Avançar en la professionalització, deixar de banda la precarietat i situar l’ofici de la crítica d’art en el centre del debat cultural són alguns dels reptes que té per davant la nova junta de l’Associació Catalana de la Crítica d’Art (ACCA), escollida recentment i que es va presentar públicament durant la gala dels premis de l’entitat del passat 23 de març. La nova junta la presideix l’historiador i crític d’art Albert Mercadé (Barcelona, 1981), que substitueix a Cèlia del Diego, que ha estat al capdavant de l’associació en els darrers sis anys. Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo, comissari, autor de diverses publicacions i col·laborador regular en mitjans com El Temps de les Arts, Mercadé és conscient de la feinada que els ve a sobre a la renovada junta de l’ACCA. De moment, la junta formada per ell mateix i Zaida Trallero, Mariona Seguranyes, Miquel-Àngel Codes, Joan Vila i Boix, Pau Minguet, Felip González i Caterina Almirall es donarà “un any de traspàs” per fer una radiografia de la situació d’una professió, que viu molt marcada per la crisi cultural, econòmica i de valors que ens afecta.
Quins són els reptes més urgents de l’ACCA? Potser la precarietat del sector?
Som una junta d’emergència en el sentit que neix d’una situació de final de mandat de la junta anterior, després de sis anys, que no tenia un relleu clar. Aleshores ens vam ajuntar un grup de gent per veure com podíem tirar endavant amb l’ACCA perquè considerem que és importantíssim tenir una associació per precisament fer front a una sèrie de problemes estructurals que té la professió i l’ofici. Les mancances més fortes són la precarietat i la falta de centralitat. El problema de la precarietat ve perquè el nostre ofici es detecta com una passió que fem per, mai millor dit, l’amor a l’art. Aquesta situació està generalitzada i enquistada. A més, es dona la paradoxa que fa trenta anys encara no hi havia un sistema articulat de l’art com ara, però malgrat que ara ja el tenim, sembla que els recursos no acabin mai d’arribar. I això passa perquè és un ofici que en la majoria dels casos es troba a la base de la cadena. En el món universitari, abunden massa els professors associats. El tema dels professionals que escrivim a mitjans és veritablement molt precari. Hi ha irregularitats en la contractació de direccions, falsos autònoms… És a dir, que la precarietat està molt, molt estesa a tots nivells.
Com afrontareu la precarietat? Què es pot fer?
Primer, volem seguir una línia de denúncia, quan es produeixin casos de males pràctiques, i segon continuar avançant en l’estudi sobre com està el sector i fer passes cap a redactar un estatut del crític. Això els artistes ho han fet molt bé en els darrers anys amb un estatut de l’artista, que s’ha reconegut administrativament. En això nosaltres hem fet alguns passos però no suficients. Hem de veure quin és l’estat gairebé sociològic de la crítica d’art. Quanta gent viu de la crítica d’art? Viuen més del privat o de les administracions?, per exemple. Tot això s’ha de saber perquè la veritat és que a hores d’ara no ho sabem.
A què es refereix quan parla de falta de centralitat de la crítica d’art?
És la gran segona problemàtica que hem d’afrontar: la falta de centralitat, que ha anat empitjorant en els darrers temps. Si tornem a mirar enrere, a fa 25 o 30 anys veurem com als mitjans de comunicació cada cop s’ha reduït de manera radical l’espai per a la crítica d’art. I és més, la crítica d’art no està al centre de la cultura del país. Novament, els artistes, més organitzats i estructurats, ens superen novament amb això i, per tant, com a mínim hem de reflexionar quin és el paper de la crítica avui en dia perquè les coses han canviat molt. Ara no només hi ha aquell qui escriu i que dona una opinió, que és guia, sinó que ara s’ha expandit en paral·lel a l’articulació del sistema de l’art. D’altra banda, la crítica s’ha democratitzat, s’ha obert a la societat amb l’expansió de la societat tecnològica. Tothom s’ha implicat en la crítica: antropòlegs, filòsofs, artistes… Ho hem vist als premis ACCA d’enguany, que han guardonat dos projectes de primeríssim nivell com el llibre Art (in)útil: Sobre com el capitalisme desactiva la cultura, de l’artista Daniel Gasol, en la categoria de crítica d’art, i l’exposició El sentit de l’escultura de la Fundació Miró que ha comissariat un altre artista, el David Bestué, en la categoria de comissariat. Jo no estic en contra d’això, tot el contrari, perquè això oxigena i perquè no ens centrem en el qui sinó en el què. Però sí que ens ha de motivar a fer una reflexió a quin lloc estem i on volem anar.
D’altra banda, la professió ha canviat moltíssim i ara és molt més plural, ja no és només el crític d’art que escrivia en un diari cada setmana ni el professor d’història de l’art a la universitat. Ara hi ha fins i tot influencers a les xarxes, pocs si ho comparem amb altres temàtiques, però hi són.
Sí i el que hem de defensar és que la mirada crítica no pot ser improvisada, ha de ser alguna cosa aprofundida i amb esperit crític. Personalment, tant se val qui l’exerceixi, però ens ha de remoure en aspectes de la societat i de les arts visuals, com ha fet el David Bestué amb la seva exposició a la Miró. Encara que no tingués un enfocament historiogràfic, renova el discurs amb esperit crític i subjectiu.
És important que l’ACCA representi sensibilitats cap a l’art diferents?
I tant i per això no som una junta monolítica. És cert que la junta anterior ha apostat molt pel pensament contemporani. Estava formada per professionals i directors de l’art contemporani i en aquest sentit han assolit l’objectiu i ho han fet molt bé. Però potser no s’ha comptat amb el fet que la meitat dels associats no tenen un interès clar en aquest espectre de l’art i aquesta pluralitat nosaltres la volem tenir en compte. L’ACCA no potser només sobre art contemporani, encara que el pensament contemporani sigui la força dominant perquè ho fem des del present, però no ha de menystenir ni oblidar tota la història de l’art ni el patrimoni. Per exemple, en els nostres estatuts tenim l’obligació moral de denunciar les vexacions contra el patrimoni, per això una de les primeres activitats que hem organitzat és donar suport al Josep Guinovart que en els darrers temps ha estat víctima de l’eliminació amb impunitat de patrimoni seu a Barcelona. Hem d’aconseguir que la majoria d’associats se sentin representats per l’associació, que se la sentin propera.
Teniu la intenció de crear un repositori de la crítica d’art a Catalunya. Com es materialitzarà aquest material?
Considerem que la pàgina web de l’ACCA és poc dinàmica i diu poc sobre l’associació, no es veu gaire qui som i què fem. Nosaltres tenim un tresor que són els nostres 200 i escaig associats, però també el treball meravellós que han fet cinc generacions de crítics. Un repositori suposaria recuperar el patrimoni crític modern i contemporani del país. Si més no, que es vegi quina és la força crítica del país i que tingui més visibilitat.
Què pot fer l’ACCA per tenir més incidència en l’opinió pública més enllà del sector de l’art? Com pot ajudar que l’art i les problemàtiques que l’envolten traspassin l’endogàmia del sector?
No tenim la vareta màgica de com fer-ho, però sí que tenim la sensació que respecte als comunicats i manifestos, per exemple, han de ser menys i més efectius. En aquest sentit, l’anterior junta s’ha trobat amb una Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), molt ben organitzada i estructurada i que fa una feina magnífica. És una associació molt mobilitzada en uns moments socials complexos. Crec que potser l’ACCA ha intentat anar a la roda de tot això, però de vegades els interessos dels artistes i de la crítica no són els mateixos. El que sí que és bo per anar més enllà del sector és anar conxorxats i units amb totes les altres associacions del sector artístic, no només la PAAC. Hi ha moltes altres: la Plataforma d’Arts Visuals, la dels gestors culturals, etcètera. Hem d’explorar quines són les reivindicacions clau i pensar molt bé accions de gran eficàcia per intentar canviar les coses. També haurem d’anar decidint sobre la marxa com reaccionem a segons quines notícies. Hem de tenir molt clar quins són els nostres objectius i tot allò que contribueixi a denunciar les males pràctiques i la precarietat o els atacs al patrimoni i fer reivindicacions conjuntes. Voldríem que les accions fossin el més transversals i efectives possible i que no només es tracti de fer soroll.
Públicament, sempre es veuen sempre molt més altres sectors de l’àmbit cultural, com les arts escèniques. Això va ser molt evident durant les mobilitzacions pels efectes de la pandèmia.
És cert, suposo que el sector del teatre que té cares conegudes, ho saben fer. En el nostre cas, hem de trobar com fer-ho i tenir clar que sempre estarem donant suport a certes reivindicacions. No tenim la intenció de ser una junta passiva. Una de les reflexions que hem fet és per què serveix una associació. I el problema més gros és que no vivim en plenitud la nostra professió. És una professió que la gaudim molt, però que també la patim molt. I, per tant, una associació ens ha d’ajudar a no patir-la tant i gaudir-la més perquè és una professió meravellosa.
Com diu l’assagista Remedios Zafra en el seu llibre El entusiasmo, moguts per l’amor que sentim per la professió, acabem essent esclaus de nosaltres mateixos.
Hem de vigilar. Ens passa a nosaltres i a l’altra banda, passa als que ens contracten. Fins i tot a nivells alts de l’estructura museística, que sorprèn que en alguns casos els tractes siguin de “gratis et amore”. Crec que ha millorat, però no prou i en part és perquè no s’ha fet encara una revisió dels temes tarifaris i de contractació. Hem de comunicar als nostres contractants -museus, editorials, mitjans de comunicació, universitats…- de tot això i si pot ser que hi hagi un observatori per quan hi hagi incompliments. Com pot ser que nosaltres, juntament amb els artistes, siguem la part que dotem de continguts a l’estructura que s’ha creat i, en canvi, siguem les parts més precàries? No s’entén que no acabin d’arribar els recursos per a aquesta part de la cadena.
I li podem afegir l’abundant burocràcia i la falta d’agilitat en la contractació per part de les administracions públiques?
Sí perquè la majoria dels associats són autònoms i la majoria de recursos, de manera directa o indirecta, arriben del món públic. La manera com els autònoms treballen amb les administracions és molt dura.
Hi ha conservadors i directors treballant com a freelance en institucions públiques, per exemple.
És inexplicable. D’una banda, ser autònom està bé per algunes coses, però també hi ha un problema de com s’integra un autònom en aquestes estructures, que, d’altra banda, ens necessiten i nosaltres les necessitem a elles. Els recursos de les institucions molts cops es queden a la façana i a l’estructura de gestió i quan arriba a sota, artistes i comissaris, tot arriba en comptagotes i malament. I a sobre amb moltes irregularitats i males pràctiques. Al final, el perill és que molts deixin la professió, cosa que ja està passant. I molta gent està en mode militància i resistència perquè per a ells és una necessitat, com ho és la creació, i ho fem per passió. Però per molts acabarà sent inviable. I, d’altra banda, hi ha un altre perill: que només puguin aguantar els que venen de família adinerada o tenen un patrimoni i això és un fracàs com a societat. No hem fet tot aquest camí de democràcia, amb les universitats públiques, les beques, els museus públics, per arribar al final al camí on estàvem al principi. L’important també que se’ns tingui en compte des del punt de vista cultural.
Creu que la crítica d’art té mala fama?
Penso que se’ns veu com a hermètics. La raó és perquè tot s’ha especialitzat molt i això té una cara bona respecte a la sofisticació i a l’eixamplament d’horitzons. La cara fosca és que això ens ha distanciat de la societat paradoxalment, per més discursos socials que es facin. Aquest és un dels grans reptes que tenim, com connectar amb la societat.
Aquest problema no el tenen tant els crítics de cinema o els de música.
Exactament. I d’això, no només culpo als mitjans de comunicació sinó també a nosaltres, hem de fer autocrítica. La temptació de l’especialització i el fet que el sistema de l’art tal com està organitzat ens ha empès cap aquí, però hem de fer l’esforç de tractar temes de debats centrals a la nostra societat. De vegades no ens hi posem perquè ens sembla que pot ser massa popular. Qualsevol crític d’art ha de tenir opinió, no només sobre art contemporani, sinó sobre art modern, patrimoni i de la cultura en general. És una doble dinàmica. Que els mitjans de comunicació ens vinguin a buscar, però també que nosaltres anem cap a la societat, que no ens quedem en el nostre racó de sofisticació, sense haver de perdre la reflexió, però sent capaços de connectar amb els pensaments culturals centrals de la societat.
Hi haurà renovació dels premis, de mecanisme, de categories?
Com som una associació de crítics, som hipercrítics cap a tot el que fem i també cap als premis. Crec que hem de tenir una mirada revisionista i renovadora dels premis, però sense perdre’ls perquè són uns guardons que tenen 45 anys i és segurament aquella acció que més ens comunica cap a la societat i segurament la més valorada. A més, és el nostre “acte de l’any”. No crec que portem a terme canvis estructurals, però tampoc serem passius i farem alguns canvis, però no em vull avançar perquè estem en ple procés de reflexió.
Heu triat fer la primera assemblea en un acte reivindicatiu a Agramunt. Per què?
Volem ser una junta que sigui propera al territori i a les darreres problemàtiques del món de l’art. I les dues últimes notícies que vam trobar ens portàvem a Agramunt. D’una banda, pel tema del centenari del Guillem Viladot, que a principis d’any va ser una figura menystinguda perquè en principi no se li volia reconèixer en el centenari com un dels grans que és i com a fundador de la poesia visual i concreta a Catalunya. I, per tant, volem donar suport a aquesta figura en un espai d’art contemporani com és Lo Pardal. I, d’altra banda, també volíem donar suport a l’obra de Josep Guinovart, que l’any passat, en un acte de barbàrie, va ser eliminada en un edifici de Coderch, a Barcelona: un mural extraordinari dels anys cinquanta i una escultura malmesa. També volem esbrinar bé quin és l’estat de la qüestió, després d’un any que s’arrossega aquest tema, i que fins i tot els Mossos estan investigant el cas. Volem saber com és que es va arribar fins a aquesta situació, quins són els mecanismes que s’activen en aquests casos i què és el que falla perquè el problema és que això ve passant regularment. També hi va haver el cas amb obra de Subirachs fa poc. Volem investigar si realment hi ha un problema estructural i posar-nos en contacte amb altres associacions amb les quals puguem fer força i intentar de manera constructiva i decidida buscar solucions perquè atemptats així no ens els podem permetre. Hem d’estar a l’aguait d’aquests casos.
