Hi ha poques actrius amb la versatilitat d’Anna Moliner. Actriu de text, de musical, de tele, de cinema… Ara la tenim al Condal amb una peça que va crear amb Joan Negrié fa més de set anys: You say tomato, de Joan Yago. Una obra especial que va néixer a la desapareguda Sala Muntaner i que encara corre per aquests mons de déu. L’Anna té moltes coses a dir.
You say tomato porta més de 160 funcions. Ha estat a Madrid, a Buenos Aires i ara torna a Barcelona com un mite, com aquell famós Rent de Jonathan Larson, aixecat a l’Off Broadway i convertit en un clàssic dels anys noranta. En el seu cas, la peça de Joan Yago s’ha fet gran amb ells. Eren joves i ara ja no ho són tant. “Totes aquestes paraules, que aleshores les descobries, ara les redescobreixes i les col·loques en un altre lloc”, assegura Moliner.
L’actriu s’ha adonat, amb aquesta obra, que no pot separar la seva evolució vital de tots els personatges que fa a la vida. Fa prop de vint anys que és actriu i ella no ha deixat de lluitar i d’arriscar-se. Sobretot, de treure’s de sobre etiquetes. “Des que vaig començar he tingut una lluita”, diu.
Moliner es queixa que tendim a classificar els artistes, a posar-los en un lloc i a deixar-los allà, com si fossin quadres en un museu. Per a ella, tot el que fa suma, però veu que, “de cara a la indústria, de vegades és incompatible”.
Fer que deixessin de mirar-la com a actriu de musicals ha estat el que més li ha costat. I més quan afirma: “No m’agrada la majoria de musicals que es fan aquí”. Per què? Diu que està “molt mal entès, el musical”, ja que, “moltes vegades, la banda de la interpretació es deixa de banda”. I per a ella els musicals són teatre.
“He hagut de lluitar molt per treure’m aquesta etiqueta, la d’actriu de musical”, dispara. I afegeix: “Me n’he hagut d’allunyar perquè em prenguessin seriosament com a actriu”.
Al maig, per exemple, la tindrem al TNC amb L’alquimista, adaptació de la novel·la de Marguerite Yourcenar. I ens avança que aquest estiu serà al Teatre Grec amb aquell musical de cambra deliciós que va crear amb la seva ànima bessona, Jordi Prat i Coll: Rèquiem for Evita.
“El risc és fonamental”, deixa clar Moliner. “Si no t’arrisques, et quedes amb el que saps fer”, indica. I la seva carrera és una exposició del que és jugar-se-la i no tenir por.
Tema d’obertura: ‘Monde nouveau’, de Feu! Chatterton
