ens revela un patrimoni arquitectònic nacional.
José Gras i Fernando Valderrama dissenyen un edifici emblemàtic emplaçat al nord-oest del campus de la Universitat d’Alacant: la Facultat de Dret – Paranimf. Es materialitza l’any 1980. La construcció té un cert aire de família. Recorda l’estil de l’arquitecte britànic James Stirling (1926-1992). Pensem sinó en l’edifici de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat de Leicester (1960-1963) o en el d’Història de Cambridge (1964-1967).
Segons Stirling, l’edifici ha de manifestar quin és el seu ús. L’estructura de la creació arquitectònica alacantina, la Facultat de Dret de la UA, es projecta en un ambient jurídic. Exhibeix una vocació d’honestedat pel que fa als materials. Per exemple, hi apreciem el roig de les rajoles i els materials de les lluernes.
L’arquitectura industrial de finals del XIX i principis del XX ressona en Stirling i, ara, en José Gras: ferro, vidre i formigó. Un compacte rogenc, que filla prismes triangulars d’un vidre gros i obscur, estreny la biblioteca de la Facultat de Dret de la UA. Els estudiants hi memoritzen els manuals que compren any rere any: canvi de llei, nou manual.
Foto: Irene E. Santacreu (novembre 2021).
La composició arquitectònica li confereix un ambient complex i de caire experimental, a l’interior. En aquesta biblioteca, vaig tindre coneixement d’un pare del liberalisme, John Stuart Mill, i el seu assaig pòstum La utilitat de la religió (1874): «Sense dubte, la humanitat es trobaria en un estat deplorable si no s’ensenyés -públicament o privadament- cap precepte de justícia […]. I com que quasi tot allò que esdevé en aquest ordre de coses es fa en nom de la religió, puix tot el qui ha rebut un ensenyament moral se li ha estat inculcat com a religió a la llarga de la seva vida, els efectes que produeixen aquests ensenyaments, se suposa, són els mateixos que produeixen els ensenyaments religiosos».
També hi repassava dret canònic i estudiava constitucional. L’època constitucional (1998) de José Asensi Sabater és una lectura interessant. Exposa les diferències entre les principals perspectives constitucionals: l’historicisme, d’origen anglosaxó, i l’individualisme, d’origen continental, francès fonamentalment. Mentre aquell veu amb bons ulls la tradició històrica i jurídica, aquest no se’n refia. L’historicista desconfia del legislador; l’individualista, del jutge. Oi que és Déu eixe jutge suprem que acaba per aplicar la legislació en el Judici Final? Llavors, qui mana més: el jutge o el legislador? En el curs dels estudis de la transició de períodes, els estudiants albiràvem, en la intimitat de la consciència, un veritable exercici de biopolítica.
D’un cop d’ull sobre els plans aeris de la composició arquitectònica de la Facultat de Dret, pot sobtar-nos una lectura d’inspiració catedralícia. Pot ser que la planta de la Facultat emule una catedral gòtica. A primera vista, sembla tindre una forma rectangular presa dels temples protestants de l’Europa occidental, però es confon amb la forma de creu accentuada per la intersecció del pati i el transsepte.
Els fidels que reposen a la nau central d’aquesta catedral no tenen una volta de formigó que els arrope. Socialitzen entre la poca vegetació d’un pati allargat a cel descobert per «facilitar el camí dels qui ascendeixen per l’ocàs». En l’accés est al campus de la UA, José Díaz Azorín esculpeix una gran mà que dibuixa en la volta celeste, un homenatge a l’antiga Universitat d’Oriola.
A l’extrem nord del pati de Dret, s’alça la Biblioteca de Dret; al sud, el Paranimf. Aquests dos aclaparen les mirades mentre les aules docents, i més encara els despatxos, romanen desapercebuts en una certa penombra. Als afores de la Biblioteca, gaudim als jardins de la Facultat. S’hi reuneixen les columnes de la mostra Espai de llum (1992) en memòria del cinquè centenari de la ciutat d’Alacant. Són obra de les ceramistes Sol Pérez, Maria Ponsoda, Ángeles Antolí, Carmen Naranjo, Carmen de la Fuente, Beatriz Candell, Matilde Pau i Morán Berrutti. Aquests elements decoratius semblen estranys hermes que flanquegen el rosetó configurat per la disposició dels prismes de vidre de la Biblioteca. En l’antiga Roma, els hermes rebien el nom de termine. Protegien cruïlles i camins dels esperits malignes, no siga que algun revolucionari o revolucionària, individu indesitjable i violent (un heater), fique els nassos on no toca i se li ocórrega (per dir-ne una, de les possibilitats) comparar les pràctiques d’alguns i les guies docents de les assignatures amb les normatives de les respectives facultats i d’altres de més superiors en jerarquia del Pla Bolonya, esfilagarsat d’uns anys ençà, tot s’ha de dir. A què es dediquen les associacions d’estudiants?
Foto: Irene E. Santacreu.
Tant se val. Són quatre els punts d’accés a l’edifici de la Facultat, i tampoc no tots el camins tenen hermes protectors. Dos passatges cenyeixen el Saló de Graus, situat sota el Paranimf: dos punts d’accés pel sud.
