Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc: hi ha obres magnífiques a la cartellera que cal veure. Però també n’hi ha moltes de dolentes, hi ha molts artistes que tenen poc a dir i teatres, grans i petits, que no han sortit del cercle viciós del plany.
Si fem una llista dels espectacles bons que han passat per Barcelona aquest 2022, la llista no serà gens menyspreable. Hi podem posar Imitation of life, Macbett, Crim i càstig, L’oreneta, Animal negre tristesa, El més bonic que podem fer, Canto mineral, El gegant del pi. I algun més. Tot va a gustos. Però estic segur que la sèrie dels muntatges que no han fet ni fred ni calor és més llarga.
Algunes d’aquestes obres bones no les ha anades a veure gaire gent, sobretot en aquest final de temporada agònic en què al públic li ha agafat una mandra terrible a l’hora de pagar una entrada i asseure’s en una platea. Dissabte passat, per exemple, hi havia mitja carpa justeta per veure el discret Després de tot dels Psirc al Mercat de les Flors, una coproducció internacional, on hi ha un bon grapat de teatres i festivals catalans i europeus. Que sigui circ no és una excusa, ja que, a Barcelona, el gènere té un públic força nombrós: milers de persones han vist el Luzia del Cirque du Soleil, per exemple.
La pregunta que em faig després de trepitjar durant setmanes teatres més buits que plens és: qui pagarà els plats trencats? Sobre qui o què caurà la ira dels déus davant de tantes pèrdues? Per ara, he vist molt poca o cap autocrítica des de dalt, dels que s’han dedicat a programar espectacles que interessen a poca gent i que, a més, són artísticament fluixos.
No sé què passaria en una altra ciutat, en un altre país, si el director d’un espai presenta una obra al seu teatre i tanca l’explotació amb un 30% d’ocupació. O si fas unes quantes obres a la sala gran i no hi va ningú. Podem dir que hi ha una manca total de curiositat, que la gent és mandrosa, que van a veure sempre els mateixos. Però també podem afirmar que, en alguns casos, els espectacles que han presentat són dolents o, per ser més fins, no gaire bons. I que, per tant, el públic no se’n refia. Davant del dubte, en època inflacionària i després d’una pandèmia brutal, molts decideixen mirar la tele.
A principi de temporada, Carme Portaceli, directora del TNC, em deia que “a Catalunya fa falta una mica d’il·lusió”. I no s’equivocava, no. Però també ens cal poder aixecar alguna cosa. L’última dècada ha estat un desastre i, malgrat tot, a tot arreu hi ha més o menys la mateixa gent. O persones amb estils semblants. Els joves, a més, continuen sense agafar embranzida, mancats d’oportunitats. I molt em temo que seran ells els que pagaran la factura final.
Sovint es fan programacions que no tenen en compte el passat recent i que cal incorporar nova gent de manera contínua perquè puguin agafar, algun dia, el relleu. Els artistes es van adaptant a la situació, però saben que si han estrenat sovint amb un director artístic, amb el següent tenen les de perdre, encara que hagin creat o participat en muntatges impecables que fins i tot han atret el públic.
Els que comencen compten amb la doble dificultat de tastar un sistema extremadament precari i haver-se de fer un nom. Fixin-se que La Calòrica va trigar deu anys a poder estrenar en un teatre públic. No tots poden suportar-ho. I no tots poden fer el salt internacional. A més, han de poder equivocar-se i que no sigui un drama.
Les arts escèniques no poden viure sense ajudes públiques i caldria, tants als públics com als privats, algú que estigués a sobre dels teatres per demanar explicacions. Donar la culpa al públic és el més fàcil. O al context. Però no crec que sigui el més intel·ligent. Bé que la gent ha anat a veure en massa Alcarràs o que el Primavera Sound vendrà més de 100.000 tiquets. O que no hi ha entrades per veure La pell fina a la Flyhard. O que el Grec ha hagut d’anunciar una nova data per veure Israel Galván i l’Escolania de Montserrat al Palau de la Música.
Hauríem de començar a demanar explicacions de per què hem vist espectacles tan fluixos, sobretot als teatres públics. Per què Lengua madre ha estat dues setmanes i mitja a la Fabià Puigserver quan amb un cap de setmana n’hi hauria hagut prou? Per què Els homes i els dies s’ha fet a la Sala Gran del TNC, quan és un espectacle per a la Sala Petita? Com és que hi ha tan pocs dramaturgs en la vintena o la trentena? Com és que Nao Albet i Marcel Borràs estan desapareguts? Etcètera.
Per què una obra que funciona a la Sala Atrium, per exemple, no pot anar al Lliure o al Nacional? El vilipendiat Lluís Pasqual, durant la crisi de l’IVA, el 2012, va portar Smiley i Litus, èxits de la Flyhard, a l’Espai Lliure, cosa que sovint fa ara la Beckett amb els autors residents, dels quals en recupera espectacles. Per què hem d’estrenar obres tota l’estona, repeteixo, i deixar de banda el que ha funcionat?
El nostre sistema no té ni cap ni peus. I si, a més, té els espectadors en contra, ja queda clar que s’ha de canviar. Podem permetre’ns tenir tants teatres i tan pocs espectadors? No seria millor que n’hi hagués menys i que, amb els mateixos recursos, tothom visqués millor?
Com ens ho farem d’aquí a deu anys quan els que ara aguanten la barraca superin de llarg la seixantena i la setantena? Els de trenta haurien d’estar ja agafant experiència per ocupar el seu lloc, però hi ha molt pocs artistes d’aquesta edat que hagin pogut foguejar-se en grans espais amb la responsabilitat de vendre entrades. Els de quaranta no estan millor…
Tampoc no es tracta de buscar un cap de turc a qui se li pugui penjar la llufa de les platees buides. Però queda clar que algú hauria de pagar la desfeta. No val continuar mirant a una altra banda. Algú hauria de dir: hem fet obres que no estaven a l’altura per aquest motiu o per l’altre, i prometre que no tornarà a passar. No ho haurien de pagar els joves.
Hi ha il·lusió al teatre català contemporani? Quant de temps fa que no es presenta un projecte il·lusionant? Algú que digui: ho petaré. Algú que vulgui menjar-se el món i faci tot els possibles per portar a terme el seu somni. Això, la gent ho veu, ho palpa.
