A l’Àngel el conec ben poc; tot just hem coincidit alguna vegada dins la sectorial dels media, però compartim l’arbust d’algunes amistats comunes d’homes prou intel·ligents (d’aquells a qui no agrada el temps i s’envolten de gent a qui no cal explicar gaire les coses fonamentals) per intuir un cert respecte mutu. A mi, d’en Llàcer, m’agrada sobretot com l’enveja la penya en general; a Catalunya hi ha múltiples formes de gelosia, però l’Àngel desperta un fred podal molt entendridor als culturetes de la tribu, que escuden la seva mediocritat (o un caràcter merescudament marginal) en el fet incontestable que Llàcer hagi triomfat en la vida, que s’hagi embutxacat una mica de pasta i que, en el fons, tot allò que faci li acabi sortint raonablement bé en termes artístics.
Hi pensava fa dies tot veient aquesta cosa espantosa d’El Temps i els Conway que l’Àngel ha dirigit pel TNC. Sobre la proposta escènica cal dir-ne ben poca cosa: el text de J. B. Pristley té la qualitat d’una pel·li sestejable de diumenge, ha envellit de forma bastant maldestra i la direcció de l’Àngel està masegada de tòpics efectistes. Llàcer sap que tot això li funcionarà molt bé com per omplir la sala gran del teatre més important de la tribu i que, després de dues hores pièce bien faite, els espectadors en sortiran amb dues o tres preguntetes de manual sobre el pas del temps, la decadència de les famílies superbes de burgesa felicitat… i tal dia farà un any. Tot això, cal aclarir-ho, l’Àngel ho fot molt bé. Recol·lecta uns actors notables (en especial, les tres actrius que diuen millor el català de la seva respectiva generació; dels hòmens ja en parlarem un altre dia…) i els modela a la perfecció perquè gaudeixin amb un correcte passatemps de teatre comercial.
En principi tot de puta mare, perquè servidora està tremendament a favor que hi hagi teatre comercial justet de mires en català i que, al seu torn, estigui protagonitzat (i que derivi en guanys econòmics) pels nostres millors actors, tècnics i bla, bla, bla. Però cal posar-hi esmenes, perquè un teatre públic (i més encara la seva principal institució nacional), no només hauria de vetllar per apujar una mica el llistó de l’excel·lència i formar els espectadors perquè tinguin un gust mínimament digne pel teatre, sinó també, ja que hi som, promoure textos d’autoria casolana. Tal com és essencial que existeixi teatre monetitzable en llengua catalana, i que ompli les sales de tot el país, també resulta bàsic que la tasca del TNC no és posar el millor talent del nostre país a fer una obreta teatral d’institut… i forana.
Què n’hem de fer, doncs, de la intel·ligència (indiscutible) del nostre Àngel Llàcer? Servidora, per exemple, aprofitaria el geni musical de l’Àngel per ressuscitar tot el nostre immens patrimoni de teatre sonor i espremeria el seu timpà per actualitzar tota la tradició del Paral·lel i dignificar-la com fot lustres que toca. Si jo fos director, directora o directori del TNC, fregiria l’Àngel a recuperar dramatúrgia modernista i satírica del XIX perquè es desmelenés rebentant-la i rellegint-la. I ja de pas, jo l’agafaria del clatell perquè m’adaptés a mansalva Ionescos i Becketts a través del seu afinadíssim sentit de l’humor. Tot això, entre altres coses, faria que l’Àngel passés de fotre-ho molt bé a convertir-se en un directoràs molt més transcendent que els mestres a qui idolatra.
Però jo ni soc director del TNC ni soc capatàs d’una orquestra de núvols de fum. I a l’Àngel, que sap el país on viu, ja li està bé fotre teatre convergent, tenir la sala plena i repartir feina als seus companys. A mi només em toca escriure que tot plegat és una autèntica llàstima i que l’enveja aliena que provoca l’Àngel, de viure en un país amb el llistó més alt, podria convertir-se en adoració.
