El poder de la ficció teatral, en totes les seves dimensions, es reivindica en un Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) que està assolint la maduresa gràcies a la feina constant de la Sala Trono.
Quan una persona se t’asseu al davant i et diu que t’explicarà una història, quan desplega tota una sèrie de recursos que fa que hi confiïs, el dubte s’esvaeix i et deixes anar, quedes a les seves mans. Tant se val si et trobes en un teatre o en un cafè. Si el narrador, dalt d’un escenari, et diu que desmuntarà una obra, és a dir, que la trossejarà perquè vegis d’on ve i totes les raons que hi ha al darrere, tampoc no tens per què dubtar. Si, a més, t’ofereix testimonis que corroboren la seva versió, encara menys.
Això és el que fa la uruguaiana Jimena Márquez a ‘El desmontaje’, una peça molt especial, singular i apassionant que ha passat pel FITT aquest cap de setmana. Una obra de caire documental que busca explicar-nos qui va ser Dionisios Contreras alhora que repassa la biografia pròpia de la directora i dramaturga. I podem dir que la gesta d’en Dionisios és de les més fascinants que hem sentit mai: un home que a Montevideo, el 2004, va decidir sabotejar l’escena teatral local. Com? Intervenint, des del públic, a totes les obres que podia.
No escridassava els intèrprets, ni estossegava, ni res de semblant. Sinó que, en un moment precís, es ficava dins les funcions, en una mena d’atemptat situacionista. Ho explica, per exemple, Gabriel Calderón, un director i dramaturg que hem vist sovint a casa nostra, ara director de la Comedia Nacional de Montevideo. I tot un seguit d’actors, actrius, directors i autors que van patir els ‘atacs’ d’en Dionisios.
És veritat el que ens narra Márquez des de l’entrega més absoluta? Els que hem vist l’obra al FITT ho sabem, però tant se val, perquè és tan bona la història que, durant la funció d”El desmontaje’, no hi penses ni un segon, en la mentida. Quan surts, et ve al cap de seguida el gran mestre de l’autoficció teatral contemporània, Sergio Blanco, que també és uruguaià, que el 2020, en plena pandèmia, ens va colar un gol monumental a ‘Covid-451’.
Fa un parell d’anys li vaig demanar a Pablo Gisbert, meitat d’El Conde de Torrefiel, si es podia deslligar el teatre de la realitat i em va dir: “No es pot separar el teatre de la ficció perquè en ell mateix, el teatre, exposa, a la persona que ho està veient, la gran mentida que és la construcció de la societat, perquè t’està construint una xicoteta societat dins una ciutat. El teatre és una mil·lèsima part del que és la construcció de la realitat”.
I les obres bones són aquelles que et fan pensar, quan les vius: tant de bo fos veritat. Quan tens al davant ‘Qui té por de Virginia Woolf’, la gran peça d’Edward Albee, et dius que has vist aquella escena, la de la discussió eterna entre Martha i George, desenes de vegades, una parella llençant-se els plats pel cap. Però què bones que són les rèpliques, què bo que és el ritme. Tant de bo totes les picabaralles conjugals fossin així!
Quan surts del ‘Dyptich’ de Peeping Tom, vist de nou al FITT, penses: tant de bo els meus malsons fossin tan plàstics, tan terriblement espurnejants? Perquè el que aconsegueix la companyia belga, només amb el moviment, és una cosa accessible per a molts pocs. També expliquen una història, misteriosa, de por, i no els cal ni una línia de text. Amb una coreografia mil·limetrada i uns ballarins excepcionals, et xuclen.
Els Serrucho, a ‘Interior noche’, en canvi, no juguen amb el relat, amb la narració, sinó amb el temps. Et col·loquen al davant una escenografia de càmping en la foscor. El públic va equipat amb frontals i cada vegada que il·lumina un objecte, s’activa. Parlem d’un ventilador, una ràdio, els grills… En un moment, diversos elements es despleguen i els intèrprets apareixen. Muntaran una tenda de campanya i, al final, s’hi tancaran per tocar i cantar ‘Dust in the wind’.
Aquesta escena també l’hem viscuda, però no dubtaríem a tornar-hi amb els Serrucho. Des de dins, vivint-la, o des de fora, mirant-la. Perquè el que fan és col·locar una situació real dins un context de ficció. I de la barreja en surt una gran peça. Una peça que interpel·la la nostra mirada, on no hi ha quarta paret, on els records de cada espectador són determinants per assumir-la d’una manera o d’una altra. És ficció, el que ens ha ofert? Més aviat, ultraficció, que dirien els Conde de Torrefiel.
La companyia Atzucac va una passa més enllà. A ‘Noves espiritualitats per a persones atees’ crea una ficció nova, inexistent abans d’entrar a sala, amb la complicitat del públic. És com ‘Interior noche’, però sense una experiència directa de l’audiència per agafar-s’hi. Sí, tothom ha estat en una església, en una reunió de l’escala de veïns i potser a alcohòlics anònims, però segur que pocs són els que han fet front al naixement d’un nou ritual.
El millor de la peça d’Atzucac és que tot té força sentit. Juguen amb la comèdia i amb la comicitat dels rituals coneguts. El públic hi entra de seguida i s’hi bolca, grans i joves, homes i dones. Tothom. Serà que les necessitem, aquestes cerimònies col·lectives? Aquests espais on poder donar la mà a un desconegut amb total seguretat?
A sota de la presumpta astracanada, de la rialleta, hi ha una gran veritat: no van mal encaminats Dolça Alcanyís i Macias, Victòria Bilbao Santos i Aram Pou Clavell. Com tampoc no hi anaven els de la Solitària (Pol López, Júlia Barceló i Pau Vinyals) quan es rendien a Santa Teresa a ‘Mal de coraçon’. O tots aquells perduts que acudien a les festes d’El Gall, el fantàstic protagonista del ‘Jerusalem’ de Jez Butterworth, que, mentre tocava el tambor, ebri, connectava amb dimensions desconegudes.
Totes aquestes obres són pura mentida, pura enganyifa. Però el teatre té aquesta capacitat d’elevar a obra mestra un sopar de duro. La literatura també ho fa, però en un teatre tens un grup de gent que t’ho conta en directe només a tu.
Fins i tot quan les històries són terribles, com a ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’, de Josep Maria Miró, que ara torna al Romea, apareix el punt sàdic de tot espectador que es commociona amb el relat de l’intèrpret que es fa seva la funció. Fins i tot a ‘La chagrin des ogres’ de Fabrice Murgia, o al ‘Blackbird’ de David Harrower. Potser no dius tant de bo fos veritat, sinó la realitat és encara més dura.
Al FITT hem pogut veure, en pocs dies, algunes històries de primera. Fins i tot n’hem regalada alguna a l’Oficina de Donaciones de Historias de Amor. L’èxit del festival, amb les platees plenes, és fruit de la tossuderia de Joan Negrié i la Sala Trono que mai s’han donat per vençuts, ni quan van haver de tancar el seu teatret i traslladar-ho. Al final, han construït un petit gran certamen que posa Tarragona al mapa.
