La companyia barcelonina ha aconseguit estrenar molts èxits, ha recollit algun fracàs i té el mèrit indiscutible d’haver creat una estructura sòlida enmig d’un panorama que no convida a les aventures. Anys enrere, volien canviar el sistema. No ho han aconseguit, però…
El naixement dels Sixto Paz va ser, fa una dècada, un petit fenomen. Van estrenar el 2013 a la Beckett Si existeix, encara no ho he trobat, de Nick Payne. I l’any següent, al mateix espai, Pulmons, de Duncan MacMillan, totes dues dirigides per Marilia Samper. Enmig, al Poliorama en sessions golfes, havien fet Elvis & Whitney, d’Ivan Tomás. Els va anar molt bé i, deien, volien canviar el sistema.
No tenien diners, eren joves i el públic anava boig per veure’ls. Pau Roca, director i actor, afirmava aleshores que pretenien fer un escac al sistema de producció i exhibició, el qual, aleshores i ara, complica molt la vida dels artistes i les companyies: espectacles a taquilla en què la sala es pot arribar a quedar el 60% dels ingressos, explotacions i gires curtes, poc interès en el públic, etc. Ells, al principi, van apostar per la taquilla inversa, és a dir, que els espectadors pagaven el que consideraven.
Roca, en una entrevista a Entreacte de 2014 arran de Pulmons, assegurava que volien carregar-se els intermediaris “perquè no ens agrada que les banderoles publicitàries suposin més diners que els sous dels treballadors”. I afegia: “No gastem res en publicitat i, mira, tenim la sala plena. Val, que si no agradés l’obra no passaria, però també jo crec que ens estem demostrant a nosaltres mateixos que és possible. Que sigui l’única via segur que no, però possible ho és. Nosaltres volem que el teatre sigui una activitat sostenible. Ens volem guanyar la vida amb això i fins que la cosa pública no es posi d’acord amb la cultura hem de seguir treballant. Jo no crec en fer aquesta feina per dos duros o fins i tot gratis com es veu obligada a fer molta gent”.
La sostenibilitat. Aquesta és la gran batalla que han lliurat les companyies nascudes els últims quinze anys a casa nostra. Perquè començar, potser és massa fàcil. El complicat és aguantar, saber aprofitar els èxits i no trontollar i caure quan les coses no et van bé. I seguir endavant. Són molts els que hem perdut pel camí. Els Sixto Paz, a més, són els únics que mai, mai, han comptat amb el suport d’un teatre públic per aixecar una producció. Els han ajudat els festivals, però no els grans equipaments.
Deu anys després de Pulmons, encara remenen la cua i, fins i tot, han sumat al projecte no una sala, que és el que somien tots, però sí un bar a Gràcia, La Muriel, que és també una sala d’assaig, un viver cultural on passen moltes coses i una font d’ingressos per a la tropa. No han necessitat un pla B, com demana Ramon Madaula als joves que comencen mentre ell estrena a tort i a dret. Ells es van fer un forat i han anat eixamplant el camí, gràcies, sobretot, a què han aconseguit crear una marca i atreure públic. La raó? La curiositat.
Els Sixto Paz van aportar frescor i ganes de fer soroll. En aquesta part de món, la gent de teatre sol tenir por. Hi ha una piràmide social molt ben delimitada, amb uns pocs que tenen molt poder i una base atapeïda de gent. Els ascensors van en funció de la teva colla. Hi ha una petita meritocràcia, sovint associada als èxits fora del país i a gent boja que treballa fort i mai no abandona. La majoria, per tant, viu a expenses dels de dalt i callar sol ser la millor via de supervivència.
Doncs, ells van dir que no estaven d’acord en moltes coses i, en part, els va sortir bé. Però potser per això ni Lliure ni Nacional els han tingut entre les seves parets. Les relacions amb els equipaments no han estat fàcils. Per exemple, els Sixto Paz van aconseguir estrenar Les coses excepcionals al Club Capitol el 2018 després de “derrotar” el Lliure. Lluís Pasqual la volia per a ell, però la relació de Roca amb l’autor, Duncan MacMillan, va decantar la balança cap a la companyia per convertir-se, segurament, en l’èxit més gran que han registrat mai: dues temporades al desaparegut teatre de la Rambla, una al Brossa amb Leticia Dolera, temporada a Madrid…
La temporada que ve, el TNC estrenarà Vosaltres, les bruixes, amb direcció d’Alícia Gorina. Es tracta d’un text de Jan Vilanova Claudín, exmembre de la companyia. Uns anys enrere, els Sixto Paz van portar fins a la Lluna un text seu que es deia Somriu, complex, on també hi apareixien unes bruixes. Sense èxit. Jo el vaig llegir el 2018! I no hi va haver manera que ningú el coproduís. Sis anys després, per fi, el dramaturg estrenarà al TNC.
El poc risc de les seves propostes és una de les llufes que han portat sempre a sobre. I Roca sempre respon que, sense ajuda pública, no volen picar-se els dits. Quan els festivals els han ajudat, han tirat endavant projectes com Dybbuk, de Vilanova, Tendern Napalm, de Philip Ridley, o Así bailan las putas. També Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva i Bèsties. Hi ha molts altres projectes que han quedat en un calaix. Normalment, perquè els han faltat companys de viatge.
Fa deu anys, Roca deia a Teatre Barcelona: “Però què passa? Que al teatre molts s’han quedat ancorats al seu món: ‘el teatre és art i jo només vull fer art’. Però també s’ha de vendre. Potser no sona bé, però és així. No pots dedicar el 100% de l’esforç només als assajos. Hi ha moltes altres coses que s’han de fer. Sinó potser faràs una obra mestra, però no hi haurà ningú per veure-la”.
Això que deia l’actor i director no queda, ni quedava, gaire bé. Tanmateix, és el que pensen els grans del teatre europeu contemporani, de Katie Mitchell a Ivo Van Hove. Perquè pots patir un fracàs, però al tercer la teva carrera està acabada, sobretot si tractes amb diners públics. A Europa, ningú no pensa que arriscar-se vulgui dir una platea buida. Per això, s’inverteixen grans esforços a l’hora de captar espectadors. Perquè sí, tot té un públic potencial. Has de saber-ne la mida i a on és.
En l’àmbit artístic, els Sixto Paz han fet aportacions considerables. D’entrada, ens han portat autors anglosaxons que coneixíem gens o poc. Podem començar amb Lucy Prebble, autora de L’efecte, una de les millors dramaturgues britàniques del nostre temps. Podem seguir amb Mike Barlett, Tim Crouch, Monica Dolan, Philip Ridley, Martyna Majok… Autors de perfil popular, però amb una escriptura agosarada.
A l’èxit de Les coses excepcionals, de MacMillan, hi podem sumar Cost de vida, de Majok, entre els seus muntatges més reeixits. Històries de gent normal, amb un punt sempre extraordinari. Tanmateix, les obres de Vilanova Claudín, almenys en l’àmbit personal, són les que més m’han tocat. Des de l’última El més bonic que podem fer, una peça autobiogràfica deliciosa, fins a hISTÒRIA, relat que reivindicava la figura de l’historiador Marc Bloch. Les voldria tornar a veure.
Crec que a Classe o a Salvació Total Imminent no van sortir-se’n. A la primera van pecar de convencionals. A la segona, de trivials. Totes dues obres es quedaven una mica a la superfície del que parlaven (educació i desastre mundial). Això no obstant, els Sixto tenen el mèrit de no defugir mai els problemes contemporanis, per enormes i complexos que siguin. Estan al dia del que passa i el teatre els serveix per conversar amb el món.
Roca és un tastaolletes professional. Està tot el dia buscant material. Mira i llegeix. S’informa. Quan les obres tenen més de cinc personatges, ja ni les llegeix, perquè sap que no podrà produir-les. Estudia amb lupa el Festival d’Edimburg, l’Off de Nova York i les estrenes dels teatres britànics lluny de Londres. També rep propostes de directors que han treballat amb ells, com Pau Carrió, ara mateix un dels principals col·laboradors: ha dirigit Classe, Cost de vida i farà la producció que preparen per a finals d’any a La Villarroel.
Fer deu anys potser sembla bufar i fer ampolles. Arribar als vint ja seria una heroïcitat. Roca, Ariadna Nadal, Pol Cornudella i Paula Bosch, els Sixto Paz d’avui, no ho tindran fàcil. Ara que ja han estrenat dinou espectacles, poca broma, sense que cap teatre públic els allargués la mà, m’agradaria veure què passarà el dia que tinguin pela llarga per jugar-se-la de debò. És una llàstima que no ho hagin pogut fer. I ens ho estem perdent.
