Comissariada per Eduard Escoffet, “La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980” és una de les mostres més ambicioses dedicades a la poesia experimental presentades en els darrers temps a Europa i també una de les activitats destacades del centenari del poeta català.
És una exposició sense “gaires instruccions”, com detalla Eduard Escoffet, l’ideòleg d’aquest recorregut fascinant que no deixa de meravellar, d’inici a final. “Està feta perquè hi puguis accedir des de diversos nivells de lectura. No pretén informar ni fer didactisme d’un moviment concret, sinó fer-te perdre en un bosc d’experimentació visual, fonètica i textual. I fer-ho, justament, per reivindicar la singularitat de Brossa”.
Amb aquestes paraules, Escoffet defineix l’essència de ‘La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980’. Un paisatge ple de ramificacions, amb fruits i arrels, amb fulles i més fulles, per descobrir, per endinsar-se, per perdre-s’hi, per glorificar el fet creatiu més llibertari d’una època on la poesia va ser especialment creativa i llibertària. Una exposició que ho diu tot, amb el títol, i que conté petites joies de diversa procedència –la majoria, de la pròpia col·lecció del comissari– que ens posen en el context d’una poètica tan endreçada en el caos com ho va ser l’obra de Brossa.
La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980
Seu de la Fundació Joan Brossa
Comissari: Eduard Escoffet
Fins al 29 de setembre
“L’exposició també ens permet veure que la nova poètica nova, en aquell moment en què es posa en dubte tot el llenguatge, no tenia tant a veure ni amb la destrucció de les primeres avantguardes, ni tampoc amb a lluita d’egos que tradicionalment infesta el mon poètic –afegeix–, sinó que tenia a veure amb la idea de crear xarxa, una idea que la nostra generació també abraça. Ells van creure que no havien de competir per veure qui era el millor poeta, i també que no s’havia de destruir tot, sinó que calia reconstruir”.
“He intentat fer una proposta de recorregut per la poesia experimental en l’època en què Brossa desenvolupa el seu llenguatge”. I ho fa d’una manera no unívoca, proposant justament aquesta idea de bosc i laberint, tot mostrant els punts que van unint artistes internacionals que, en la major mesura, no es coneixien entre ells, però que tenien contundents complicitats i una prodigiosa sintonia d’idees, com Salette Tavares, Eugen Gomringer, Ronaldo Azeredo, Décio Pignatari o Carles Hac Mor, entre d’altres.
Una constel·lació que es va expandint
‘La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980’ és una de les activitats destacades del centenari del poeta català, on es repassen les diverses tendències de la poesia experimental a Europa i Amèrica entre els anys 1946 i 1980, just quan Brossa desenvolupa el seu llenguatge propi poètic. Una mostra que ve determinada per dues dates: una, coincident amb l’aparició del lletrisme, a París –la primera activitat pública datada va ser el gener de 1946–, i la segona, per l’inici de la dècada en què Brossa va ser àmpliament reconegut, tant pel públic com per la crítica.
L’exposició es divideix en tres parts –a la paret d’entrada, amb algunes obres icòniques d’autors destacats; a la planta baixa, amb el gruix del material, amb forma de bosc o constel·lació que es va expandint de manera laberíntica; a la planta superior, amb les aliances personals entre els poetes i els espais de relació, amb revistes, antologies i festivals; i, com a apèndix, la sala Fregoli, que acull el Gabinet Brossa, espai dedicat únicament a l’autor que es podrà visitar durant tot l’any i que anirà canviant.
Un mostrari expositiu que inclou poetes de diversos indrets d’Europa i d’Amèrica, amb una destacable quantitat de peces exhibides, més de 200 en total. Obres que expliquen, amb el seu testimoni físic i sonor, una de les grans revolucions poètiques del segle XX, la d’una escena difícil d’acotar i vinculada a àmbits com l’experimentació sonora, les arts visuals i el disseny, actuant com a apuntadora de les eines de comunicació de l’actualitat.
Brossa no estava sol
Lletrisme, poesia concreta, espacialisme. Agitadors, poetes, teòrics. Moviments i noms que marquen el pas d’una nova construcció, amb elements efímers i una explosió ingent de ganes de fer i dir, exhaurint formats, dispositius i possibilitats, amb la voluntat d’arribar al moll de l’os de la pròpia essència poètica, qüestionada des del mateix fet creatiu.
D’entre tota aquesta galàxia ingent, també cal destacar –com fa la mateixa exposició– els noms que van acompanyar Brossa a Catalunya, els dos presents en l’exposició de poesia concreta de Lleida de 1971: Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet; a la resta de l’Estat espanyol, el membre de Zaj José Luis Castillejo, Elena Asins i Eduardo Escala, a banda de molts altres autors.
Una mostra que ens convida a perdre’ns i a crear connexions. Un esclat de llibertat que avui encara ressona, en un projecte de la Fundació Joan Brossa que compta amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Institució de les Lletres catalanes, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de Mas Blanch i Jové.
