Mercè Rodoreda diu al Carrer de les Camèlies: “I mirar aquella aigua que corria em feia un gran bé. I sentir flors vives a la vora”. Acostar-se a mirar les pintures de la Irene Royo és com assentar-se a la vora d’un riu de poble de muntanya. La Irene té una pinzellada vibrant que porta els colors i les formes de les flors, la terra, les algues i les roques mullades. Aquest estiu la galeria Marlborough de Barcelona inaugura una mostra de 10 teles i 20 papers de l’artista que es podrà visitar fins al 10 de setembre. Nascuda a Barcelona l’any 1998, la Irene Royo és una artista visual interdisciplinària que ha exposat en diferents espais de casa nostra i França. Destaca la galeria parisenca 35 Saint Denis o la llibreria Terranova de Barcelona. La seva obra fotogràfica també s’ha exposat en el Festival Exabrupte de Moià, en el Cour de l’arxidiòcesi d’Arlès i en el Grand Palais de Lilla, entre altres.
Irene Royo
Galeria Marlborough Barcelona
Fins al 9 de setembre de 2023
Graduada en fotografia per l’escola Grisart, és pintora autodidacta perquè no se sent “còmode amb els mètodes de l’acadèmia”. Mentre que la fotografia l’utilitza “per emmagatzemar records”, li costa molt més definir la seva relació amb la pintura. No recorda quan va començar a pintar i tampoc quina va ser la seva primera obra. A casa, tant el pare com l’àvia pintaven per afició. Com si fos la primera vegada que fa memòria sobre els seus orígens artístics, explica que, “a l’escola, des de ben petita, sempre que podia dibuixava”. La Irene no es planteja perquè pinta ni què significa el que pinta. Defuig de tota necessitat de categoritzar la funció social de l’art i de l’artista.
L’exposició s’obre amb tres olis sobre tela de gran format, tots de més de dos metres. És la primera vegada que l’artista experimenta amb dimensions murals i el resultat és un espectacle visual de forces que van i venen des de i cap a un mateix. Cada peça posseeix un ritme propi, ple de moviments inesperats que condueixen la mirada cap a finestres de llum. Es tracta d’una pintura del gest, on el procés de creació és tan significatiu com l’obra final. Les formes orgàniques exploren l’espai tal com ho fa el cos de l’artista per omplir el llenç. La mà de Royo, guiada per una intuïció que surt de molt a dins, sembla buscar la comunió del seu cos-pintant amb els ritmes de renovació de la naturalesa.
Un mosaic de vint dibuixos de petit format fets a base de pastís a l’oli vesteix una paret sencera. Disposats en dues files horitzontals, recorden un conjunt de mostres científiques. Com imatges extretes d’un microscopi, els dibuixos semblen retrats de processos cel·lulars d’organismes vius. La contemplació d’aquestes obres es pot viure com un viatge a les profunditats interiors del cos, tant biològic com emocional. A la Irene Royo l’abstracció li serveix per pintar allò que els ulls no arriben a veure, i d’aquesta manera acostar-se a transmetre l’amplitud del món.
En una entrevista al New York Post l’any 1946, Georgia O’Keeffe va dir: “Quan et poses una flor a la mà i te la mires de debò, és tot el teu món durant una estona. Vull regalar aquest món a algú altre”. A la Irene Royo també li agrada estar a la vora de les flors i observar-les. Potser per això, a vegades, la seva obra parla amb els mateixos codis que les peces més abstractes de la pintora nord-americana. Tot i pintar l’invisible, les formes plàstiques de les dues artistes resulten familiars. Percebre i transmetre la intensitat de les coses reals és un dels punts de partida de la seva expressió.
L’obra de la Irene està plena de contrastos i matisos que fan de les seves peces obres vives: combina textures planes, on gairebé no es percep el traç del pinzell, amb superfícies agressives aconseguides amb els dits. Al mateix temps, juga constantment a resseguir i esborrar els límits de les formes. L’ús, el recorregut i la textura dels colors que l’artista escull “està condicionat pels sentiments del moment i l’estat d’ànim”. Tot i això, es reafirma en què el fi de la seva expressió no és sanador: “si em sento enfadada, pintar no m’allibera d’aquest sentiment, però sí que em permet expressar-lo”. En el context actual on la figuració pren força en les fires d’art internacionals (sovint al servei de la crítica social), Royo explica que per ella és una “fórmula limitant”.
L’exposició s’emmarca dins de la 12a edició d’Art Nou, el festival d’art emergent de Barcelona i l’Hospitalet, que contribueix a establir relacions entre els artistes joves i el mercat de l’art. Mercè Ros, directora de Marlborough Barcelona, explica que “la participació a Art Nou només la fem quan trobem un creador en el qual veiem una maduresa important”. Amb una programació de temporada a l’esquena “dedicada a mostrar grans referents de l’art actual en diferents disciplines”, com Josep Maria Riera i Aragó, Mark Amerika (un dels pares del net art), Santi Moix o l’avantguardista brasilera Anna Bella Geiger, diu Mercè Ros que l’aposta per Irene Royo respon al fet que “les seves peces difícilment deixen indiferent: l’exuberància no figurativa que presenta arriba a la part més profunda de nosaltres”.
