Guillem Clua està que se surt. Va guanyar l’any passat el premio nacional de literatura dramàtica per Justícia, que vam veure al TNC, i en breu estrenarà a La Villarroel L’oreneta, una obra que ara mateix està en cartell a París. Alhora, està escrivint la sèrie sobre Smiley, un altre hit seu, per a Netflix. Què més es pot demanar? L’oreneta és una peça de cambra, que parla sobre el dol i l’auge de lgtbfòbia, amb dos personatges amb qui conversaríem tota la vida.
L’oreneta, ens explica Clua, té un disparador: l’atemptat islamista contra una discoteca gai d’Orlando de 2016. En cap moment s’esmenta l’atemptat, ni el lloc. “L’obra comença de manera molt anodina, amb una professora de cant i un alumne. I anirem veient que la seva vida està unida per un atemptat que hi va haver a la ciutat un any abans”, apunta el dramaturg.
Els personatges de l’obra són l’Amèlia (Emma Vilarasau) i en Ramon (Dafnis Balduz). I tots dos arrosseguen una ferida, que té a veure amb el que va passar a la ciutat i amb el doble crim d’odi que va suposar l’atemptat. Clua ens diu que els dos personatges tenen punts de vista diferents. I afegeix: “Ara ens trobem amb assassinats i agressions amb els atacants proferint crits de maricón de mierda mentre va clavant patades a la víctima, i encara trobes tertulians que diuen a la televisió que això no és homofòbia. Per tant, l’obra encara pesa més”.
Per a Clua, queda clar que “estem vivint una onada reaccionària, una guerra cultural”. I que ens pensàvem que la guerra cultural era Orient contra Occident. No: “Ens venien aquesta moto per justificar certes polítiques i ara veiem que la guerra cultural és a casa nostra mateix: el progrés contra el retrocés”. Segons ell, amb “el despertar del feixisme” s’està produint una gran retallada dels avenços, llibertats i drets civils, que ens han costat molt d’aconseguir.
L’oreneta es va estrenar a Madrid i ha arribat a París, Londres i Bucarest abans que a Barcelona. Això ha suposat que l’autor l’anés tocant, no només per qüestions d’estil, de llengua o perquè sigui un perfeccionista. Ens ho explica: “El text ha anat evolucionant d’acord amb l’actualitat. És una obra que parla molt de l’homofòbia, de l’odi, de coses que estan als diaris constantment. En quatre anys han canviat moltes coses, fins i tot el llenguatge amb què ens referim a la realitat LGTB”.
Amb la pandèmia pel mig, també ha canviat una mica el sentit de l’obra, perquè al cap i a la fi és una peça sobre el dol. “El tema LGTB i el terrorisme són excuses per parlar de la pèrdua, del dol i de la importància d’expressar els teus sentiments, de dir ‘t’estimo’ a les persones que t’estimes, de perseguir allò que et fa feliç abans que sigui massa tard”, afirma el dramaturg.
L’oreneta ens recorda les primeres obres de Clua, més americanes, com La pell en flames o Gust de cendra. I ens ofereix un autor que sembla diferent al de Smiley. Ell diu que li agrada canviar de registre, ser versàtil, anar d’allò polític a allò més superficial. “M’ho passo molt bé canviant d’estil”, assegura. Tot i que reconeix que detecta “molt desconcert”, ja que, diu, “és més fàcil fer el pas de la comèdia al drama que a l’inrevés”.
Clua, tanmateix, és un gran defensor del melodrama: “Moltes de les meves obres ho són. I sempre em diuen que caic en el defecte del melodrama, que les meves obres semblen telenovel·les. A mi m’encanta potenciar l’emoció, que la gent s’emocioni. L’oreneta és això potenciat per mil”.
D’aquí a poc, esperem, podrem veure a Netflix la versió convertida en sèrie que el mateix Clua està fent de Smiley. És tot un repte: “L’estic escrivint jo sol i, esclar, has de construir tot un univers al voltant d’aquell Alex i aquell Bruno, dos personatges que feien una obra d’hora i mitja en una sala de 40 localitats”. A més, n’és el productor executiu.
Tema de portada: ‘Protagonistes’, de Pau Vallvé
