Qui és més modern, més revolucionari, Roger Bernat o els bojos de Rhum & Cia? Si m’ho pregunten a mi, diré que tots dos. Per moltes raons. Per això tenim al Zoo de Vidre un actor de raça, bregat, que ho ha donat tot per allà on ha passat. Però si hi ha una cosa en què Jordi Martínez excel·leix és en l’art de fer el pallasso.
Arran de la dissortada mort del seu nebot, Joan Montanyès ‘Monti‘, el 2013, ell i uns quants més van decidir retre-li homenatge amb l’espectacle que estava creant abans del decés. Era ‘Rhum’. Potser un abans i un després. Va ser tan gran l’èxit d’aquell espectacle, que va tenir les seqüeles ‘Rhümia’ i ‘Rhumans’. La pandèmia va frenar en sec ‘Gran reserva’, el xou que aplegava els millors moments de la trilogia. A Barcelona, el podrem veure per la Mercè. Martínez, Pep Pascual, Joan Arqué, Roger Julià i altres han aconseguit, a més, el gran somni de Monti: que els pallassos ocupin els teatres.
La feinada que ha fet Rhum & Cia. ha estat descomunal per fer que els pallassos tinguin el prestigi que es mereixen. I, sobretot, treure’ls de les festes de Nadal, molt relacionat al teatre familiar. “Un pallasso pot ser intel·ligent, irònic, pot tocar la fibra”, reivindica Martínez, que ens anuncia que hi ha haurà un cinquè espectacle, a Madrid, al Teatro Clásico, amb dramatúrgia de Juan Mayorga. Poca broma.
Per a Martínez, “el pallasso és un ésser molt lliure”, un intèrpret, un creador, que va més enllà de tot. Ell diu que és com un músic de jazz. La veritat és que Rhum & Cia, Baró d’Evel, Oriol Pla i companyia són els artífexs d’una de les notícies més engrescadores que han tingut lloc en l’escena catalana dels últims anys. Celebrem-ho. I deixem que creïn, que creixin.
