Hem perdut el compte del nombre de premis que, com a actor de teatre, té Pere Arquillué. És dels pocs que, amb el seu nom, omple platees. I, sobretot, és dels pocs que sap passar d’una comèdia espaterrant com ’53 diumenges’ a un text tan especial com ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc‘, escrit per Josep Maria Miró i dirigit per Xavier Albertí. Sap que té una responsabilitat. I no la defuig.
L’obra de Miró, ara mateix a la cartellera del Romea de Barcelona, és un monòleg i no és un monòleg. Tenim un actor, Arquillué, que dona vida a set veus que explicaran una història fosca en un poble d’interior. L’actor ho fa tot. “No és una obra amable, només veu i cos”, diu.
“En Josep Maria Miró ha escrit un text extraordinari, d’una altura importantíssima, que marcarà un punt d’inflexió”, deixa clar Arquillué. Poca broma. I menys encara quan es tracta de trobar el to, el punt just, el gest, perquè l’espectador visualitzi cada “ànima”, que diu ell, d’El cos més bonic… “No es tractava de buscar els personatges, sinó deixar que afloressin de la manera més natural possible”, assegura. I afegeix: “Més que buscar personatges, es tractava de buscar ànimes”. Suggestionar més que mostrar.
Arquillué ha fet de tot, en això del teatre. I, com dèiem, ha tocat tots els pals. Clàssics antics, clàssics contemporanis, autoria catalana, anglosaxona, francesa. Comèdia, tragèdia, drama. “Quan més gran et vas fent t’adones que els personatges no són teus, que els personatges tenen una vida pròpia i decideixen quan venen i quan se’n van”, assegura.
Diu que li interessa molt la gent jove que vol treballar amb tota mena de directors i directores. I és conscient de la responsabilitat que té, sobretot amb ell mateix: “Hem de ser molt conscients que és el teatre, de què volem explicar amb el teatre, que tenim una forta responsabilitat quan som allà dalt, que hem de ser molt sincers, molt generosos”.
No sap quina és la recepta perquè el públic torni en massa als teatres, però creu que han de “compartir amb el públic una sèrie de coses que no trobaran a altres llocs”. “Hem de tornar a explicar històries, amb metàfora”, remata.
Tema d’obertura: ‘Fent amics’, de Renaldo & Clara
