Quan dic “teatre” imagino la paraula justa feta carn i els pensaments traduïts en gestos. Quan soc al teatre voldria que els mots d’un actor m’obliguessin a guardar silenci per filar pensaments d’una forma alternativa als meus prejudicis. Darrerament hi he anat poc, al teatre, i quan m’hi he deixat caure n’he sortit més aviat fatigat d’autors que volen adoctrinar-me com si fos un nap-buf i d’intèrprets que escupen la nostra llengua emparentant-la amb l’arameu. El meu estimat Josep Maria Miró m’ha reconciliat amb l’escena; al Romea s’hi ha representat, durant poc més de dues setmanes, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, un monòleg de set veus i un intèrpret que s’enfronta a la marató de contar la història d’un nen mort i mutilat, l’Albert, a través de la pròpia veu del jove, de la seva família i del seu entorn. Qui estigui familiaritzat amb l’obra de l’autor (consulteu el volum publicat a Arola el 2018 amb quasi tota la seva obra dramatúrgica) hi veurà algunes de les constants del pensament mironià; la pressió d’un entorn social que ofega la singularitat individual, la impossible pretensió d’habitar un indret bonic per a viure, el cinisme com a columna vertebral de la societat postmoderna… i una pila d’idees a les quals hi hem de sumar una acuradíssima reflexió sobre la corporalitat angèlica (si llegiu el text, que us ho recomano, pareu esment a la cita inicial de l’Evangeli de Joan). Tot això, sabent l’altíssima qualitat dels textos d’en Josep Maria (que és dels pocs dramaturgs del present que té una cura subtilíssima de la llengua; o, diguem-ho d’una altra forma, que no cau en la trampa de destruir-la per fer-se el contemporani o acostar-se a l’espectador) és una notícia poc sorprenent. Com també ho és la direcció microscòpicament precisa que ens regala de nou nostre mestre Xavier Albertí, d’una musicalitat exquisida. Tot això, insisteixo, era una cosa de preveure. Però això que fa l’Arquillué és, simplement, d’un altre món. Només cal veure com s’aproxima al focus lumínic sota el qual és a punt de cascar-se una hora i quaranta minuts de parrafades; amb contemplar com camina, s’aproxima al seu punt d’ancoratge i mira la platea durant deu segons… ja podríem tancar la paradeta. Amb un gest mínim, una policromia de tonalitats vocals estratosfèrica i un procés d’interiorització del text que vol llàgrimes i moltes hores de pensament, goso afirmar que hi ha poquíssims actors del món que siguin capaços d’abordar un text d’una bellesa tan aterridora de la forma com ho ha fet aquest artista immens. Si us havia sorprès la seva bellíssima versió de Primer amor de Beckett, Arquillué ha multiplicat l’aposta per mil. Ni un puto fonema va deixar de col·locar com déu mana, l’animal, arquejant la columna vertebral amb una gràvitas que feia gelar la sang. Això que has fet, Pere, és una cosa molt i molt gran, d’una generositat fora mida. El teatre és això, són experiències com aquestes, més importants encara quan demostren que una platea pot passar-se quasi dues hores atenta als mots, gaudint amb allò que és aparentment estàtic i contingut, amatent al pols narratiu d’una història massa humana. Demano, què polles demano, exigeixo al teatre Romea que perfori l’agenda d‘Arquillué i munti una reposició d’aquest text quan més abans millor. I si no és al Romea, espero que les llumeneres del teatre públic barceloní despertin de la seva migdiada i facin el fotut favor de programar aquesta joia a una de les seves respectives sales, que ja fa massa temps que ens dediquem a pagar obres que no interessen ningú.
Durant dues setmanes i mitja, Barcelona ha tingut actuant el millor intèrpret del món. En qualsevol país normal, i si té prou forces per fer-ho, hi hauria hòsties per demanar-li tot un any per continuar representant aquesta obra tan bella. Facin-ho. Això és un actor. Això és teatre.
