S’està produint una segmentació cada vegada més clara entre el públic seguidor de dansa contemporània. Un fenomen similar al de la indústria musical, que identifica valors i referents des dels quals construir un fenomen fan, molt vinculat a l’edat dels seguidors i que les xarxes socials s’encarreguen d’amplificar convenientment. Amb una distància de vint anys, dos ballarins catalans que han obert l’edició 2022 de Dansa Metropolitana, permeten constatar de quina manera la qüestió generacional condiciona la construcció dramatúrgica de les seves propostes. En tots dos casos, plantejades des de la referència autobiogràfica com a argument. Ara bé, des de mirades ben diferents.
Guillem Jiménez (Barcelona, 1999) té una profusa activitat a Instagram, com la majoria dels seus companys de laSADCUM, el projecte amb el qual han presentat Aclucalls al Centre de Cultura Contemporània (CCCB). Res diferent de qualsevol altra persona de la seva edat: durant mesos hem pogut assistir a fragments, convenientment seleccionats, del procés creatiu; barrejats amb experiències més personals, fins a arribar al dia de l’estrena. No sembla, a primera vista, un pla de comunicació ben traçat, però en tot cas resultà molt eficaç: les entrades es van esgotar fins i tot abans que es fes pública la programació del festival.
L’obra presentada reflecteix precisament tot aquell món digital. Al capdavall, s’han format i estan desenvolupant carrera amb l’amenaça constant de confondre-la amb la imatge pública. Són gent sobradament preparada i detecten de seguida aquells perills: els posen en evidència. “No és distopia, és la nostra realitat”, expressaven aquests dies.
És un cant generacional, ben elaborat, millor ballat, musicat amb sentit i interpretat amb veracitat. Si després d’aquesta obra no aconseguim que la generació Z s’atansi als teatres a veure dansa, no cal tornar a intentar-ho. Un videojoc: on els intèrprets —vuit que ballen i un actor— es mouen amb comoditat per tots els registres. Amb les seves pantalles, és clar, des d’on veiem passar el nostre dia a dia: des del porno, els challenges, el culte al cos, els tutorials, i la imatge omnipresent com a diagnòstic. I entremig de tot plegat, un crit a viva veu: aquest és el nostre món, bo o dolent. Com també ho és aquest desplegament de talent, defectes inclosos: excessiu material, escenari farcit, repetició coreogràfica, allau de referents, i manca de fil conductor. Què més dona, deuen pensar? La vostra alternativa quina és? El “Bolero” i els seus insistents passos? Ja tenim els nostres propis bucles! Moltes gràcies.
Ara bé, és des del compromís amb la dansa que una proposta així pren la seva rellevància: un desbordament, com ho és també aquell món de l’aparença. Amb un sentit fort, contundent, inapel·lable de pertinença. La més sincera i clara mostra de filiació que un grup jove de ballarins ha presentat en un escenari des de fa molt de temps. I és d’agrair i d’encoratjar. Més endavant, ja seran a temps d’ajustar-hi les arestes i els excessos.
Pau Aran (Cerdanyola del Vallès, 1981) firma la incursió definitiva en la direcció amb un solo que és essència vital d’aquest ballarí i un impuls definitiu a la seva heterogènia idea de coreografia. “Un cadavre exquis II”, es diu la proposta, elaborada en diversos períodes de creació i que s’ha pogut seguir amb discreta (però suficient) informació a les xarxes socials tots aquests mesos. S’ha presentat a Catalunya al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en el marc de Dansa Metropolitana.
Bravíssim en la gosadia d’obrir de bat a bat la seva ànima creativa. Amb una mirada al passat una mica enyorada. I, no obstant això, amb determinació de futur; opta per posar el moviment al centre del discurs. Balla, incansable, molt i variat. És la voluntat d’expressar amb el seu cos que des dels balls de saló, els musicals, i el seu pas per la prestigiosa companyia de dansa contemporània de Pina Bausch, tot absolutament forma part d’un mateix impuls. Aquell que el feia moure sense parar quan tenia onze anys al menjador de casa.
Una frase de l’artista, a l’inici de l’espectacle, resumeix perfectament l’entramat: “Parlar de bellesa em sembla pretensiós”. I, tanmateix, és això de què tracta i la causa que balli exactament així. Una torrentada d’emocions. Una expressivitat abraçadora, commoguda, decididament instrument al servei d’un ideal estètic. Nodrida de quotidianitat, afectes, relacions, persones, objectes (amb les cadires que remeten a Café Müller); i molta música, eclèctica i intensa, amb “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier d’Umberto Giordano com a traca final.
L’important és el gest ballat, sembla que reivindiqui. La resta (experiència generacional inclosa) és només el seu decorat vital. Un públic heterogeni, en edat i aproximacions diferents de la dansa, ho va entendre i aclamar unànimement.
